Som pols d’estrelles. Res més científic i més poètic alhora. Pols d’estrelles en un univers d’energies que fan bategar-hi la vida, un senzill compost orquestrat per àtoms que ha donat als científics arguments per explicar-nos-ho gairebé tot.
Com aquests àtoms s’han expandit des d’estrelles que la força de la gravetat ha fet explotar, i han donat lloc a planetes i a la vida, són la mena d’explicacions amb les quals Josep Lladó Guilera és capaç de deixar bocabadat tot un auditori. Lliga tots els perquès de tal manera que hom acaba sentint-se part d’aquesta totalitat comuna que és la vida, un joc d’interessos des de la mínima expressió atòmica, fins als éssers més poderosos del planeta.
Un exemple: La correlació entre qüestions matemàtiques i la vida animal es troben en els nombres primers. Divisibles únicament per la unitat i per si mateixos, els nombres primers es relacionen amb el cicle biològic d’una determinada tipologia de cigales. I de l’absurd que pot semblar, passem a la comprensió més lògica possible amb l’explicació d’apassionats per la ciència com és aquest barceloní que, després de passar més de trenta anys treballant per una gran multinacional, va dir: prou.
Prou perquè va sentir totes les ganes del món de dedicar-se a fer difusió d’aspectes de la ciència que tant el varen anar captivant personalment. I això que de petit, per molt bones notes que va treure sempre, res no presagiava cap tendència a dedicar-s’hi. Als Claretians on va estudiar, més aviat eren les llengües les que li anaven bé. Però va triar Química com a carrera universitària. I en acabar els estudis, va haver de saldar encara uns mesos de mili, abans d’asseure’s un diumenge a llegir a La Vanguardia les ofertes de feina. Tres dies després, ja començava a La Seda de Barcelona, al Prat de Llobregat. Els coneixements de química, en la indústria tèxtil, concretament ell en la fibra acrílica, eren molt necessaris.
La vida d’empleat ja no tenia res a veure amb el temps d’estudiant, “em vaig adonar que els notables i excel·lents em sortien sols, però la vida era més difícil, i ningú no me n’havia ensenyat”, declara. Però la mort primerenca del seu pare el va obligar a concentrar-s’hi, sense poder combinar-s’ho més amb les curses d’atletisme que tant l’havien fet gaudir d’aquest esport.
Era el temps en què la informàtica començava a treure el cap, i un enginyer de l’empresa va saber llegir en ell el potencial necessari per a esdevenir encarregat d’aquella dimensió nova que aterrava, aquella ‘artilleria’ tecnològica que s’anava atansant per fer-ho tot més ràpid. La primera intel·ligència artificial donava el seu paper als primers informàtics del país. I ell justament estava posicionat per a ser un d’ells. Amb un dels primers IBM que van arribar a aquest país, el potencial del Josep explorava el potencial de l’aparell que revolucionaria el món de l’empresa, les relacions amb la feina i amb les persones.
Les tecles d’una nova manera de fer-ho tot, la supressió de les distàncies, de les barreres lingüístiques i la benvinguda a les transaccions econòmiques i relacions comercials, a distància, posaria també fi a l’eina que va donar més ales a la relació del Josep amb la Cecília durant sis dels seus anys de nuviatge: la carta.
El fil d’una relació epistolar
Ella va néixer a Oviedo, però vivia a Madrid quan l’any 1966 va conèixer el Josep. Durant tres anys, es varen anar felicitant les festes i els sants, fins que l’estiu del 1969, ella va venir amb la seva germana a visitar uns amics a Barcelona i va tornar a coincidir amb el Josep. A partir d’aleshores, van començar una intensa relació epistolar que va durar sis anys. Fins a vuit-centes-cinquanta cartes varen intercanviar-se.
Fins a vuit-centes-cinquanta cartes varen intercanviar-se.
S’havien conegut a catorze i tretze anys respectivament, i amb totes aquelles missives, el Josep i la Cecília varen construir el coneixement mutu a còpia d’explicar-se no només allò que feien cada dia, sinó, tal com diu ella, “vam aprendre a expressar el que havíem sentit fent les coses, no a descriure-les”. Eren cartes plenes de sentiment que, amb tota la seva capacitat d’expressió, anava trenant un endinsament personal de cadascú d’ells que els forçava a adquirir vocabulari per a descriure sensacions, sentiments, desitjos, dubtes, incerteses... de tot el que està feta la vida.
Totes les cartes d’aquella llarga i fecunda relació epistolar les van custodiar fins que un dia, no fa gaire, van decidir destruir-les. “Vam pensar: si les deixem aquí, quan els nostres fills ja no hi siguin, on aniran a parar? I vam comprar una trituradora de paper per a trinxar-les totes. En teníem caixes plenes”, explica la parella.
El pols d’estrelles esmicolava un munt de moments de calma i concentració, d’il·lusió i de cal·ligrafia d’aquest home i d’aquesta dona. “Recordaré tota la vida el moment en què vaig rebre la primera carta d’ella. Jo estava amb el meu millor amic de la vida, l’Enric. Vam arribar junts a casa meva i, abans d’obrir la bústia ja vaig llegir algunes lletres del nom: Ceci... i vaig fer uns bots d’alegria, com si no hi hagués ningú, però el meu amic, que ja no hi és, ho va presenciar”.
Recordaré tota la vida el moment en què vaig rebre la primera carta d’ella.
Les primeres cartes que es varen enviar -diu el Josep- “eren molt tendres, molt netes, fins i tot una monja la podria corregir sense espantar-se. Amb el temps, el to va anar canviant”.
