Com cada any, el passat 17 d’octubre, amb motiu del Dia Internacional per a l’Erradicació de la Pobresa, les dades van tornar a recordar-nos una realitat que no hauríem de normalitzar. A l’àrea metropolitana de Barcelona, 660.000 persones, el 19,4% de la població, es troben en risc de pobresa. Entre els infants menors de 16 anys la proporció arriba al 31,4%. Un 9,3% de la població pateix privació material i social severa i el 23,1% manifesta dificultats per arribar a final de mes. Les mateixes dades expliquen també una cosa important: les prestacions socials redueixen el risc de pobresa del 41,6% al 19,4%. Ara bé, tal i com va senyalar la Taula del Tercer Sector Social en el seu darrer Debat de Catalunya Social, el non take-up, les persones que tenen dret i no accedeixen, continua sent una dificultat que ens interroga sobre l’accessibilitat d’aquests ajuts.
Però les xifres només adquireixen tot el seu significat quan som capaços de veure darrera dels números i connectem amb les vides que contenen. Parlem de famílies que calculen què poden comprar abans d’entrar al supermercat, de persones que ajornen una visita al dentista, d’infants les oportunitats dels quals continuen massa vinculades a la llar on han nascut, de dones que acumulen feina remunerada i de cures, de persones que treballen i, tanmateix, viuen en una inseguretat permanent. I parlem, inevitablement, d’habitatge. A la metròpoli, la sobrecàrrega de les despeses de l’habitatge afecta el 10,8% de la població, però arriba al 29,1% entre les persones que viuen de lloguer.
L’habitatge no és una despesa més dins del pressupost familiar. És el lloc des del qual s’organitza la vida. Quan una part desproporcionada de la renda es destina simplement a garantir un lloc on viure, es redueix el marge per afrontar la resta de necessitats i oportunitats que fan possible una vida plena. Però quan l’habitatge assequible es troba cada vegada més lluny de la feina, de l’escola, de la família o de les xarxes comunitàries, la desigualtat residencial deixa també una altra factura: hores de trajecte, dificultats per cuidar, menys vida de barri, o menys descans, entre d’altres. La crisi de l’habitatge és una crisi de renda, però és també una crisi de seguretat, de vincles i de temps.
“La crisi de l’habitatge és una crisi de renda, però és també una crisi de seguretat, de vincles i de temps”
Aquest 17 d’octubre vam parlar de renda, d’habitatge, de pobresa infantil, de precarietat laboral, d’alimentació bàsica i de protecció social. Però fer una lectura més àmplia de la pobresa no significa desmaterialitzar-la. Ben al contrari, significa prendre seriosament tot el que comporta la manca de recursos. I és precisament des d’aquí que hauríem d’incorporar una pregunta que encara ocupa poc espai en el debat públic: és suficient saber quant té una persona per saber quina vida pot viure? L’índex AROPE ens permet ampliar aquesta mirada però possiblement no és suficient, volem anar més enllà.
La pobresa de temps ens ajuda a formular aquesta pregunta. No significa simplement tenir molta feina o viure estressat. Parlem de pobresa de temps quan, després del treball remunerat, les cures, les tasques domèstiques i les necessitats bàsiques, el temps del qual una persona pot disposar lliurement queda reduït a un mínim. A Barcelona, el 32,3% de les dones es troba en aquesta situació, davant del 24,6% dels homes. El 59,6% de les dones manifesta sentir angoixa de manera constant per no tenir prou temps per fer totes les tasques quotidianes, deu punts per sobre dels homes. I entre els 35 i els 54 anys, quan tendeixen a acumular-se responsabilitats laborals i familiars, les dones dediquen una mitjana de 8,5 hores diàries a les cures, davant de les 6,2 dels homes.
Aquestes dades no descriuen només una desigual distribució de les tasques. Ens parlen d’una desigual distribució de la capacitat de disposar d’un mateix.
Formalment, poques coses semblen tan igualitàries com el temps. Tots tenim vint-i-quatre hores al dia. Però socialment aquestes hores no tenen el mateix valor ni estan sotmeses a les mateixes obligacions. Els recursos econòmics permeten comprar proximitat, cures, ajuda, mobilitat o serveis, permeten viure més a prop de la feina o absorbir un imprevist sense haver de reorganitzar tota una setmana. Quan aquests recursos no hi són, moltes necessitats que uns resolen amb diners altres les paguen amb hores de la seva vida, amb estrès o amb una sensació de frustració permanent.
“Moltes necessitats que uns resolen amb diners altres les paguen amb hores de la seva vida”
Per això és important entendre també la pobresa de temps com un mecanisme a través del qual la desigualtat material es converteix en desigualtat vital.
És evident que la qüestió del temps no afecta exclusivament les persones en situació de pobresa. En un context accelerat i d’imprevisibilitat constitueix un dels malestars de la nostra època però, com en altres moltes situacions, s’agreuja en situacions de desigualtat.
