Alguna cosa passa entre els seductors i la carbonara. No exactament amb menjar-ne, sinó amb anunciar que saben cuinar-la. N’hi ha prou de passar un temps raonable en aplicacions de cites per trobar-se amb alguna de les seves variants. "Et preparo una carbonara boníssima". "És el meu plat estrella". "Quan tastis la meva carbonara, no en voldràs cap altra". En anglès, la fórmula encara sona més segura de si mateixa: "I make a mean carbonara", és a dir, "faig una carbonara d’escàndol".
Al Regne Unit, de fet, la carbonara s’ha convertit en una de les receptes recurrents a les apps de cites, i la frase apareix també sovint en DMs una mica despistats, especialment com a resposta a publicacions de menjar italià. El problema és que, quan massa gent intenta semblar original exactament de la mateixa manera, l’originalitat es desinfla com un suflé. Viatjar, prendre negronis, saber trobar restaurants amagats i indignar-se davant d’una “carbonata” formen ja part d’una certa identitat romàntica contemporània.
La relació entre carbonara i seducció té fins i tot antecedents en les enquestes. Segons va publicar el diari britànic The Standard, un sondeig encarregat per Oxo a 1.000 dones situava aquesta recepta al capdavant dels plats que les participants consideraven més propicis per despertar l’ànim romàntic, per davant de la lassanya, la quiche, els raviolis i el risotto. No és exactament una prova científica del seu poder afrodisíac, però sí que apunta que la carbonara fa temps que juga amb avantatge quan el sopar té segones intencions.
La carbonara s’ha convertit en una de les receptes recurrents a les apps de cites,
A Espanya, aquest personatge fins i tot ha rebut un nom: l’"home carbonara", un concepte popularitzat per una campanya de Beata Pasta a partir d’un fet, si més no, sorprenent. En molts grups d’amigues apareix, una vegada i una altra, el mateix arquetip que promet preparar aquesta recepta. I té certa lògica. Quan algú anuncia en plena fase de conquesta que ell sí que sap fer "una carbonara de veritat", no està parlant només de pasta.
També està dient que sap distingir l’original de la còpia, que ha après a pronunciar guanciale i que, gastronòmicament, sap una mica més que la mitjana. I aquí apareix una segona lectura molt més convenient en una cita. Si dominar una recepta serveix com a credencial, també convida a pensar que aquesta solvència potser no s’acaba als fogons.
Per comprovar si aquesta fama seductora té algun fonament gastronòmic, demano consell a Gabriele Milani, xef i propietari d’Algrano, restaurant italià amb dos locals a Barcelona. I poca broma amb la seva carbonara: només la serveixen dos dies a la setmana, els dimecres al local de Sant Antoni i els dijous al del carrer Casp, i hi ha clients que hi van expressament per tastar-la. "Què passa amb la carbonara?", li pregunto una nit, disposada a resoldre d’una vegada per totes el misteri de l’amor.
"Una bona carbocrema, ben feta, té alguna cosa de molt atractiva: cremosa, brillant, sedosa… entra pels ulls", explica el xef. "Sembla un plat senzill, amb pocs ingredients, però té molta més tècnica del que sembla i uns quants trucs que cal controlar. Si et surt perfecta, quedes com un autèntic crac, es nota que saps què fas."
Aquí apareix una altra de les virtuts de la carbonara com a arma de seducció: fer-la realment bé no és tan senzill. La diferència entre una salsa brillant i un plat de pasta amb ou remenat és prou petita perquè dominar-la permeti presumir una mica. A aquestes alçades, la pregunta és inevitable: quin és el secret? I aquí Milani em deixa una resposta massa bona per no aprofitar-la: "Per fer una carbonara top cal cuidar bé els ‘preliminars’."
"Per fer una carbonara top cal cuidar bé els ‘preliminars’."
"El primer és saber triar un bon guanciale i saber com tallar-lo. Jo prefereixo tallar-lo a daus i cuinar-lo a poc a poc: així queda cruixent per fora, però melós per dins. Després, compte amb el pecorino romano: si et passes, pot resultar massa potent. Jo l’equilibro amb una mica de grana padano." I després arriba el punt en què la tècnica ja no admet gaire marge d’error.
"La mantecatura és un altre moment clau: sempre fora del foc i controlant molt bé la temperatura per aconseguir una carbocrema cremosa, sense que l’ou arribi a quallar. I, finalment, l’elecció de la pasta. Jo soc de mezza manica: la crema s’hi adhereix molt bé i, quan a més entra dins de la pasta… és aquí quan la carbonara es torna encara més sexy."
Vist així, s’entén una mica millor per què la carbonara s’ha guanyat un lloc propi en l’imaginari de la seducció. No serem nosaltres qui prohibirem fer-la servir amb segones intencions; només demanem que, si s’ha de fer, es faci bé. I si a casa fallen els preliminars, l’ou qualla o la carbocrema es resisteix, no patiu: sempre ens quedarà Algrano.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
