Josep Pons, el constructor d’orquestres

Si servidor dirigís un equipament musical amb una orquestra simfònica com a pal de paller (i més encara si aquesta formació fos de segona categoria però amb ostensibles possibilitats de millora), a l’hora de cercar una batuta titular de ben segur tindria molt en compte la possibilitat de fitxar Josep Pons. Si repassem la trajectòria del mestre de Puig-reig, hom pot comprovar com l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure (dolorosament enyorada, by the way), la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, l’Orquestra Ciutat de Granada, l’Orquestra Nacional d’Espanya i, finalment, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu són algunes màquines sonores que Pons gestà dal niente o que ha deixat en un estat molt millor del qual se les trobà. Això també pot aplicar-se al cas en que ens ocupa, el del Liceu, on el nostre músic ha fabricat un instrument que sovint dispara un so equiparable al primer món.

Ara que s’ha acomiadat entre ovacions, i amb una obra de gruix com la Vuitena de Mahler, és hora de fer balanç d’una titularitat eminentment positiva que els responsables artístics del teiatro farien bé de tenir com a punt de partida, no pas com a finalitat d’excel·lència. Pons, goso insistir, ha construït els fonaments d’una orquestra que ara xuta millor que fa lustres i que té un segell intransferible; però també cal dir que la manca d’adequació del nostre protagonista al repertori operístic és quelcom que, en un equipament on el so transita pel moviment de l’escena i els seus vaivens estilístics particulars, és quelcom que no s’hauria de repetir mai més. Pons no ha dirigit res molt malament, certament, però tampoc ens ha regalat cap interpretació antològica, pel simple fet que s’ha aproximat a obres venerables de la tradició, com ara el darrer Falstaff verdià, per primera vegada en tota la seva carrera.

Conscients d’això que explico, resulta lògic que l’equip gestor del Liceu hagi afavorit que Pons s’acostés als autors de-Wagner-en-amunt que més li escauen a nivell estilístic, com ara Britten, Debussy, Xostakóvitx o Janáček, dels quals ens ha regalat notables interpretacions (tot i que també ha excel·lit de forma clara amb Mozart, cal que consti en acta). Llastimosament, detall que no és imputable al mestre sinó a l’escàs sentit del risc dels seus “superiors”, li hem sentit massa poca música escènica dels nostres temps i hauria estat més que oportú que exemples com la bellíssima Lessons in love and violence de George Benjamin de la temporada 2021 haguessin tingut més continuïtat en uns programes massa avesats a fer-nos sentir allò que ja coneixem. El que sí podem imputar a certa passivitat del mestre, conciutadà de la tribu, és el fet de persistir negligentment en l’oblit d’interpretar el nostre patrimoni.

Per si algú no ho recorda, o li reca de pensar-hi, el Liceu és el nostre primer equipament públic i un dels seus mandats artístics principals és el de tenir cura, representar i contextualitzar el repertori operístic del país. Si, durant els últims catorze anys, el Gran Teatre ha tingut un equip directiu, artístic i etc. íntegrament català... com és que ningú no es posa les mans al cap pel fet que la nostra llengua i els nostres compositors encara siguin una simple quota al seu escenari natural? Repetim-ho de nou, encara que fatigui: si nosaltres no prestigiem i interpretem com Déu mana la nostra música... qui recoi esperem que ho faci? Pons hauria pogut pressionar amb més mala bava les elits del Liceu perquè aquesta anomalia espantosa s’acabés (sobretot, perquè ell en coneix la qualitat innegable!); no dubto que ho ha intentat, però a base d’intentar-ho... les òperes no acaben sortint del calaix.

A partir del mes de febrer, i coincidint amb un nou Ring wagnerià, el Liceu comptarà amb el seu nou titular, l’anglès Jonathan Nott. El passat abril, vaig poder veure el mestre de Solihull dirigint la meravellosa Turangalila de Messiaen a l’Auditori i he de dir que em va semblar un músic de cap a peus amb una capacitat de lideratge exemplar i una tècnica batutera impol·luta. A diferència de Pons, i mercès a la seva titularitat en indrets com l’Òpera de Frankfurt, Nott ja fa prop de quaranta anys que dirigeix òperes regularment, la qual cosa ens assegura una ràpida adequació al repertori canònic. Tot i això, i a l’hora d’assegurar la jugada, jo dels manaires del Liceu actuaria a l’americana... i ordiria una programació molt ajustada a la seva batuta. Per molt que es parli més d’escenògrafs i de cantants (cada època té la seva dèria), el motor principal d’un teatre d’òpera és el cervell i els timpans del seu titular.

Sigui com sigui, diria que Josep Pons pot marxar del Liceu la mar de content i és de justícia que, passat un temps prudencial, pugui tornar a casa. De fet, el seu indret natural seria més aviat el carrer Lepant que no pas La Rambla... però això ja són figues d’un altre paner.