Hartmut Rosa ha dedicat bona part de la seva obra a explicar aquesta paradoxa de la modernitat tardana. El desenvolupament tecnològic ens ha permès accelerar la comunicació, els desplaçaments i la producció, però aquesta acceleració no s’ha traduït necessàriament en una major disponibilitat de temps. Al contrari, l’increment de les possibilitats, les demandes i les expectatives genera una pressió permanent per fer més coses en menys temps. La velocitat que havia de permetre’ns guanyar temps acaba contribuint a la sensació que mai en tenim prou.
La pobresa de temps permet afegir una dimensió política decisiva a aquest diagnòstic: l’acceleració pot ser una experiència compartida, però la capacitat de protegir-se’n està profundament travessada per la desigualtat. Els horaris fragmentats, les feines encadenades, l’habitatge lluny de la feina per una qüestió d’ingressos; les condicions de la precarietat aboca a una vida sense marge, una agenda plena però sense capacitat de canvi. La pressa esdevé una condició vital per sobreviure.
Precarietat no és només cobrar poc o tenir un contracte inestable. És no saber amb prou anticipació quan treballaràs la setmana següent, no poder modificar un torn, dependre d’hores extres, dedicar una part creixent del dia als desplaçaments o no disposar de ningú amb qui compartir les cures. És viure sense coixí econòmic, però també sense coixí temporal. Qualsevol imprevist, un infant malalt, una visita mèdica, un retard en el transport, una persona gran que necessita més atenció, pot desfer el fràgil equilibri sobre el qual s’aguanta tota la setmana.
Aquesta falta de marge té conseqüències sobre el benestar subjectiu. Les dades de Barcelona mostren l’associació entre pobresa de temps, angoixa quotidiana i efectes negatius sobre la salut física i mental. No és només cansament. Quan l’existència s’organitza permanentment al voltant d’allò que és urgent, disminueix la capacitat de projectar, de decidir i fins i tot d’imaginar alternatives.
Davant els processos d’alienació vinculats a l’acceleració Rosa proposa la idea de ressonància: una relació amb els altres, amb el treball, amb les coses i amb el món en què aquests no apareixen simplement com una successió d’exigències que hem d’administrar, sinó com alguna cosa amb la qual podem establir una relació significativa i a la qual podem respondre amb veu pròpia. Pensada des d’aquí, la pobresa de temps planteja una pregunta més profunda que la conciliació: quina relació amb el món pot construir una persona quan gairebé tota la seva energia està dedicada a respondre les necessitats immediates?
“El temps és una de les condicions invisibles d’aquestes capacitats”
Aquest interrogant ens porta al terreny de la justícia. Amartya Sen i Martha Nussbaum han contribuït decisivament a desplaçar el debat sobre la desigualtat des de la simple possessió de recursos cap a les capacitats efectives de les persones. El que importa, des d’aquesta perspectiva, no és únicament de quins béns o ingressos disposem, sinó quines possibilitats reals tenim de fer i de ser, de construir una vida que puguem considerar valuosa.
El temps és una de les condicions invisibles d’aquestes capacitats. Podem reconèixer formalment el dret a formar-se, però formar-se necessita temps. Podem reclamar més participació comunitària, però participar exigeix hores que no estiguin absorbides per la subsistència. Podem parlar de criança, de cultura, de promoció laboral, de vida saludable o de democràcia, però totes aquestes possibilitats pressuposen un cert grau de sobirania sobre el propi temps.
I aquí Hannah Arendt introdueix una dimensió encara més política. La seva distinció entre les activitats vinculades a la necessitat de sostenir la vida i l’espai de l’acció, de la paraula i del món compartit ens permet veure allò que està en joc quan la necessitat acaba ocupant gairebé tota l’existència. Una societat democràtica necessita una ciutadania que pugui sortir, almenys durant una part del seu temps, de la urgència de la supervivència. Necessita temps per trobar-se, parlar, associar-se, crear, tenir cura dels vincles. Per participar social i políticament.
Aquesta mirada és especialment important perquè ens allunya d’una concepció paternalista de la pobresa. No es tracta només de protegir persones en situació de vulnerabilitat ni de garantir uns mínims perquè puguin sostenir-se. Es tracta de generar les condicions que permeten una vida autònoma. La qüestió de fons no és només quants recursos redistribuïm, sinó quanta llibertat efectiva genera aquesta redistribució.
És aquí on Barcelona té una experiència que val la pena reivindicar, amb un desenvolupament de polítiques del temps que ha permès convertir en una qüestió pública quelcom que durant massa temps s’havia considerat com una qüestió estrictament privada. La ciutat ha desenvolupat polítiques del temps, estudia els usos del temps de manera periòdica i ha incorporat aquesta perspectiva a polítiques vinculades amb les cures, la conciliació i la lluita contra la feminització de la pobresa i la precarietat. La reducció de la càrrega de treball no remunerat, el suport a les cures i la sensibilització sobre els usos del temps són aspectes essencials de les seves polítiques. L’anàlisi es realitza de forma periòdica incorporant el seu impacte sobre els usos del temps. De fet, aquest mateix mes d’octubre, s’ha celebrat la tretzena edició de la Time Use Week, un esdeveniment internacional que promou el coneixement, el debat i l’intercanvi de bones pràctiques en polítiques del temps entre ciutadania, professionals i càrrecs electes d’administracions públiques, empreses i organitzacions, persones investigadores, entitats socials i públic internacional. Justament enguany el lema és Acceleració social i dret al temps: polítiques per al benestar sostenible.
