No hi ha exercici més museístic que reflexionar sobre la necessitat i la pervivència de la mateixa noció de museu. D’ençà dels inicis de segle passat, molts teòrics de l’art s’han espremut la closca per veure si els grans temples pictòrics d’Europa podrien superar la síndrome del white cube i convertir-se en un indret de trobada, participació i, la moda obliga, fins i tot de cura existencial. Us he de confessar que a mi tot això em fot una certa mandra, perquè encara penso que no hi ha experiència més plena que embadocar-se passejant entre pintures ignotes o perdre la tarda davant de l’obra d’art predilecta (llegiu Alte Meister de Thomas Bernhard i entendreu per què és un dels meus llibres favorits). Però entenc que els museus, especialment els de naturalesa patrimonial, lluitin per treure el nas en un món massa castrat per una cultura on l’excés de visualització conviu amb una mirada cada dia menys sàvia.
El director del MNAC, Pepe Serra, forma part del club noucentista de Barcelona i entén, com servidor, que el nostre primer equipament artístic ha d’ésser una institució civil (és a dir, porosa i oberta a la participació de la ciutadania) però que, a l’hora de transformar-se i d’encarar el futur immediat, ha d’emmirallar-se en les grans institucions i en la gent més desvetllada del món. Ara que el MNAC és a punt de fer-se més gran, amb la propera conquesta del Palau Victòria Eugènia i la creació de nous espais polivalents, Serra ha volgut envoltar-se de col·legues il·lustres perquè l’ajudin a pensar en el més enllà. Dissabte passat, vaig assistir al primer pas de la festa, el cicle de converses Pensar el museu, imaginar futurs, inici estel·lar del projecte MNAC en transformació. Que la Sala Oval fos plena de gent certifica que, lluny d’un interès limitat a la secta artística, el futur del museu ocupa i entusiasma.
Vaig gaudir de valent escoltant les intervencions d’Adriano Pedrosa (director artístic del Museu d’Art de São Paulo, famós per la distribució les pintures en suports de vidre descoberts, ideada per Lina Bo Bardi, que permet veure les obres d’art per tots els cantons), Caroline Campbell (cap de la National Gallery of Ireland, institució que ha abraçat les tensions històriques del seu país sense complexos, revaloritzant una col·lecció sense gaire pinzells mediàtics), Marc-Olivier Wahler (director del Musée d'art et d'histoire de Ginebra i un home que barreja molt bé el sentit patrimonial europeu amb aquella gràcia caixacobri dels ianquis per desmuntar l’estructura geogràfica dels museus i convertir-los en una amanida de sensacions), i també la gran historiadora de l’art Francesca Cappelletti (Galeria Borghese de Roma) la qual, posseïdora d’uns Ticià que foten caure d’esquena, deu anar pel món la mar de joliua.
Després d’emmarar-nos de cosmopolitisme i de la ciència dels altres, vàrem entendre que els museus encara poden contagiar-se més viralment de les qüestions que preocupen el món i també que l’estructura expositiva de les grans pinacoteques ha d’entrar a l’univers de la desconstrucció, a través de pensar més en itineraris d’experiència que no pas en tesis fortes. Mentre els ponents xerraven de tot això jo pensava que recontrasí a tot, recordant també que -amb tot el respecte per les respectives institucions- el MNAC té una col·lecció encara millor, perquè abraça el camí que pot traçar-se del romànic fins a les grans perles del segle XX (el mateix Serra recordà santament el valor incalculable de tòtems com ara Picasso, Miró, Dalí, Tapies i encara hi podríem afegir Barceló, tots ells de la tribu!) i un munt de pintors del modernisme i de les segones avantguardes que el museu fa temps que reivindica.
Sempre que algun insensible (o espanyol, que en general vindria a ser el mateix) dubta d’atribuir la condició de país a Catalunya, la meva primera temptació és disparar un calbot; però la segona és recomanar-li que faci el favor de trescar les escales de Montjuïc per veure què s’amaga al Palau Nacional. En aquest sentit, i matisant l’opinió dels experts de la il·lustre trobada, aquest ha d’ésser i només pot ésser un museu netament polític, puix que la seva supervivència ens connecta directament a les arrels culturals del país. Tots esperem que, amb la reforma promesa, l’accessibilitat als tresors del MNAC encara sigui més feliç i, mercès a iniciatives com aquesta, que el nostre museu visqui més desvetllat i concomitant a les tendències dels seus germans. Però cal recordar-ho; el més transcendental resulta que continuï imposant-se en tant que columna vertebral de la nació catalana.
El cicle MNAC ens transformació ens tornarà a convocar el proper dinou de novembre per sentir Tristram Hunt, del Victoria and Albert Museum de Londres. A casa no hi ha res que ens faci més il·lusió que l’anglofília en qualsevol dels seus àmbits, amb la qual cosa hi anirem... i continuarem informant.