La nostàlgia sempre és un error i, tot just quan arribo a la celebració dels vint anys de LaBreu, m’adono ràpidament que ja no som on érem, i amb això vull dir que ja no ens trobem a l’indret que vaig associar sempre a aquesta meravellosa editorial i els recitals poètics dels seus autors (el bar L’Horiginal del Carrer de Ferlandina número 29), meravellós antro que l’avidesa immobiliària de la ciutat i blablablà desnonà, deixant així perduts a unes quantes generacions dels nostres millors versaires. Però bé, l’important del cas és que els recitals han continuat el seu curs ---ara a la Deskomunal del barri de Sants, molt ben ordits per les poetes Maria Sevilla, Laia Carbonell i Raquel Santanera--- i que només d’irrompre-hi de seguida m’hi trobo com a casa, amb el molthonorable Enric Casasses protegint-se amb el seu cabàs i la meva estimada princesa Blanca Llum Vidal recordant com ha plogut d’ençà que va escriure La punyetera flor. Jo vaig dient a tothom que tranquils, que els anys han passat i que duem molta tralla a l’esquelet, però que estem tots la mar d’eixerits.
Hi ha coses que no canvien, i als recitals de poesia sempre hi ha d’haver moltíssima gent dins d’un espai angoixantment limitat (que dificulti l’arribada a l’abeurador de cervesa), el micròfon no pot funcionar del tot bé, tard o d’hora ha d’aparèixer algú fent sonar la sempiterna guitarreta dels collons... i que sia per molts anys. Bé, anem al gra i fem nostres els mots del poeta Marc Romera (pare fundador de LaBreu, juntament amb Esther Andorrà, cenacle al qual ara s’hi han sumat Ignasi Pàmies, Teresa Florit i Bernat Reher): seria impossible glosar la poesia catalana dels últims vint anys, i tampoc la literatura catalana del nostre temps, sense el catàleg de la col·lecció Alabatre. No som on érem, en efecte, però avui puc escoltar recitar de nou les tres primeres espases d’aquesta esplendorosa col·lecció: Jordi Vintró (Cartes de sotamà), Andreu Subirats (L’ull entorn) i el meu coetani Josep Pedrals (El furgatori), qui a base de suor i tenacitat ha esdevingut un dels millors recitadors del planeta.
Els organitzadors d’aquesta orgia poètica ens han fotut una mala passada i, mentre la nòmina d’autors va desfilant per l’escenari, hom pot veure una col·lecció de fotografies projectades on hi surt mestre Francesc Garriga ---com t’enyoro, panxut!--- i alguna versió aproximada de nosaltres, amb cretina joventut. Jo intento no mirar les instantànies i així puc concentrar-me en els versos magistrals d’Antoni Clapés o tornar a riure amb l’alegria gutural d’en Josep Ramon Roig, capità del Parnasso Tortosí; també ---per què no dir-ho--- m’emociono amb els cants agenollats d’en Martí Sales i la memòria un pèl tremolosa d’Eduard Escoffet (quina collita de gent, la de l’any 1979!). Mentre van passant els poetes (són molts anys de fer campana, i m’he perdut els versos d’Anna Enrich, Núria Mirabet i tantes d’altres escriptores), lloo per mi mateix la contemporaneïtat d’aquesta empresa, que ens allunyà del sucre horripilant del martipolisme-margaritisme, encapçalant també l’esclat de l’oralitat i de les editorials independents que marcarien el renaixement de la nostra lletra.
Vint anys després, LaBreu continua marcant el rumb poètic del país, i les seves col·leccions Cicuta i La intrusa s’han convertit en un oasi prosístic d’altíssima qualitat (ho escric mentre fullejo un exemplar de Ferit de Mort, el llibre de Raffaele La Capria que ja en fa cinquanta!). Per a mi, l’intrusisme va molt lligat a la recuperació de l’obra de Serguei Dovlàtov (alter ego d’un autor català que s’anomena Miquel Cabal) i també la d’Anaïs Nin, que a Catalunya tots llegim amb tonalitat de ponent, per culpa de la bella amazona Nú Miret. Tot això continuarà pels segles dels segles, tot i que el paper de les editorials independents hagi arribat també al seu col·lapse (cosa que mereix un article a banda), i és així com espero celebrar ben aviat els quaranta anys de l’editorial. Jo desitjaria festejar-ho en un auditori un pèl més ample, amb un servei de bar que inclogui còctels i una amplificació sonora que tingui un pèl més d’efectivitat. Anhelo en va, penso mentre foto el camp de la Deskomunal, perquè aquí sempre fem les coses disculpant-nos.
Ja no som on érem, perquè tot just són les onze de la nit... i aquí em teniu, marxant en metro cap a casa. Per molts anys, senyors i senyores de LaBreu!
