Si haguéssim de capturar Barcelona dins d’un pot de perfum, quines tretze essències serien necessàries per reconèixer la ciutat? Potser una tindria el gust salat del Mediterrani; una altra conservaria l'aroma de la pedra antiga que ha sobreviscut al pas del temps al barri Gòtic, entre carrers estrets i murs que encara guarden la memòria de la ciutat; i encara hi hauria espai també per a la xocolata acabada de fer del carrer Petritxol. A més, segurament alguna d'aquestes tretze notes seria, en realitat, una barreja de moltes altres: espècies, fruites, herbes i productes arribats de diferents racons del món i reunits als mercats de la ciutat, com a mostra de la seva multiculturalitat.
I potser no totes serien fragàncies agradables. Entre elles podria colar-se el pol·len dels plataners que cada primavera cobreix els carrers, el fum del trànsit o fins i tot aquesta olor incòmoda dels residus que també forma part de la vida quotidiana d'una gran ciutat. Perquè Barcelona, com qualsevol gran perfum, no està feta d'una sola nota aromàtica: la seva identitat sorgeix de la combinació d'aromes, records, llocs i experiències que se superposen i que no sempre poden agradar.
La recerca d'una essència capaç de capturar i resumir l'invisible és precisament el motor del film El perfum: història d'un assassí (2006). El seu protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, dedica tota la seva vida a trobar la fragància perfecta, capaç d'enamorar qualsevol. Un personatge a qui dona vida un sublim Ben Whishaw, que sosté bona part del pes de la pel·lícula amb una interpretació magnètica, acompanyada per un extraordinari treball de fotografia i il·luminació que aconsegueix convertir les olors en imatges.
Però per a crear aquest perfum perfecte, Grenouille necessita trobar primer els seus ingredients. Per a això, segueix les instruccions de l'antiga llegenda que li transmet el reconegut perfumista Giuseppe Baldini, segons la qual tots els grans perfums estan formats per dotze aromes i una tretzena essència misteriosa, capaç d'aportar l'harmonia perfecta al conjunt. Reunir aquestes notes, i especialment trobar la tretzena, es converteix en l'obsessió del protagonista, fins al punt de portar-lo a assassinar joves dones per a capturar i conservar les seves aromes, convençut que només així podrà crear el perfum definitiu.
Tot i que la història transcorre entre els mercats, els carrerons i els palaus del París més fosc del segle XVIII, bona part de la pel·lícula es va rodar a Barcelona i altres localitats catalanes com Girona, Figueres, Besalú, Tamarit o Tortosa. Seguint el viatge cronològic que des de The New Barcelona Post emprenem cada dimecres a Llums, càmera… i Barcelona!, avancem ara fins a principis dels anys 2000 per aturar-nos en una producció que va voler convertir la capital catalana en una altra ciutat. L’objectiu d’aquest film era precisament que l’espectador oblidés que estava veient Barcelona. Els seus carrers, places i edificis es van transformar per recrear el París del segle XVIII. Però, malgrat tot, la ciutat va continuar deixant la seva pròpia empremta en cada escenari.
La pel·lícula “infilmable”
El Perfum és, de fet, una parada imprescindible en aquest recorregut cinematogràfic per la capital catalana en tractar-se d’una de les produccions més ambicioses rodades a Barcelona: una coproducció entre Alemanya, França i Espanya que va comptar amb un pressupost de gairebé 60 milions d’euros, més de 5.000 extres i al voltant de 350 professionals durant el seu rodatge l'estiu de 2005.
Darrere d'aquest ambiciós rodatge hi havia, a més, un repte que durant anys havia semblat impossible de portar a la pantalla: adaptar la novel·la homònima de l’escriptor alemany Patrick Süskind, publicada el 1985 i convertida ràpidament en un best-seller, traduït a més de 45 idiomes.
La dificultat de l’adaptació es trobava precisament en l’element protagonista de la novel·la: les olors, una sensació que el cinema, per molt que pugui suggerir, no pot mostrar. Aquest repte va fer que durant anys El perfum fos considerada una novel·la pràcticament “infilmable”. Directors com Stanley Kubrick, Ridley Scott, Martin Scorsese o Tim Burton van mostrar interès a portar-la a la pantalla, però cap va arribar a fer-ho. Finalment, el projecte va quedar en mans del productor Bernd Eichinger i del director alemany Tom Tykwer, que van emprendre el repte.
Seguint el rastre de Grenouille i de la Barcelona amagada
Tot i que El Perfum va ser en bona part rodada a Barcelona i altres ciutats catalanes, l'espectador que s'acosti a la pel·lícula esperant reconèixer la capital catalana a simple vista possiblement s'endurà una decepció. En ella no hi trobarà postals ni localitzacions evidents: la producció va transformar la capital catalana per convertir-la en el París del segle XVIII. Tanmateix, per a qui sàpiga veure més enllà, la pel·lícula permet recórrer una Barcelona amagada sota una altra pell. Com Grenouille segueix el rastre de les aromes, l'espectador pot seguir les petites pistes que deixa la ciutat fins a reconèixer-la sota la seva aparença francesa.
