— Ja fa dues o tres setmanes que va passar tot plegat. Com ho estàs notant? Encara hi ha rèpliques del terratrèmol?
— Va ser un terratrèmol molt, molt gran. Crec que és dels més grans que he viscut per repercussió, pel moment i per moltes coses. I n'hi ha hagut moltes rèpliques, durant els dies següents. Moltes, però moltes... Mai m'havia passat una cosa tan grossa.
— I encara passa?
— Avui mateix hi ha molta gent d'aquí dins, companys que encara no havia vist, i em trobo que em venen a saludar, somriuen, estan contents i orgullosos. Aquesta part de terratrèmol també intern (no només com a ciutat i com a país, que per mi és molt clau) va més enllà del país: l’Estat espanyol, i també de fora d'Espanya, perquè hem tingut moltes respostes, molts inputs de fora. Gent que no és de la feina i que em diu “ets tu?”. Em va passar l'altre dia: a casa de la meva mare, un veí que no coneixia ni els meus germans ni a mi, em diu “ets tu?”. És un veí amb qui no ens havíem parlat gairebé mai.
— Internament també, doncs?
— Avui mateix, companys que encara no havia vist em venen a veure, contents (no per en Paulí, sinó de sentir-se grup, d'haver fet això plegats.) I això ho trasllado a l'equip amb qui vam estar treballant, ho trasllado a Tv3, ho trasllado a Barcelona, que m'estimo, i a Catalunya, que m'estimo tant o més. I aquest és el núvol en què encara estem, flotant, veient aquesta reacció global.
— Normalment els realitzadors esteu al darrere, a les fosques, al backstage, Amb un currículum llarg darrere les càmeres, però no visibles. Ara et veiem la cara. Això suposa un gran canvi?
— Home, alguna vegada se'ns ha vist la cara, però quan arribes a aquest nivell de repercussió sembla més notori. Porto molts anys aquí i fent moltes coses fora també. Fa molt poc, per exemple, vam estrenar Mar i cel, una producció traslladada del teatre a la superproducció, al cinema, i també vam tenir molta repercussió al país. Però molt més limitada. I aleshores, quan surt la meva cara, per mi l’important és que aquesta cara representa un grup de treball. Hi ha un equip, una orquestra, diguem-ho com vulguem. Jo em sento representant dels meus companys, l'equip que érem aquí, i també, en el cas artístic, l'equip que hi havia darrere la direcció artística, que representa molta gent. Entre tots dos equips representem el conjunt de gent que va treballar en això, que són moltes persones. Si al darrere de la part artística (l’Igor Cortadellas) hi havia 350 persones, per dir un número, a la tele potser n'érem 100. Entre els dos, si anem sumant, encara som més.
"Vam buscar la manera de com utilitzar la tecnologia per explicar l'amor"
— Jo soc veí de la Sagrada Família, i des del terrat el que vaig veure era diferent del resultat en format televisió: és a dir, és des d'un angle, filmat des de la Torre Baró per captar els drons... Per tant, el que va primer, suposo, és la idea de la direcció artística. Com neix aquesta col·laboració amb la direcció artística de l'espectacle?
— Jo he treballat amb molts artistes, directors artístics (en Lluís Danés, per exemple). En aquest país hi ha gent molt potent, amb idees molt potents. En aquest cas, feia molts anys que amb l’Igor dèiem “a veure quan coincidim, a veure quan fem coses junts!”. Ens havíem vist treballar, havíem parlat de coses, però mai havíem pogut trobar el motiu que ens unís. Aquesta vegada ha estat una cosa màgica. Ell feia molt temps que treballava en aquest projecte, que havia fet evolucionar bastant dins la seva part. Tenia una idea i un concepte, i mesos abans del juliol vam dir “ho fem nosaltres”. Ens hi vam posar, ens vam trobar per fi, i vam començar a treballar aquestes idees que tenia al cap.
— I aleshores?
