Mereixo una casa i un sou

La meva ciutat és la guardiana de totes les cabòries i, de fa mil segles, sap gestionar com ningú la frustració. Dimecres passat, una gran part del comú -entre els quals destacaven molts companys de generació X, sobradament educats i amb una pila de màsters inservibles al currículum- inundaren els carrers de Barcelona per contar al món que qualsevol persona mereix una llar i un bon jornal o, més en concret, per afirmar que “ells” en són dignes.

D’aquí a pocs dies, aquests mateixos veïns acudiran en massa a les urnes per regalar uns quants anys més de sofà als líders d’esquerra que els han dut a la ruïna; però això tant li fot car, a hores d’ara, tant la política progressista com la dretana convergeixen en el materialisme (a saber, lluny d’ideals o de pompositats ideològiques, del que es tractaria és de garantir que la gent disposi d’un lloguer assumible, un plat de sopa, i prou calers com per enganxar-se al Wi-Fi).

Durant la jornada d’aturada general, vaig rebre tantes instastoris d’entusiasme revolucionari de la gent que encara es creu proletària com guatsaps d’amics llibertaris queixosos de no poder accedir a l’oficina per causa de la disbauxa general. No és la meva especialitat, però caldria posar una mica de seny entre la penya per recordar que quatre contenidors socarrimats no transformen Barcelona en la Plaça Tahrir o que, mercès la benedicció de la virtualitat i de la tecnologia en general  (també al fet que la majoria de comerços, si més no a la meva Ciutat Vella, romanguessin oberts), hom va poder pencar i fer vida sense cap mena de problema. És una llàstima que, acabada la party sindical, una colla d’enzes decidís embrutar l’Eixample amb el seu tedi; però tampoc n’hi ha per tant, car la gent frustrada que no té records d’ésser classe mitjana només pot distreure’s a base d’hòsties i foguerades.

Quatre contenidors socarrimats no transformen Barcelona en la Plaça Tahrir

Contràriament a la majoria de barcelonins, ancorats en un cristianisme de pa sucat amb oli, jo no crec que l’ésser humà mereixi res pel fet d’existir ni que els drets siguin inherents a la respiració. Durant molts anys, vaig cometre l’error de pensar que, mercès al propi geni i a l’esforç que he dedicat a estudiar les meves passions, aquest país em devia una catifa vermella.

Però, amb la gràcia del pas del temps, he assumit que tot allò que estimo resulta un simple divertiment per a la majoria d’individus. Tinc una bona pila de motius per viure irat (la setmana de l’aturada vaig tenir molts dies el compte corrent a zero, degut al bell i assilvestrat costum de les empreses que em sostenen de pagar a mitjans de mes, quan les factures ja m’han deixat sec; a casa vam menjar de pobres i tal dia farà un any) però, a diferència dels beats, no crec que la meva pobresa sigui el complot d’un sistema que gaudeixi a base de fotre’m calbots. 

Jo no crec que l’ésser humà mereixi res pel fet d’existir ni que els drets siguin inherents a la respiració

Que els lectors propalestins no s’esverin! A mi em toca molt la moral que un conciutadà nascut a Nou Barris no tingui les mateixes oportunitats vitals que un caietà de Pedralbes, em dol el cor quan veig amics preparadíssims treballant per quatre duros a la universitat, i també em carda l’ànima enlaire presenciar com la costella estalvia per comprar-se uns texans del Zara.

Tot i això, acusar l’economia de mercat i el capitalisme de tots aquests mals em sembla propi d’insensats, sobretot perquè les alternatives sempre han comportat molta més pobresa. Jo he pogut gaudir d’una joventut privilegiada mercès a la bogeria dels anys noranta i ara soc bastant pobre, però la meva situació econòmica (i per tant, el fet que no tingui casa, pateixi per sufragar el lloguer, i ni somiï en  hipotecar-me) també és producte de decisions formatives-laborals pròpies, a banda d’una despesa important en drogues.

Acusar l’economia de mercat i el capitalisme de tots aquests mals em sembla propi d’insensats

Sé que costa molt abandonar el politeisme amb què s’ha fundat l’estat del benestar de la socialdemocràcia, basat en la gràcia de creure merèixer béns materials pel mer fet d’ésser ciutadà del món, però jo dels meus estimats veïns aniria pensant menys en el piset i el sou... per focalitzar-me més aviat en les revolucions tecnològiques del futur i el proteccionisme radical que imperarà a la Vella Europa.

Tot això que estem vivint és una reedició del 15-M

Tot això que estem vivint és una reedició del 15-M, amb portaveus un pèl més guapijetes, uns polítics encara més illetrats que els de fa deu anys (qui dubti del resultat d’aquella aventura, que miri com n’estan de contents els especuladors, amb la Barcelona del run run), l’agonia perfecta d’una societat que ja no creu ni en els propis castells de cartes. Encara he de barrinar sobre el futur que ens espera tot i que, com passa sempre, la nostra ciutat en serà l’espectadora ideal; espero que, entre tots, puguem enriquir-la.