La primera apareix en el mateix lloc on s'inicia el film i la història de Grenouille. En la ficció, el protagonista neix entre les restes de peix d'un lúgubre mercat parisenc. Des del primer moment és rebutjat per aquells que l'envolten, però també demostra posseir un olfacte extraordinari: és capaç de percebre i distingir aromes que per als altres passen inadvertides. En la realitat, però, aquell mercat no estava a França, sinó a la plaça de la Mercè, transformada per a l'ocasió en un dels racons més pobres i decadents del París del segle XVIII.Des d'allà comença el seu recorregut vital, marcat per una infància i una adolescència al marge de la societat.
Finalment, quan el jove Grenouille arriba a París, ho fa, en realitat, per un dels carrers més cèntrics de Barcelona: el carrer Ferran. Per convertir-la en una via del París del segle XVIII, l'equip va transformar els seus aparadors, va afegir elements d'època i va cobrir el carrer de brutícia. La cuidada il·luminació, present durant tota la pel·lícula, va acabar de donar-li aquest aspecte fosc i decadent.
Així com l'ambientació, la vida de Grenouille també és fosca fins que descobreix el món de la perfumeria. Allà comprèn que el seu extraordinari olfacte —que l'ha acompanyat des de petit i que sempre havia considerat un desavantatge— pot convertir-se en la seva major virtut. De la mà del perfumista Monsieur Pélissier, descobreix un ofici en què el seu do té un valor extraordinari. La perfumeria de Pélissier era, en la realitat, la Herboristeria del Rei, un dels comerços més antics de Barcelona. Les seves prestatgeries i la seva atmosfera centenària amb prou feines van necessitar transformacions per a convertir-se en un establiment del París del segle XVIII.
Però el camí de Grenouille aviat s'endinsa en el seu costat més fosc. La següent parada d'aquest recorregut olfactiu per la Barcelona de la pel·lícula és la plaça de Sant Felip Neri, escenari de l'assassinat d'una jove l'aroma de la qual obsessiona al protagonista. I la següent essència ens condueix fins al Parc del Laberint d’Horta, convertit en la residència de la família Richis. Entre els seus jardins i camins laberíntics, Grenouille segueix el rastre de Laura, la filla d'Antoine Richis, la fragància de la qual considera la peça que li falta per a completar el seu perfum. La jove es converteix, així, en la seva tretzena i última essència, encara que serà més endavant, quan Grenouille la segueixi fins a una fonda, on aconseguirà capturar la seva aroma i completar la seva creació.
L'última nota es troba en el Poble Espanyol de Montjuïc, on es va rodar una de les escenes més recordades —i també més discutides— de la pel·lícula. La seva Plaça Major es converteix en el lloc de l'execució de Grenouille, davant una multitud que reclama la seva mort després de descobrir-se la cadena d'assassinats. Però, just abans de ser executat, el protagonista allibera unes gotes del perfum que ha creat amb les fragàncies de les seves víctimes. L'efecte és immediat: la fúria de la multitud es transforma en adoració i èxtasi, un gir tan extrem que per a alguns espectadors resulta excessiu, fins i tot difícil de creure.
En aquest instant, Grenouille aconsegueix allò que havia perseguit durant tota la seva vida: fer que els altres l’estimin. Però, precisament quan ho aconsegueix, descobreix que no n’hi ha prou. El perfum pot donar-li poder, admiració i desig, però no allò que realment anhela: ser estimat de veritat.
Desencantat amb el seu propi triomf, Grenouille torna llavors a París, amb 28 anys i després d'una vida sencera dedicada a perseguir aquesta essència. En arribar al mercat on va néixer, recreat a la plaça de la Mercè de Barcelona, aboca sobre si la resta del perfum. Embriagats per la fragància i convençuts d'estar veient un àngel, els personatges allí presents s'acosten fins a ell i l'acaben devorant. Grenouille desapareix, així, en el mateix lloc on va començar la seva història, tancant el cercle de la seva obsessió i del do que li venia innat.
L’essència que perdura
Després de recórrer les tretze notes aromàtiques que la pel·lícula amaga de Barcelona, potser la pregunta ja no sigui quines són les essències capaces de resumir-la i comprimir-la, sinó si realment és possible capturar-la en un pot. Perquè, com el protagonista, que va dedicar la seva vida a trobar aquest perfum perfecte i, quan finalment el va aconseguir, va descobrir que ni tan sols la fragància més poderosa podia donar-li allò que buscava; Barcelona tampoc sembla tenir una fórmula capaç de conquerir a tothom.
I potser tampoc la necessita. La pel·lícula va intentar amagar Barcelona convertint-la en una altra ciutat, però en recórrer els seus escenaris podem trobar-la precisament en allò que no va aconseguir esborrar: les seves places, els seus mercats i els seus carrers. Les tretze notes que hem resseguit no formen un perfum perfecte, però sí que revelen una ciutat capaç de conservar la seva identitat fins i tot sota una altra aparença. Perquè, al final, potser aquesta sigui la veritable essència de Barcelona, segons mostra El perfum: no una fragància capaç d'agradar a tothom, sinó una identitat que, per molt que intentin ocultar-la, sempre acaba deixant el seu rastre.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