— Quan ets un director artístic i alhora un director audiovisual, el primer ja té idees fetes, i això és un avantatge, Però alhora l’audiovisual ha d'aportar la seva part, perquè si no, al final només executes. En aquest cas crec que ens hem completat molt bé, ens hem entès molt bé i hem sumat. A vegades dos positius no sumen en positiu, i aquesta vegada, sí. Ell portava molts mesos pensant-hi, i mesos abans vam parlar, vam buscar la manera de fer-ho i de com utilitzar la tecnologia per explicar l'amor.
"Jo ho compararia no amb els Jocs Olímpics, sinó amb la tecnologia feta servir a l'última Superbow amb Bad Bunny"
— Primer, l’amor.
— I després mirar com aportar tota aquesta part tecnològica per explicar un relat que, al final, versa sobre el tema de la llum: com la llum de tots acaba il·luminant la creu i ens dona la llum a tots.
— S 'associa el cas de la inauguració, de la culminació de la Sagrada Família a nivell de fenomen de ciutat, amb la inauguració dels Jocs Olímpics, com a gran bomba de projecció de la ciutat. La diferència és que la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics dura una hora o dues. Aquí, en canvi, al final hi va haver una mena de videoclip de vuit minuts on cal quadrar l’essència de tot.
— I abans de l'espectacle hi ha la part de la benedicció, el moment en què el Sant Pare es posa allà i beneeix. Aquesta part també la fèiem nosaltres. El senyal internacional i institucional el vam dividir en dues parts: la part de la missa, la litúrgia i les arribades, que la va fer Televisió Espanyola, amb el realitzador d'aquí, de Sant Cugat, el Roger Paolo (molt bona gent per cert). Ell va assumir aquesta part. Com el 2010 ho vam fer nosaltres tot a TV3, aquesta vegada, per la magnitud de tot plegat, la vam dividir. Nosaltres, TV3, ens vam quedar amb la part des que se sortia a fora i es feia la benedicció, fins a l'espectacle, i després els drons i els focs artificials. La idea era diferenciar-ho del que es feia a fora. Hi havia una part més litúrgica, més institucional, si voleu (la de beneir, la de la creu pròpiament dita, del Sant Pare, els regals, els bisbes, els reis), tota aquesta part havia de funcionar com una part més normal, habitual; ii després calia que l'espectacle fos una cosa diferent i que la gent a casa ho percebés diferent, que passéssim d'una cosa més de true life. Jo ho compararia no amb els Jocs Olímpics, sinó amb la tecnologia feta servir a l'última Superbowl, quan a la mitja part Bad Bunny va fer un espectacle de tretze o catorze minuts i després va seguir el futbol.
— Entenc. Allò no era un escenari, sinó tot un entramat amb tràvelings per explicar una història.
— I aquí vam anar al fet mateix: jo no vaig ensenyar ni els reis, ni el Sant Pare, ni en el fons gaire ningú. Era una cosa més global, i no es tractava de si el Sant Pare hi era o no hi era. Transcendia a aquest tema més institucional. De fet el Papa només surt al principi i al final: quan ell s'asseu i s'apaga la llum, deixo d'ensenyar-lo, i només el torno a ensenyar al final, quan aplaudeix tothom. No hi ha un pla de detall del Sant Pare durant l’espectacle. És al contrari: és la gent, amb la seva llum, amb les espelmes que es van fer expressament, qui està actuant i forma part de tot l'espectacle.
"La meva sensació, quan vam acabar, no va ser plena"
— De vegades l'Església és molt encarcarada, però sembla que aquesta vegada us van donar llibertat creativa total.
