“Tot això que veus et donaré si, postrant-te, m’adores”. Que Barcelona tingui dos temples expiatoris ja és una raresa, com si fóssim la ciutat més pecaminosa del món, però encara és més curiós que el nom del seu cim més alt respongui a aquesta temptació de Satanàs. El Tibidabo es diu així des del segle XV aproximadament, diuen que per decisió dels monjos del Montestir de Sant Jeroni, però el cas és que de tant que ens hem afartat de sentir que la Sagrada Família no podia ser més alta que Montjuïc (una teoria sobre Gaudí que enara està per demostrar), mentrestant l’altre temple expiatori de la ciutat corona les seves altures tot apuntant, probablement, que mai no arribem prou amunt per provar d’expiar-nos les temptacions. Al damunt, si mires la ciutat des del Tibidabo, cada cop el dubte apareix més gran sobre si la ciutat és realment nostra. Potser és que no ens hem postrat prou davant del Diable.
El Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo és el nostre Crist Redemptor de Rio particular, una icona que els visitants localitzen de seguida a l’horitzó i que volen anar a visitar quasi abans que el Barri Gòtic i tot. I té un parc d’atraccions... la temptació, en efecte, els acaba vencent quasi sempre. Una altra cosa és si aquella figura de bronze amb els braços oberts, suspesa damunt la muntanya, representa alguna cosa més que una atracció turística. La primera pedra del temple no es va posar fins al 28 de desembre de 1902 (com si volgués imitar la Sagrada Família, que diposita la seva primera pedra el 1882), però les obres no es van donar per acabades... fins al 1961! Gairebé seixanta anys per construir un temple ens semblen pocs comparats amb la basílica de Gaudí, però francament les dimensions convidaven a donar-se més pressa. El projecte era d’Enric Sagnier, un arquitecte molt menys popular que Gaudí però extraordinàriament prolífic, i el va acabar el seu fill, Josep Maria Sagnier. En una obra que va començar amb un pare i va acabar amb un fill, només ens falta localitzar-hi l’Esperit Sant.
Val a dir que ja el 1886, durant la visita a Barcelona de sant Joan Bosco, un grup de catòlics li va cedir els terrenys del cim amb la intenció que hi construís un temple dedicat al Sagrat Cor. Al darrere hi havia també una preocupació molt més terrenal: corria el rumor que al cim del Tibidabo s’hi volia fer un temple protestant, i fins i tot un hotel-casino (que, per cert, es va acabar construint). Els catòlics, tan eficients, van decidir arribar abans. La muntanya que avui associem al parc d’atraccions, al funicular, al tren penjant i a les fotografies panoràmiques va començar, en part, com una operació per evitar que hi pugessin altres activitats inconfessables.
La primera construcció va ser una petita ermita neogòtica, inaugurada aquell mateix 1886 i encara existent al costat del temple. La promotora va ser Dorotea de Chopitea, una dona mecenes de Barcelona i benefactora dels salesians. Dos anys després, amb motiu de l’Exposició Universal, es va construir al costat de l’ermita un pavelló de fusta d’inspiració mudèjar des d’on es veu que la reina Maria Cristina va contemplar Barcelona. És a dir: en realitat, el temple resultant del Tibidabo són diversos edificis apilats. A baix hi ha la cripta, pesada, fosca, construïda amb pedra de tonalitats marronoses i decorada amb mosaics, arcs i formes que evoquen el romànic i el bizantí. Damunt seu s’aixeca el temple, més lleuger, vertical i neogòtic. I a sobre de tot, gairebé com si fos una última peça d’un Lego amb instruccions, hi ha el Crist.
La història de l’escultura encara és més accidentada: la primera imatge del Sagrat Cor, obra de Frederic Marès, va ser destruïda el 1936. La que avui veiem és obra de Josep Miret i es va instal·lar el 1950. El 1961, el temple va rebre de Joan XXIII el títol de basílica menor. Durant dècades, doncs, Barcelona ha tingut allà dalt un Crist que no és exactament el mateix que van veure els barcelonins de començament de segle, però que ha acabat formant part de la memòria visual de tots. Cal esmentar també, però, les scultures que representen la Mare de Déu de la Mercè, Sant Jordi i Sant Jaume (patrons de Catalunya i d’Espanya respectivament, no fos cas), realitzades per Alfons Juyol seguint un disseny d’Eusebi Arnau. Després de la guerra, ja se sap: el 1955 es va fer un nou mosaic que mostra una al·legora de la devoció d'Espanya al Sagrat Cor, on destaca la inscripció “Templo Expiatorio de España”, amb tota la iconografia nacionalcatòlica i colombina propis d’aquells anys de salvadora expiació.
“Oh, i el parc d’atraccions?”, preguntarà l’intrèpid turista. Doncs va ser construït com un parc d'oci privat l’any 1899 pel farmacèutic Salvador Andreu (el doctor Andreu de les pastilles per la tos) i es va inaugurar el 1901 juntament amb el Tramvia Blau i el Funicular. Muntanyes russes, cavallets, màquines recreatives i criatures que criden: quasi en forma de provocació, l’oci i el desgavell dels nens transformats en ase de Pinotxo fan pessigolles als peus de Jesús, com si la transcendència i la diversió estiguessin condemnades a compartir el cim. Sense haver resolt mai del tot, encara, qui de les dues té l’última paraula.