De tant en tant, la màgia dels fenòmens virals ens regala documents extraordinaris que provoquen una barreja de ràbia i d’hilaritat amb les quals els barcelonins es poden distreure de la canícula. De fet, la notícia en qüestió té a veure amb aquesta foguerada climàtica que ens fa anar mig embadocats i colèrics per la vida; com sabran els conciutadans, fa pocs dies la ventura d’X popularitzà el vídeo d’un fragment de l’Audiència Pública de Ciutat Vella on el nostre regidor, l’eterníssim socialista Albert Batlle, intentava combatre l’enuig pel fervor solar dels darrers dies amb una analogia històrica, tot recordant com fa trenta anys hom no tenia cap idea semblant a la dels refugis climàtics car la penya, més senzilla i planera, xerrava simplement de fred o calor. Envalentint-se amb la seva reflexió, el savi Batlle reblà nostàlgic esmentant que ell tenia una tia -ja morta, i al cel sia- que a l’estiu passava les tardes a El Corte Inglés, un remei molt útil de cara a evitar-se un oceà a les aixelles i, al seu torn, per fomentar una ciutat que encara és la millor botiga del món.
“No posarem ventiladors ni refugis climàtics a cada cantonada”, instruïa Batlle als meus conveïns, els quals ja devien anticipar la posterior indignació ciutadana a les xarxes. Personalment, haig de confessar que aquest tipus d’instants boomers de la gestió municipal em fan moltíssima gràcia, car sentir aquest servidor públic del PSC (que té mil·limètricament apamats tots els racons de la ciutat com cap altre polític en actiu, després de més de quaranta anys a la trona; la qual cosa només pot derivar en un deliciós cinisme il·lustrat) em recorda al que podria dir el meu progenitor estimat sobre el mateix afer. Diu que té calor i no té aire condicionat a casa, senyora? Doncs miri, foti el punyeter favor d’anar a El Corte Inglés i així podrà comprar-se una d’aquelles horripilants camises blanques que emboteixen la quarta planta, “Moda Mujer”, aconsellada per una d’aquelles dependentes de Badajoz que no diuen ni “bon dia”. Encabat, pugi a la terrassa, miri les vistes, i tal dia farà un any.
Com sempre passa amb la gent experimentada, a Batlle no li falta raó històrica. Jo també tenia una tia-àvia materna, al cel sia, que gaudia les visites estiuenques a El Corte Inglés com si arribar a l’establiment de la Plaça de Catalunya impliqués irrompre al Vaticà acompanyada pel Sant Pare. La meva progenitora va heretar aquesta frenesí genètica pels grans magatzems, inserts en un dels edificis més indiscutiblement lletjos d’Europa (el qual, per no desentonar, és troba a una de les places centrals més indiscutiblement espantoses del continent), i encara avui es dirigeix al “Corte” amb una frenesí per recol·lectar cullerots i paelles que no acabo d’entendre. Per aquelles coses d’en Freud -i malgrat que, objectivament, disposi d’un supermercat excel·lent i d’un bufet lliure la mar de correcte- jo sempre he considerat la simple possibilitat d’entrar en aquest comerç la més terrible de les males passades possibles i, si no m’ha més remei que fer-ho, he experimentat l’estada com una de les tortures més humiliants a les quals pugui acabar sotmès...
Dit això, caldria recordar al nostre admirat Batlle un fet ben simple; fa trenta anys, la nostra tieta es dirigia a El Corte Inglés quan les temperatures mitjanes quasi mai no arribaven als trenta graus. Ara els acostumen a sobrepassar molt sovint, com en aquest juny fastigosament tropical, amb la qual cosa la tieta que avui es presti a precipitar-se a l’indret esmentat hi podrà arribar... però tindrà un risc molt alt d’ingressar-hi cadàver. Paral·lelament, Barcelona ha augmentat de població d’una forma exponencial; som molta més gent, més encaixonada (en llenguatge socialista, patim més “densificació”) i els efectes psicològics d’una tarda de febrada són més difícils de guarir. Barcelona té allò que la política d’ara anomena refugis climàtics? Intuïtivament, diria que sí, però la majoria d’aquests -per bells i fresquets que siguin, com ara nostro Montjuïc- es troben massa allunyats del centre urbà. Hi ha alternatives, of course, com ara les biblioteques, indrets que ja no responen al gaudi llibresc, puix que el comú hi va més aviat a refredar pelleringues.
En aquest sentit, servidora s’ha avesat a passar els estius a la Biblioteca de l’Ateneu (aprofito per dir que, abans d’ingressar al regne dels morts, tot i que mai no presidiré la Docta Casa, aconseguiré que li posin el nom d’Eugeni d’Ors), un indret beatífic on, a banda de cascar-me els ulls a base de lectures cada dia més absurdes, puc recuperar la vivor de l’esperit, mercès a l’aire gèlid i al mig tranki de cada tarda. Molts consocis hi venen cada dia, amb una puntualitat admirable, i no tenen cap inconvenient en sestejar mentre fan veure que fullegen la London Review of Books o l’última novel·la de Jaume Cabré. Així doncs, m’estranya que l’il·lustríssim senyor Batlle, consoci de l’entitat, no hagi aprofitat la calda per fomentar l’ateneisme tot i que, seguint una tradició dels socis més ancestrals com servidor, pensi que quants menys siguem millor. Això no ho dirà mai, car darrerament els socialistes abracen el cunyadisme boomer mentre blasmen l’elitisme cultureta. En això, cal dir-ho, les autoritats municipals han perdut glamur: abans, això d’ésser burgès feia progre i tot.
Passi el que passi, estimats lectors, pinta que l’estiu ens farà cremar la paciència. Si us serveix de consol, l’autor d’aquesta Punyalada -de professió autònom, estat existencial feliçment proper a l’esclavitud i molt llunyà a la condició de regidor vitalici- no fa mai vacances i continuarà apareixent a la vostra pantalla, cada dissabte.