— Això que diré és opinió meva: fins després no ha entès la magnitud del que s'ha fet i del que significava. Crec que hi ha molts factors que han creat la tempesta perfecta, en positiu. I crec que l’Església va deixar fer, però sense saber del tot la magnitud del que succeïa. Jo he tingut molta feina de convèncer, d'explicar tots els detalls. I òbviament l’Igor, que és el director creatiu i qui ha hagut de vendre més la idea, ha tingut moltes trobades, moltíssimes, amb la Sagrada Família. Per explicar-ho bé i perquè s'entengués que, al final, no era una barbaritat, sinó al contrari: que tot havia de respirar Sagrada Família i Gaudí, que al final el motiu és aquest, les dues coses.
— I la religió?
— Òbviament hi ha una part de religió al darrere, perquè és la Sagrada Família, és una basílica. La llum, tot el que comporta, al final, el pensament de Gaudí basat també en la fe... tot això havia de transcendir. Per exemple si hi ha un pla al mig i ensenyem el presbiteri, això no ho amagarem pas; però a l'inrevés, si ho fas tot en primer terme i tot és molt religiós, al final estàs fent una cosa massa dedicada només a això. Hi havia moltes peces d'un trencaclosques que al final donaven un resultat molt bonic, on explicàvem moltes coses, sense haver de dedicar-nos ni a fer només una cosa religiosa ni a fer una cosa ultralaica.
"A vint segons pràcticament de començar l'espectacle, em diu que no sortiran els cors"
— Tens la sensació d'haver fet una obra d'art i d'haver creat una cosa molt inèdita, o diries més aviat que, si et donen la Sagrada Família, t'ho posen molt fàcil?
— Hi ha una frase que vaig dir en una altra ocasió: “Aquí ho tenim fàcil, l'únic que puc fer és espatllar-ho”. Perquè en efecte, és tan magnífic que el que pots fer és empitjorar-ho. I tens el millor material, i estàs protegit per l'equip, i la il·luminació, tots els elements, la part de drons, la pirotècnia.. tot és tan bo que difícilment ho empitjoraràs. Difícil que vagi malament. I després hi ha la figura del director artístic mateix, una persona tan creativa i amb tanta llum pròpia que ja suma en tot.
— Amb tot això, quina sensació et va quedar quan es va acabar?
— La meva sensació, quan vam acabar, no va ser plena.
— Ah?
— Vam tenir inconvenients d'última hora, coses que ens van passar a l'última hora. La meva sensació no va ser “ja està, ho hem clavat”; sinó més aviat “ho hem salvat”. I això és perquè estàs patint fins a l'últim moment. I vam tenir inconvenients greus, per a una producció així, greus i que van sorgir a l'última hora. La sensació que et queda al principi és que podia haver sigut molt més potent del que va ser, del que teníem al cap i del que teníem pensat fer. Però, al final, tot i que no havíem fet mai un assaig sencer, per sort sí que teníem les històries fetes, imaginades. Si vols narrar alguna cosa, has de tenir-ho tot clar. La gràcia de fer directe és també poder-hi improvisar, però almenys has de saber la història que vols explicar. Si et fallen els actors abans de començar una pel·lícula, tens un problema: però et queda la història, si la tens clara. En tot cas, si la gent diu que va ser un 10, jo, molt content. Però hauria pogut ser un 11, potser.
— Hem vist el vídeo on de sobte dius “no hi ha cors”.
— Us explico com ho vaig viure. quan surt tot el seguici i arriba a fora, jo començo a realitzar i el director artístic estava a dins organitzant-ho tot. Estàvem connectats amb la gent de regidoria. hi havia molts nervis perquè pensa que un dels temes principals era que no podíem començar abans de les 22.25, perquè era l'hora màgica de llum.
— L’hora blava, és clar.
— Aquells quinze minuts en què encara no és fosc, aquell blau, era l'hora que teníem pensat que era la bona. Si començàvem abans o més tard, teníem un problema. Hi havia molta tensió: jo enviant missatges a la gent perquè entressin a Sant Pau, perquè si trigàvem deu minuts a entrar, tindríem un problema. I just quan estàvem així, em truca el director artístic al mòbil, i em diu que no tindríem els cors. Dic: “Com?”. Els cors eren 600 persones, cadascuna amb una espelma que anava lligada i programada amb tots els llums per fer l'efecte de llum que volíem. Pensa que el moviment de llums era una programació amb 4.000 espelmes; si en falten 600, el percentatge és molt gran, i després això es nota. “No es nota”, em deia ell. Però els que ho sabem, ho sabem.
