Qualsevol barceloní que tresqui per Ciutat Vella haurà comprovat la proliferació massiva de petits establiments de massatge i manicura, generalment regentats per conciutadans asiàtics i publicitats únicament en anglès (això darrer mostra l’èxit innegable de la feina de la flamant Comissionada d’Ús Social del Català del nostre Ajuntament). La infracció lingüística podria ser lògica; a dins només hi veureu alguns turistes ajaguts a una butaca impostant cara d’èxtasi, mentre una pobre senyora els masega els peus.
Farà cosa d’un parell d’anys, just al davant de casa (a l’ombra de l’estatueta de Santa Eulàlia), s’inaugurà una d’aquestes guinguetes; la meva condició d’autònom, que et condemna a l’excursionisme constant, fa que hagi de sortir i entrar del cau manta vegada i, com passa a la majoria d’aquests establiments, la clientela era inexistent i les seves treballadores es passaven el dia mirant el mòbil. Com era d’esperar, la botiga va acabar tancant, tot i que —mentre anunciava el seu traspàs— a la porteria del davant hi obrí una perruqueria d’estètica sospitosament bessona dins la qual, novament, només hi he vist entrar un o dos clients a la setmana.
Els barcelonins no som aliens a les conspiracions i, en casos com els que explico, aquest fenomen no ajuda gaire a deixar d’especular sobre l’origen suposadament mafiós d’aital tipus de dinàmica perversa. La incògnita principal de tot plegat rau en saber el preu concret del traspàs d’un local d’aquest tipus al barri (l’invent de Sam Altman i cia em diu que pot oscil·lar entre 30.000 i 117.000 euros, depenent de la superfície i la massificació del carrer on s’instal·li) i, en segon lloc, també en escatir per què aquest tipus de negoci ha tingut un creixement així d’exponencial, cosa que no deu ser fruit de l’atzar. Sigui com sigui, i prejudicis de cunyat a banda, hom podrà estar d’acord amb el fet innegable que aquests xiringos despersonalitzen (encara més!) el barri i no hi aporten cap mena d’innovació, personalitat o generació de confiança. Entenc perfectament que els nostres turistes, després d’haver vist setanta esglésies i d’haver menjat tapes autènticament vomitives, maldin perquè algú els reconforti les peülles; però la imatge que ofereixen aquests indrets és nauseabunda.
Fa una setmana parlàvem de la incògnita que presenta el pla de l’Ajuntament per a preservar els comerços patrimonials del centre de Barcelona (m’alegra que la família Falgueras de Can Gelida, al recent pregó de La Mercè, recordessin, com va fer servidor, que la millor forma de salvar els establiments ancestrals és comprar-hi!!!). A tot això ara caldria sumar-hi la proliferació d’aquest tipus de fast stores que no ajuden a la creació d’un comerç amb més coherència envers la història econòmica de la nostra ciutat.
Paral·lelament a la proliferació de massatges xarons, en indrets del barri com el Carrer Carders (que havia estat un dels més bells de tot el Gòtic), cal sumar-hi una nova espècie de botigues fantasmes que s’acostumen a focalitzar en un producte culinari ben determinat com ara el tiramisú o les empanades. No negaré que algun d’aquests productes sigui deliciós, però caldria recordar que Barcelona és una ciutat mediterrània; els éssers d’aquesta tribu no fem plats únics, ni mengem pel carrer drets, com bèsties, sinó que ens plau fer-ho asseguts i entaulats en conversa...
Tot això poden semblar qüestions de perepunyetes però, a base d’anar cedint en aquestes minúcies, cada vegada tenim un barri i una ciutat més cosificada, equiparable a qualsevol indret (lleig) del món i, el que resulta més preocupant, fomentadora d’una vida insana i aliena als valors tribals de la nostra agònica Europa. Dubto que les administracions tinguin prou sensibilitat i vida-a-peu-de-carrer com per esmenar aquesta tendència i cada vegada soc més de l’opinió que Barcelona l’haurem de recuperar nosaltres solets, a base de molta feina... i sobretot molta intransigència. I qui vulgui un puto massatge, que foti el favor d’anar al fisioterapeuta. Dispenseu el to, però odio haver d’escriure article prototípics de columnista de mitjana edat de La Vanguardia.