"No hay pan para tanto chorizo", adverteix un dels cartells amagats al taller barceloní d'Antoni Miralda. La frase podria passar per una dita popular si no fos perquè, en l'univers d'aquest artista, gairebé res no és tan innocent com sembla. Una cadira porta inscrites les paraules "greix i desig". En un altre racó, una corona monumental de l'Estàtua de la Llibertat, travessada per panotxes de blat de moro i pebrots, torna a il·luminar-se durant unes hores.
Fa dècades que Miralda utilitza el menjar per parlar de gairebé tot allò que queda fora del plat. Del poder, de la identitat, de les migracions, de la religió, del consum i de les contradiccions d'una societat que ha convertit una de les necessitats més elementals en un territori cada vegada més carregat de significats.
El Sant Stomak 2026 va trobar al seu taller barceloní un escenari a l'altura de la seva particular santedat. Nascut de l'univers de FoodCultura, la fundació dedicada a explorar les relacions entre alimentació, art i antropologia, aquest sant gastronòmic va convocar els seus fidels amb una missió aparentment senzilla: entrar en un supermercat, escollir un producte i portar-lo al taller amb una única condició. L'etiqueta havia de contenir alguna declaració encapçalada per les paraules "sense" o "amb". Dues preposicions insignificants en aparença, però capaces de revelar bona part de les nostres pors, desitjos i contradiccions.
El resultat va ser un inventari ben curiós. Cereals sense aromes artificials, quicos sense oli de palma i cerveses sense alcohol o sense filtrar. Sucs amb vitamines A, C i E, però sense sucres afegits. Proteïna en pols amb gust de Cacaolat, perfecta per a mil·lennistes de gimnàs. Olives amb pinyol i sense pinyol, galetes sense sucre i d'altres enriquides amb ferro, a més de begudes amb col·lagen, una tendència que, per estrany que sembli, també comença a fer-se un lloc als bars. La meva preferida? Una beguda que anunciava amb orgull la presència de 100.000 microorganismes vius. Sí, 100.000.
La indústria alimentària sembla entestada a oferir-nos un món en què tot està millorat, enriquit, purificat, reduït o corregit.
Però el més interessant no era cap d'aquells productes per separat, sinó veure'ls tots junts. Com si els aliments haguessin deixat de ser suficients per si mateixos i haguessin de justificar constantment què contenen o què els han tret. La indústria alimentària sembla entestada a oferir-nos un món en què tot està millorat, enriquit, purificat, reduït o corregit. I, enmig d'aquell inventari de virtuts i absències, algú havia deixat una capsa d'Ozempic. L'Ozempic és un producte "amb" o "sense"?
La pregunta portava aquella mateixa lògica un pas més enllà. Al capdavall, qui no té una bona dosi de col·lagen, uns nivells de ferro impecables o un cos prim és perquè no vol. I jo no descartaria que aviat trobéssim etiquetes "GLP-1 friendly" als prestatges dels supermercats.
Però les ofrenes alimentàries eren només una part de la celebració. També hi havia els mantres electrònics de Ramón Faura/Cuerno i un aperitiu força insòlit: una pastilla de 500 mil·ligrams de carbó activat, lliure d'organismes modificats genèticament, gluten i dissolvents.
L'artista Alicia Ríos, per la seva banda, va acabar recoberta d'etiquetes on es llegia "amb gust", "sense plaer", "amb aire" o "sense por". Les mateixes paraules que al supermercat serveixen per vendre aliments es convertien aquí en declaracions sobre la vida, el cos i les emocions.
Les mateixes paraules que al supermercat serveixen per vendre aliments es convertien aquí en declaracions sobre la vida, el cos i les emocions.
Mentrestant, les empremtes d'altres celebracions i aventures artístiques continuen presents al taller. Entre els 100.000 documents -aquí sí- que omplen l'espai, es pot reconstruir una trajectòria difícil de classificar, amb creacions tan singulars com el Honeymoon Project, en què Miralda va imaginar una història d'amor entre l'Estàtua de la Llibertat i el monument a Cristòfor Colom, o El Internacional, el restaurant que va impulsar juntament amb Montse Guillén al Nova York dels anys vuitanta.
Entre totes aquestes iniciatives, el Sant Stomak ocupa un lloc particular. Viatja, protagonitza processons, rep ofrenes i adopta noves formes a cada lloc on arriba. Més que oferir respostes, sembla disposat a multiplicar les preguntes. Després d'una tarda amb ell, costa tornar a mirar les etiquetes de la mateixa manera. Al capdavall, potser expliquen menys coses sobre els aliments que sobre nosaltres mateixos.