En la seqüela de la famosa sèrie Sex and the City, una Carrie Bradshaw que volta la seixantena es troba sola per primera vegada en molt de temps dinant a un restaurant asiàtic. Per la seva sorpresa, en dir que necessita una taula per una persona li assenyalen un espai on hi ha un ninot de peluix. En preguntar per l'estrany acompanyant de taula, la cambrera afirma que "és perquè no hagi de menjar sola". Ella, confosa, no contesta. En tornar a casa, però, reflexiona sobre els límits de la independència i la diferència entre estar sola i sentir-se sola. Lluny de ser un fet aïllat i malgrat que la situació s'exagera per bé de la comèdia, els ossos de peluix han colonitzat alguns restaurants del món, també Barcelona.
Últimament, passejant per la capital catalana, hi ha algunes terrasses que tenen ossos de peluix exposats a les taules. Si hi vas al matí, encara els pots veure sols inamovibles, però quan comença a arribar la gent es creen aquestes situacions que per Bradshaw són impensables: persones esmorzant, dinant o sopant amb un os de peluix al davant. Des del The New Barcelona Post hem preguntat a alguns experts i psicòlegs sobre aquesta tendència i com una moda asiàtica ha acabat per colar-se als restaurants barcelonins. La realitat, però, és que ningú acaba de saber afirmar perquè passa això o si les noves generacions tenen més problemes a l'hora de fer plans sols. Alguns experts apunten que és tan sols una moda i altres concreten que no se senten amb la confiança per poder analitzar la tendència. Sigui com sigui, els ossos de peluix han arribat per quedar-se.
Mirant enrere, la primera vegada que es va sentir a parlar d'aquesta classe de companys de taula va ser al Japó, en un bar anomenat Moomin Cafè. És una cafeteria pensada perquè la gent hi vagi sola i per tal de no "fer-los sentir sols" hi ha tota classe d'animals de peluix repartits per les taules. La primera es va obrir al Japó el 2003, però des de llavors han continuat expandint-se pel país i, fins i tot, ja n'hi ha una a Hèlsinki, Finlàndia. La dinàmica és senzilla: et demanes el que vols i t'ho menges o beus al costat d'un peluix. Per als japonesos, els peluixos simbolitzen la tendresa i no és estrany veure persones adultes amb ells pel carrer. Així doncs, per a ells no és tant una moda, sinó una manera de viure part de la seva cultura.
La pregunta del milió és: combaten la soledat?
Tot i que faci més de dues dècades que aquesta cafeteria existeix al Japó, a Barcelona no va arribar fins a la tendència fins al 2020, és a dir, per la pandèmia. Després que a poc a poc tots els bars tornessin a obrir les portes amb moltes restriccions hi havia una clau a solucionar: la distància de seguretat. En espais com el transport públic hi havia senyals de prohibit en els seients que no es podien ocupar, però era poc estètic en un restaurant. Per aquest motiu alguns van adoptar aquesta tendència japonesa i van col·locar ninots de peluix en les cadires que no podien ser utilitzades. Després d'allò, la Covid-19 va marxar i els ossos es van quedar. Si bé és cert que la seva presència no molesta a la vista i fins i tot alguns els veuen entranyables, la pregunta del milió és: combaten la soledat?
No hi ha una resposta clara a aquest dubte, però perquè no hi ha proves reals que la tendència estigui fent-se servir per lluitar contra la soledat, és a dir, ningú assegura que seure sol en una taula de bar amb un peluix fa sentir-se menys sol; ni tampoc es pot saber si tothom qui s'hi asseu, ho fa per no sentir-se sol. Tot i això, els enormes ossos de peluix s'asseuen a les terrasses; i moltes vegades se'ls pot veure acompanyats de clients reals que prenen un cafè al costat del ninot, sense immutar-se, acceptant perfectament aquesta estranya moda. Ara bé, les raons d'aquests bars a Barcelona no tenen res a veure amb la cultura catalana, de fet, són més un reclam de màrqueting que altra cosa. Lilo Brunch, per exemple, amb locals a Enrique Granados i Sagrada Família s'ha fet famós a les xarxes socials per esdevenir "el brunch més tendre" de la ciutat, amb els seients ocupats per aquests ossos com a reclam fotogènic. És cert que continuen suplint la necessitat d'aquells que no volen menjar sols, però també han esdevingut una gran atracció turística.
En definitiva, una insígnia prou estranya de la cultura japonesa s'ha instal·lat a Barcelona per combatre —a la seva manera— la soledat o simplement per arrencar un somriure als comensals. Carrie Bradshaw acabava el capítol sense obtenir una resposta clara sobre el perquè dels ninots de peluix, i potser la pregunta que li queda al cap és la mateixa que es fan avui molts barcelonins: on és la frontera entre gaudir de la mateixa companyia i necessitar, encara que sigui de manera simbòlica, algú —o alguna cosa— al costat.