“Una escola bressol pública, un servei de cura o un transport públic eficient redistribueixen temps”
Situar aquest tema en la nostra agenda, ciutadana i política, significa justament això. Compartir la reflexió de manera àmplia i no convertir les polítiques del temps en un nou sector especialitzat de l’administració. La gran potència de la mirada temporal és que obliga a repensar el conjunt de la política urbana des de l’experiència concreta de la vida quotidiana, de manera integrada i també transversal.
Una escola bressol pública, un servei de cura o un transport públic eficient redistribueixen temps. I també ho fa la desburocratització i la simplificació administrativa. L’administració local, des de la proximitat, té un paper clau en el desenvolupament d’aquestes actuacions, i també reptes, especialment en l’àmbit de l’habitatge. Viure a prop de la feina, de l’escola, de les xarxes familiars i dels vincles comunitaris també és una política del temps.
I a la inversa, quan l’augment del preu de l’habitatge expulsa una família del barri i afegeix una hora de desplaçament a cada jornada, la desigualtat residencial adquireix també una dimensió temporal. Quan un servei només és accessible després d’una successió de tràmits o de trajectes, el seu cost no és només econòmic. I aquest cost tampoc no es distribueix de manera igualitària.
Per això Barcelona pot fer una aportació rellevant al debat sobre la pobresa i la desigualtat. La tradició d’una ciutat compacta, de barris, amb serveis, comerç, equipaments i vida comunitària de proximitat conté una intuïció política de primera magnitud: la proximitat és també redistribució del temps.
Defensar aquesta ciutat davant la segregació urbana, la crisi de l’habitatge o la mercantilització de les cures no és únicament una determinada opció urbanística. És defensar que el lloc on vivim no determini de manera tan desigual el temps que ens queda per viure. En aquest sentit, el dret a la ciutat és també el dret al temps.
“La proximitat és també redistribució del temps”
Parlar de pobresa de temps no significa, per tant, diluir la pobresa material en una idea genèrica de malestar contemporani. La pobresa continua sent brutalment concreta: és no poder pagar el lloguer, haver de reduir la despesa alimentària, no poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada o no tenir capacitat per afrontar un imprevist. A Catalunya, el 24,8% de la població es trobava el 2025 en risc de pobresa o exclusió social, el 18,9% estava en risc de pobresa i el 8,9% patia privació material i social severa.
La qüestió és una altra. Si ens prenem seriosament la pobresa material, hem de prendre seriosament totes les formes en què condiciona una vida i entendre que la pobresa no només redueix allò que podem comprar. També condiciona les nostres possibilitats d’elecció i de projecció cap al futur en la mesura que hem de dedicar una quantitat enorme de temps i energia a sostenir i sostenir-nos en el present. La pobresa de temps ens ajuda a veure aquest territori on la desigualtat econòmica es converteix en desigualtat de vida.
Per això potser hem de definir l’objectiu d’una política contra la pobresa de manera més ambiciosa. La protecció social ha d’aspirar justament a ampliar les seves possibilitats reals d’existència, de promoció social i cultural, d’autonomia. Poder tenir un habitatge sense viure només per pagar-lo. Poder treballar sense entregar al treball i als desplaçaments la pràctica totalitat del dia. Poder cuidar sense desaparèixer dins de la cura. Poder descansar, formar-se, participar, establir vincles, gaudir de la ciutat i imaginar un futur diferent.
Això exigeix renda, habitatge, ocupació digna i protecció social. Però exigeix també cures, proximitat, comunitat i temps.
Potser aquesta és una de les noves fronteres de la lluita contra la desigualtat. Hem après a preguntar-nos com es distribueix la renda i, progressivament, com es distribueixen les cures. Ha arribat el moment de preguntar-nos també com es distribueix el temps i qui té realment la capacitat de decidir sobre ell.
Barcelona ha començat a fer visible aquesta desigualtat, a mesurar-la i a construir polítiques al seu voltant. El repte és portar aquesta intuïció fins a les últimes conseqüències i entendre que una ciutat que redistribueix temps està redistribuint alguna cosa més profunda que hores: està redistribuint autonomia, benestar i capacitat de participar en la vida comunitària.
Perquè potser la desigualtat més radical no consisteix únicament a tenir menys. Consisteix a disposar menys de la pròpia vida. I una política contra la pobresa que vulgui estar a l’altura del nostre temps hauria d’aspirar, precisament, a retornar a les persones aquesta possibilitat.