El meu Sert

Passa el temps, els dies van escurçant-se i, a mesura que m’adormo en la mitjana edat, em dol profundament saber que no tindré temps d’aprendre tot allò que voldria. D’entre totes aquestes passions castrades s’hi troba l’arquitectura, de la qual no en tinc ni un borrall, i més en concret la fal·lera que sempre m’ha despertat l’obra del nostre Josep Lluís Sert, barceloní universal.

El meu company-lector coneixerà fins a quin punt em desespera el patrimoni modernista, amb aquelles xarones façanes d’amanides de fruites i santorals. . . i també com em sembla de nauseabunda aquesta mona de pasqua gaudiniana que tenim encastada al bell mig de Barcelona (sí, adorat mestretites, ja sé que el meu estimat Sert adorava prou en Gaudí i que fins i tot li dedicà un llibre). Però que s’aparti tanta cursileria davant dels hipnòtics finestrals amb vidres de pavès de l’Antiga Joiera Roca o la gimcana de colors que s’amaga a la fesomia de la Casa Bloc, obra mestra del GATPAC al barri de Sant Andreu.

Cal aplaudir quan les nostres institucions s’ocupen i estudien el patrimoni de la ciutat, i és per això que -aquesta mateixa setmana- vaig trescar cap al CCCB per assistir a un seminari sobre l’arquitecte Sert, molt ben comissariat per Lluís Ortega i Moisés Puente (als qui només voldria esmenar aquest costum tan socialista de la casa consistent en xerrar sobre les nostres glòries en la llengua de l’enemic). Espero que l’entitat faci avinents les conferències en vídeo, car tanta teca fou difícil de compaginar amb l’horari laboral i també perquè, tot i el faraonisme dels seus mitjans, el CCCB continua fent allò tan nostre d’ésser un indret ben cuqui i modern... però amb uns micròfons que no amplifiquen i unes pantalles lil·liputenques on no es veu una puta merda.

Sigui com sigui, cal agrair a l’equip de Judit Carrera l’esforç per recordar Sert com mereix, encara que sigui apressadament, i desitjaria que tot això ajudi a que autoritats es dignin a veure’l com un dels cims patrimonials de la ciutat.

Resulta urgent prestigiar l’obra sertriana com s’ha fet amb altres tòtems arquitectònics de la ciutat.

En aquest sentit, diria que resulta urgent prestigiar l’obra sertriana com s’ha fet amb altres tòtems arquitectònics de la ciutat. Fixeu-vos com, per posar només un exemple, hom pot deambular pels voltants d’una acreditada obra mestra de l’higienisme racional-mediterrani com és el Dispensari Central Antituberculós (actualment i malaurada, el CAP Dr. Lluís Sayé, i empro el segon adverbi perquè aquesta obra mereixeria albergar quelcom de més entitat, com ara una de les facultats contigües a la Universitat Ramon Llull o, why not, una infraestructura dedicada al patrimoni arquitectònic del barri...) sense que hi hagi les indicacions ni la perspectiva visual necessària per veure’l com Déu mana.

L’edifici s’envolta d’unes absurdes tanques enreixades i diria que demana a crits tant una restauració pictòrica de les diferents façanes com una pacificació del Carrer de les Torres i Amat que, al seu torn, podria afavorir que el Raval quedés alliberat de la tirania dels autos.

Al seminari s’hi cità una de les meves obres predilectes, la gervasenca i encara lecorbusiana Casa Genara López.

L’estat imperfecte de molts d’aquests edificis pot palesar-se fent un cop d'ull al llibre Ruta del Racionalisme de Barcelona. El GATPAC i l’arquitectura dels anys 1930 publicata per l’Institut Municipal del Paisatge Urbà, volumet-antologia d’una setantena d’obres del grup amb textos de Tate Cabré i fotografies de Lluís Casals (senyors de l’Ajuntament, facin el favor de posar els autors dels volums que publiquen...a la portada!!! ).

Al seminari s’hi cità una de les meves obres predilectes, la gervasenca i encara lecorbusiana Casa Genara López del Carrer Muntaner tocant a Rector Ubach, ordida per a la seva mare i on el propi Sert s’hi va fer una terrassa amb uns tendals que són homenatge vivíssim a la indústria tèxtil catalana i a l’ombra mig calenta del Mediterrani. M’agrada reivindicar aquest bombó racionalista de tonalitats verd-clares, sobretot perquè marca la santa continuïtat entre la ciutat nobiliària -dels comtes de Sert, vaja- i la normalitat burgesa d’habitar un bell dúplex.

Tot això són galindaines estètiques d’aficionat perquè, com us deia, jo d’arcbotants i de balcons no en tinc ni folla, però m’agrada impostar coneixement per veure si així us obligo a vagarejar per la ciutat sense embadalir-vos al telèfon mòbil com tòtils. Perquè passen els dies, encara no en sabem prou d’arquitectura, i a sobre no passegem ni que ens punxin el cul.. Dit això, bona feina al CCCB i llarga vida al nostre geni Sert.