Hi ha una imatge que resumeix força bé el París d’Anne Hidalgo. El juliol de 2024, pocs dies abans dels Jocs Olímpics, l’alcaldessa es va llançar al Sena i hi va nedar davant les càmeres de tot el món. Podia semblar una operació de màrqueting electoral. Però darrere d’aquella fotografia hi havia gairebé deu anys d’obres de sanejament, més de 1.400 milions d’euros d’inversió pública i la coordinació d’administracions, operadors i municipis situats molt més enllà dels límits de París. El 2025, acabats els Jocs, tres zones de bany es van obrir als parisencs, tal i com ja havia imaginat Jacques Chirac el 1988.
Utilitzar la condició de ciutat global per transformar la ciutat quotidiana és un dels llegats d’Hidalgo. París ha continuat competint per atraure visitants, talent, empreses i grans esdeveniments, però al mateix temps ha aplicat polítiques que en moltes altres ciutats serien considerades, com a mínim, agosarades. Reduir dràsticament l’espai del cotxe, convertir vies de circulació de les ribes del Sena en passeigs, limitar la velocitat al Périphérique, multiplicar els carrils bici, eliminar aparcaments o restringir els pisos turístics no semblen precisament les receptes habituals per facilitar la vida als visitants, als inversors o als automobilistes que arriben de fora.
Aquest és un dels principals reptes per a la majoria de grans ciutats avui en dia: com ser una ciutat global sense necessàriament posar la ciutat al servei dels fluxos globals de manera incondicional. Dit d’una altra manera, com aprofitar els recursos, l’atractiu i la visibilitat que proporciona aquesta condició per millorar la vida dels que hi viuen.
Aquesta filosofia és particularment visible en l’habitatge. L’ajuntament presumeix que París ha arribat al 25% d’habitatge de lloguer a preu regulat, davant del 13% de començaments de segle, i el nou planejament bioclimàtic reserva sòl per continuar ampliant-lo i estableix exigències especialment fortes als barris del centre i l’oest, on n’hi ha menys. Al mateix temps, la ciutat ha mantingut una batalla jurídica i reguladora amb els habitatges turístics, fins a limitar a 90 dies anuals el lloguer de la residència principal. No ha resolt, ni de bon tros, el problema de l’habitatge (uns 320.000 sol·licitants continuen esperant un habitatge social), però ha deixat clar que hi ha una prioritat política perquè París no sigui només un lloc desitjable per visitar o invertir-hi i que continuï sent una ciutat on sigui possible viure.
Aquesta mateixa lògica explica bona part de la transformació de l’espai públic. Ja he parlat en altres articles sobre com la famosa “ciutat dels quinze minuts”, formulada per Carlos Moreno i convertida per Hidalgo en bandera política, té menys a veure amb una distància exacta que amb una determinada idea de ciutat, en la que escoles, comerç, verd urbà, cultura, cures i vida quotidiana han de tornar a tenir pes davant d’una organització urbana basada en moure’s constantment d’un lloc a un altre. És una política de proximitat aplicada, paradoxalment, en una de les ciutats més globals del món.
Però aquí apareix el segon gran canvi. La ciutat dels quinze minuts no és suficient si la vida real dels seus habitants transcorre en una metròpoli de milions de persones.
París, el municipi, té poc més de dos milions d’habitants. La Métropole du Grand Paris n’aplega 7,2 milions en 130 municipis i la regió d’Île-de-France supera àmpliament aquesta xifra. És una desproporció encara més pronunciada que la de Barcelona: 1,7 milions d’habitants al municipi, 3,3 milions als 36 municipis de l’AMB i més de cinc milions a la regió metropolitana. En totes dues ciutats, bona part dels problemes que intentem solucionar des dels ajuntaments fa dècades que han deixat de ser municipals.
La ciutat dels quinze minuts no és suficient si la vida real dels seus habitants transcorre en una metròpoli de milions de persones
A la capital francesa, els Jocs de 2024 ho van posar particularment de manifest. París va aprofitar l’esdeveniment per projectar-se al món, naturalment, però una part substancial del llegat es va dirigir a Seine-Saint-Denis, un dels territoris més pobres de França, que va acollir instal·lacions com la Vila Olímpica, el centre aquàtic, noves infraestructures i diverses actuacions de regeneració urbana. Els Jocs van servir així per relacionar la projecció internacional de París amb el reequilibri de la metròpoli.
El Sena explica encara millor aquesta nova geografia. Un riu no entén de termes municipals. Per aconseguir que algú pogués banyar-se davant de l’Île Saint-Louis calia actuar sobre depuradores de Valenton i Noisy-le-Grand, corregir milers de connexions defectuoses aigües amunt i coordinar l’Estat, París, la Métropole du Grand Paris, municipis i organismes de sanejament. Avui hi ha una vintena de possibles zones de bany identificades en setze municipis de la metròpoli. El que ha restat en l’imaginari global com una imatge espectacular per als Jocs ha esdevingut en realitat una política metropolitana de regeneració ambiental que, a més, proporciona lleure (i refugi climàtic) per a la ciutadania.
