Ja fa més de 65 anys que fa olor de xocolata i dolç al carrer Olzinelles. Va ser el 1960 quan Urcisina i Juan Ramón van començar a vendre els caramels que ella tan bé sabia preparar després d’anys treballant a la Fàbrica de Dolços Mauri. Van començar a vendre’ls des de la seva casa, en la qual els seus fills continuen vivint, i en la qual el seu net segueix venent la xocolata que encara inunda d’olors dolces el barri de Sants, sota l’icònic cartell de Bomboneria Pons.
L’esperit emprenedor d’aquesta primera generació va portar dels caramels a la xocolata, i la segona es va encarregar de dur-la més enllà de la bomboneria de Sants. Juan Ramón fill va elevar el nivell del negoci familiar estudiant formulació de xocolata i provant amb nous productes. Va marxar amb el seu maletí ple de mostres de torrons de xocolata de diferents sabors, i va conquistar una gran firma que va començar a comprar-los el producte. I els Pons, ja amb Juanra fill i amb la seva dona Maribel al capdavant, ho van tenir clar: van destinar els ingressos a modernitzar el seu obrador, amb màquines que encara es continuen utilitzant avui dia, ara de la mà del seu fill, Àlex Pons.
“La primera generació va fundar la Bomboneria; la segona, la va consolidar, i la tercera, l’està expandint”, resumeix la mà dreta d’aquesta tercera generació, Carla Jodar. Aquesta expansió, a més, s’està produint en múltiples dimensions: Bomboneria Pons creix a través de la venda online, amb més botigues físiques, venda majorista i fins i tot exportació. Aquest creixement s’està traduint també en la facturació: els dos últims anys han crescut un 30% respecte a l’anterior, coincidint amb l’obertura fa dos anys del seu segon local, a Les Corts. Ara, ja estan explorant zones de la ciutat i locals per a la seva tercera botiga física, que reproduirà la mateixa atmosfera tradicional que les dues primeres: fusta i vidre per a un entorn càlid replet de dolços. “És la caseta de xocolata”, com diu Jodar.
Aquesta caseta de xocolata (o aquesta caixa de bombons convertida en botiga) també ha començat a traspassar fronteres, exportant els seus bombons per Europa i Amèrica (i, aviat, a Àsia Oriental). Des de la bomboneria, no pateixen pel trasllat de les seves xocolates, com destaca Jodar: “Sense olis vegetals ni farines afegides, en bones condicions de temperatura i humitat, la nostra xocolata pot mantenir-se perfecte fins a un any”. Davant la previsió de continuar creixent en exportacions, l’empresa familiar està treballant també en el seu obrador, per garantir que “té cintura per rebre encàrrecs inesperats i poder donar-los resposta”.
I és que, a més d’exportar, no són poques les pastisseries locals que venen la xocolata de Bomboneria Pons. “És un sector en el qual és difícil trobar talent i mà d’obra qualificada. Com falten mans, algunes tasques s’externalitzen, com l’elaboració de xocolata”, ja sigui en forma de tauletes, bombons o xocolatines. Aquesta dificultat per trobar talent és una constant en el sector, en el qual, a més, “el cost de la formació és altíssim”. Jodar ho atribueix al fet que l’any s’estructura en temporades, i el cicle per consolidar els aprenentatges de cadascuna és llarg: “Comences fent mones durant tres mesos, després fas bombons durant una temporada, després venen els panellets… i passen entre sis i vuit mesos fins que tornes a tocar el mateix producte. El primer any te’l passes processant informació; el segon, recordant-la i afermant-la, i el tercer és quan vas adquirint un rendiment autònom”.
Conscients d’aquest dilatat cicle d’aprenentatge, la bomboneria ja s’està preparant per a jubilacions que arribaran en els pròxims anys, incorporant talent jove. En l’obrador hi treballen deu persones, que se sumen al personal de botiga i magatzem, detalla Jodar. Ella també va ser una incorporació: abans era proveïdora d’Àlex Pons, fins que la va anar a buscar, i ella es va enamorar del repte. Ara s’encarrega de la gestió i, com diu Pons, de l’àrea de business success.
La falta de talent no és l’única dificultat amb la qual es troba la bomboneria, compartida amb la de molts altres comerços familiars que abans omplien un carrer de Sants ara molt diferent. “El problema és que no s’està ajudant a les pimes. És complicat tirar endavant un negoci familiar, per la burocràcia, les inspeccions, les duplicitats entre administracions… Per sort, la nostra clientela valora el nostre treball i el nostre producte”.
I com és aquest client? “De classe mitjana-alta, i molt propici a fer regals. Molts són clients de tota la vida, que venen sovint fins i tot per xerrar i comprar quatre bombons”. I, i igual que a l’altre costat del taulell, també hi ha terceres generacions entre els clients: “Alguns dels qui venien fa anys ara ja són avis, i venen amb els seus fills i els seus nets”.
I continuen anant al mateix lloc, la mateixa caseta de xocolata de Sants en la qual Urcisina i Juan Ramón van començar a vendre caramels i xocolata. Mentrestant, vivien en la rebotiga, ara reconvertida en les oficines centrals d’una bomboneria que aspira a continuar portant la seva xocolata encara més lluny.