Les cartes “ens van fer créixer”, diuen. “Anaves expressant coses que no havies dit mai, no eren rutinàries. I, a poc a poc, varen acabar sent substituïdes per trucades”. Ara, expressa el Josep: “En els cinquanta-un anys que fem camí junts, les nostres cartes no són de paper ni necessiten segell, el destinatari sempre hi és. Les paraules no estan escrites, estan en les mirades, en els gestos, en els riures”.
Cinquanta-un anys junts aviat és dit. Més de mig segle del ‘bona nit’ i ‘bon dia’ més propers i més sincers. “Era una loteria”, expressa el Josep, “i hem tingut molta sort”. Sort i dos fills, amb la seva renúncia de la competició atlètica, les curses de mig fons de 800 i de 1500, les seves marques, la seva posició en el rànquing... Ja en parella, això sí, el Josep va començar a gaudir del frontó, fent tàndem en la competició amb una Cecília ben valenta amb la pilota a la mà. I actualment es reten en tenis taula.
Junts han fet i educat dos fills i varen crear una petita empresa dedicada a elaborar materials per als centres d’ensenyament, interessants materials sobre ciència que, des de la passió que sent per ella el Josep, esdevenen continguts desgranats amb molta claredat i atracció. De fet, haver estat a la primera línia interactuant amb els primers ordinadors, a més d’haver donat al Josep la possibilitat de saltar després de La Seda a portar el departament informàtic del Grup Torras (més tard, TORRASPAPEL), va facilitar-li el domini tecnològic per annexar ciència i informàtica. Així és com aconsegueix donar a les seves conferències, cursos i seminaris de les Aules d’Extensió Universitària per a la Gent Gran de Barcelona (AUGG BCN), -també a les d’altres llocs de Catalunya- un enfocament sorprenent, amb el suport digital i interactiu de continguts que, d’altra manera, tindrien una comprensió feixuga.
Després d’haver après a conèixer la química, aquell tornar a començar que va suposar per a ell l’aprenentatge algorítmic per a programar solucions digitals, va ser un regal de la vida amb el qual ara pot apropar la ciència a tothom. Ho fa explicant el Big Bang, i conceptes bàsics i fonamentals per entendre la física quàntica, la teoria de la relativitat, les matemàtiques i la química i saber tot això quina funció i relleu prenen en les nostres vides. “Electrons, fotons i quarks que passen el dia negociant energia, els acceleradors de partícules sincrotró ALBA de Cerdanyola i el de Ginebra, com interactuem amb la química en la nostra vida diària, la relativitat, la física quàntica...” tot això és, explicat pel Josep, un continu de moments ‘ahà’: l’instant en el qual el cervell compren.
Valia la pena, a cinquanta-un anys, aquell salt mortal, abandonant un sou excel·lent en el seu càrrec en una multinacional per fer “el que jo sabia que sabria fer bé”. El suport de la Cecília l’esperonava i, fins avui, l’ha estat ajudant a preparar els materials de les seves xerrades i seminaris. “Hi ha una fórmula màgica que s’ha mostrat: la meva passió per la ciència, la meva capacitat d’ensenyar i un domini avançat de la informàtica, de la programació, la que ara tracta amb els algoritmes. Jo soc un bon programador d’informàtica interactiva, avançada. Els qui programen la IA no saben molt de ciència, i els que dominen la ciència no dominen la informàtica. Per tant, en mi hi ha un feliç contacte”.
Els qui programen la IA no saben molt de ciència, i els que dominen la ciència no dominen la informàtica.
On rau l’atractiu i la utilitat de la ciència? “En el plaer de la comprensió, perquè la satisfacció d’entendre, el goig intel·lectual, genera una descàrrega hormonal com les que creen addicció. Què fa que tinguem fred o calor, sentir acidesa d’estómac, com respirem, tot això ens ho explica la ciència i és el que s’apunten a saber els alumnes de les Aules d’Extensió Universitària, “aprendre pel gust d’aprendre, jo imparteixo seminaris de temàtica científica, però n’hi ha també de cinema, de literatura, de música... Són adreçats a persones majors de cinquanta-cinc anys, sense cap pretensió de treure’s un títol, tan sols amb ganes de saber sobre un tema”.
Amb els peus ben ferms a la ciència, aquest químic presenta la física quàntica sense fer-la festejar amb l’esoterisme. Per què? “La física quàntica ja és prou fascinant per ella mateixa, que, d’una manera científica, ja ens demostra les coses. Requereix, això sí, un canvi de paradigma, de mentalitat de l’Homo sapiens. Però, el plaer de la comprensió no és la recepció d’una cosa sobrenatural, sinó, a partir d’hipòtesis, veure que alguna cosa funciona i, si no, es proven altres hipòtesis. Això és ciència. I no necessita cap esoterisme. És el divulgador qui ha de fer fascinar-se amb això”, exposa Josep Lladó.
La física quàntica no tracta de comprendre l'amor, perquè no pot, ni predir-lo, ni imaginar-lo
I, a la pregunta de si hi ha algun punt en el qual la física quàntica i l’amor es troben, Lladó respon un no rotund. “Per més que molts s'hi entestin, la física quàntica no tracta de comprendre l'amor, perquè no pot, ni predir-lo, ni imaginar-lo. L'amor és una propietat emergent, que emergeix quan les partícules elementals són moltes Tantes, que només llavors els sàpiens li troben algun sentit a un comportament tan subtil”.
Encara afegeix: “Potser hauríem de posar-nos d'acord a dir què anomenem amor. Un cop assolit aquest ingent propòsit, no sense renúncies ni concessions, veuríem com de lluny continuaríem estant de saber (i de poder mesurar) les causalitats necessàries perquè es doni, i ens trobaríem que, de moment, cap ni una. La neurociència ja fa el que pot, però al segle XXI, el més calent és a l'aigüera”.