Malgrat això, no seria just atribuir a Anne Hidalgo la construcció política del Grand Paris. La Métropole du Grand Paris va néixer el 2016 impulsada fonamentalment per reformes de l’Estat, i durant els seus mandats Hidalgo no va convertir pas la reforma institucional metropolitana en una de les seves grans batalles. Això sí, va demostrar, potser involuntàriament, que algunes de les grans transformacions de París només podien realitzar-se amb cooperació més enllà de París.
El seu relleu a l’alcaldia parisenca, Emmanuel Grégoire, ha suposat un canvi interessant en aquest sentit. Primer tinent d’alcalde d’Hidalgo durant bona part del seu mandat, Grégoire representa una continuïtat clara en qüestions com l’habitatge, la transformació ecològica, la reducció del cotxe o la recuperació de l’espai públic. Però hi ha afegit aquesta peça de la governança metropolitana que amb Hidalgo havia quedat en segon pla.
La seva formulació no és precisament tímida. Ho deia aquest mes d’abril a Le Monde: “Paris et sa métropole forment aujourd’hui un même espace de vie”. I d’aquesta constatació n’extreu una proposta institucional igualment contundent: avançar cap a l’elecció per sufragi universal d’un alcalde o alcaldessa del Grand Paris. La idea és dotar d’una legitimitat política recognoscible una realitat que ja existeix en la vida quotidiana i poder abordar a aquesta escala habitatge, transport, energia, residus, desenvolupament econòmic o desigualtats territorials. Grégoire també proposa transformar el Périphérique, durant dècades frontera física i mental entre París i la banlieue, en un boulevard métropolitain.
La proposta busca, una vegada més, resoldre el proverbial mille-feuille administratiu francès, donat que estat, regió, Métropole du Grand Paris, departaments, municipis i nombrosos organismes especialitzats continuen superposant-se. La mateixa institució metropolitana, pero, defensa un model diferent del de Grégoire, basat en una “métropole des maires” i una governança compartida entre municipis. El debat, per tant, continua obert. Però el simple fet que l’alcalde de París plantegi que el futur de la seva ciutat passa per reforçar una autoritat política metropolitana ja és significatiu.
Mirant cap a Barcelona, la primera reflexió ens diu que ha d’haver-hi fórmules per fer possible un model diferent de ciutat global. Fórmules que parteixin de l’atenció prioritària a la vida quotidiana. Barcelona, com moltes altres ciutats, pot aspirar a tenir projecció internacional sense convertir cada metre quadrat en un recurs destinat a qui ve de fora. París ha volgut mostrar precisament que és possible acollir uns Jocs Olímpics i, alhora, restringir el cotxe, regular severament els allotjaments turístics o dedicar ingents recursos públics a l’habitatge assequible.
Tot i així, estem parlant d’actuacions amb uns impactes que només podran ser veritablement calibrats en el mig termini. Ara com ara s’han expulsat cotxes, però el trànsit sembla haver-se desviat cap al Périférique i altres vies metropolitanes. I l’entorn urbà ha millorat, però de moment se segueix expulsant població.
Impactes que només podran ser veritablement calibrats en el mig termini
La segona és que no n’hi ha prou amb fer bones polítiques municipals. No es pot fer una Barcelona més habitable a costa de traslladar els costos a l'Hospitalet, Badalona, el Vallès, el Baix Llobregat o el Maresme. La política de proximitat necessita política metropolitana.
Barcelona té una institució metropolitana probablement més consolidada que la parisenca, però només cobreix 36 municipis d’una ciutat real de més de cinc milions d’habitants. Mobilitat, habitatge, aigua, activitat econòmica, infraestructura verda o adaptació climàtica necessiten instruments que permetin actuar en aquesta escala més àmplia i que han de ser necessàriament flexibles, com ho són els límits de qualsevol metròpoli.
I la tercera té a veure amb el lideratge. Hidalgo va demostrar que una ciutat central pot impulsar transformacions que acaben desbordant les seves fronteres. Grégoire sembla disposat a fer un pas més enllà i assumir políticament que París ja no es pot governar només des de París.
Aquesta és la qüestió que Barcelona també haurà d’afrontar algun dia. No parlo d’una alcaldia metropolitana, impossible d’entrada sense una llei electoral catalana que sembla molt més difícil d’aconseguir fins i tot que un acord just de finançament autonòmic. Seran els alcaldes i alcaldesses de la metròpoli real, no només del municipi de Barcelona, que surtin de les properes eleccions de maig del 2027 els que hauran de demostrar el lideratge, la generositat i la capacitat de cooperació necessàries per construir la ciutat dels cinc milions.
Perquè una governança metropolitana no apareix simplement dibuixant un nou límit administratiu sobre el mapa. Com mostra París, primer cal començar a pensar-la (com vam plantejar al Compromís Metropolità 2030), després col·laborar per assolir objectius compartits i, finalment, trobar la manera democràtica de governar-la en benefici de la ciutadania.