— No ho han pogut amagar, després, tampoc.
— A vint segons pràcticament de començar l'espectacle, em diu que no en sortirien ni 200. Que no sortiria ningú. I clar, quan et passa això, el cap ha de canviar el xip de pressa, i has de superar-ho. Perquè jo havia planejat que en un segon determinat volia un pla, i en un altre segon un altre; quan cantessin els cors faria un pla curt, tenia tres càmeres posades per fer plans de la gent dels cors, i volia ensenyar un primer pla de la gent cantant, per reforçar que els cors hi eren. I et dius: “Ja no el tinc”. I encara més: hi havia una càmera penjada, per exemple, a la façana, que donava un pla en contrallum molt espectacular, on es veien totes les llums i al final va resultar que hi havia dos forats de llum gegants. I a més, quan les llums havien de fer espurnes, com que van fallar aquests agents, això es va desprogramar.
— Com es gestiona un directe així, quan es cau tota la planificació prevista?
— Havies de lligar-ho tot, perquè anava molt com un metrònom. Normalment, en una producció així, els moviments van automàtics, la realització està programada i, si veus que allò és perfecte, la màquina ho dispara. El realitzador ho prepara abans, i després aixeca les mans i la màquina et dispara la càmera. Llavors les càmeres saben que ara fan aquest zoom, i tot és clavat. Però aquí no funciona així; jo no treballo així, i no puc treballar-hi sempre. Tenim aquesta eina, però no la fem servir tant com es fa normalment. I això et permet improvisar, però també et fa anar molt al límit: la meva ajudant anava dient “tres, dos, u, ara entraríem aquí, ara entrarien els cors”...
— En condicional.
— I jo li deia “molt bé”, i llavors li vaig haver de recordar: “No tenim cors”. La gràcia és que som experts en fer directe. Alguns fa molt temps que en fem. Tens eines per saltar els obstacles que et van sortint, per reconduir-ho, i que qui no ho sap, no ho noti.
— T'ho he preguntat des del punt de vista de la tècnica; però des del punt de vista de l'amor, de l’emoció, com ho vas viure?
— En aquell moment penses, primer: “Com és possible?”. Et fas la pregunta de què ha passat, però no tens gaire temps. Jo me la vaig fer, i em vaig dir: “Per què?”. Llavors vaig dir: “No preguntis”, i vaig assumir que hi havia hagut algun problema. Hi havia un tema amb els cors: centenars de persones que havien de moure's entre els 4.000 que sortien a fora, un moviment molt difícil de fer en molt poc temps. I hi havia seguretat de molts tipus: els reis, el Papa, tothom, un dispositiu de seguretat enorme. Quan em van dir això, jo no sabia per què era, ni sabia que els havien fet fora. No ho sabia, ni tampoc hauria pogut fer-hi res. Però tu no saps què passa, i, pel que fa a l'espectacle, la part emocional et diu “em perdo això, ens perdem això”. Després, quan vaig saber què havia passat, he de dir que està gravat el que jo vaig dir, però està censurat. Deixem-ho en que, emocionalment, vaig pensar que això no estava bé.
— Una llàstima.
— No, a veure. A mi, al final, m'agradaria que tingués una bona lectura; s'ha de mirar en positiu el que ha passat. Està molt malament que agafin una gent i no la deixin expressar-se; això em sembla terrible, que encara avui això passi. Però d’altra banda, si haguessin sortit a fora i, a banda de cantar, s'haguessin manifestat lliurement del que volguessin, segurament ara parlaríem més d'aquesta manifestació que no pas del que va passar. Una de les coses bones del que ha passat, i que és una de les coses que faltava en aquest país, després de molts anys en què diuen que ens havíem enfrontat molt, és que molta gent s'ho ha sentit seu: molta gent s'hi ha sentit identificada, del color que sigui: més o menys religiós, més o menys laic. Tothom s’ha sentit identificat amb un acte que representa la seva ciutat, el seu país, cadascú amb el concepte de país que vulgui tenir.
— Hem transcendit.
— Com sempre, del particular al global, del local al global. El fet de tornar a posar Barcelona i Catalunya als ulls del món, de dir “som aquí, som nosaltres, som capaços de fer això”, és el que ha fet que molta gent se n'hagi sentit orgullosa, sigui del cantó que sigui. Hem aconseguit (o s'ha aconseguit) allò mateix que va passar a les Olimpíades. El mateix Manuel Huerga, director de la cerimònia dels Jocs Olímpics, em va escriure l'endemà felicitant-nos. És que al final s'ajunten molts factors: pensa que això s'havia previst fer igualment sense el Papa.
— Ah sí?
— Ja estava previst fer-ho des de feia més d'un any, i si el Papa no hi era, no hi era: s'anava a fer igualment, perquè aquell dia se celebrava el centenari de la mort de Gaudí. La transmissió s'anava a fer igual, fos qui fos qui hi vingués.
"En la part tècnica hem marcat un estàndard europeu nou, que no s'havia fet fins ara"
— Com encaixes aquest gran salt en la teva trajectòria?
— Jo estic molt content de gairebé tot el que he fet. El 2010 vam ser els primers a fer 3D a Europa, més que ningú. També vam fer la primera final de la Champions en 3D a Europa. Aquesta sempre ha estat una televisió molt posada a l'última tecnologia. Més que una televisió, un mitjà. I ara, a Europa ens tornen a veure: tenim inputs de Sony, de Fujifilm, que són les dues marques que ens han ajudat, i inputs de tot el món. En la part tècnica hem marcat un estàndard europeu nou, que no s'havia fet fins ara, i aquest orgull de la gent d'aquí també és això: tornem a estar una mica on havíem estat des del principi en aquesta casa, és a dir, utilitzant la tecnologia per explicar els continguts, i com més moderns, millor. Aquesta és una de les coses aconseguides que em fan il·lusió. Encara he de treballar uns anys més, i en faré, de projectes grans; amb el director artístic mateix estem parlant de fer coses junts, perquè ens hem entès molt bé i perquè ell té molts projectes al cap, i jo també. Tinc la sort de fer coses fora d'aquí.
— No tens una exclusivitat amb la casa?
— Faig coses ben diferents, com les Batallas de gallos (el campionat del món de raps que organitza Red Bull). Fa uns anys que hi treballo, en la final del més gran a nivell internacional, que és una animalada. Ho faig des de fa anys, i aquí m'ho deixen fer; llavors dic “me'n vaig 15 dies a fer això”, surto d'aquí, hi vaig, aprenc coses. Per tant soc aquí dins, i aprenc molt, però quan puc anar a fora a fer el MotoGP alguns anys, o vaig a fer futbol, o concerts, això m'omple, i després ho puc aplicar aquí. Jo represento tota l'àrea d'imatge i de servei d'artistes d'aquesta casa, que són 400 persones. Poder fer algunes coses així, t'omple i et fa créixer professionalment. I quan ho pots portar cap a aquesta casa, és com pots ajudar que aquí creixin coses. Quan hem fet virtuals, quan hem fet mapatge 3D, o ara ultraalta definició o ara que som al nivell de la BBC en quantitat de producció en documentals, en concerts... El que passa és que no tenim prou pressupost per tenir un canal d'emissió dedicat a l'ultraalta definició. Faltaria aquesta part, que ja és qüestió de finançament i també de voluntat.
— Primer, l’amor.
— Sí, però nosaltres som sempre allí al darrera.
