Un recorregut per les botigues i tallers de la ciutat...
Destaquem algunes de les exposicions del 29 Manga Barcelona, les...
Una exposició del Col·legi d’Arquitectes ret homenatge a les cantonades...
Dos dels edificis més emblemàtics de Barcelona s'uneixen per oferir...
Un any després de la seva obertura, en la que...
La recent metamorfosi de barri més bullent de l'Eixample el...
L'univers del reboster es barrejarà amb l'essència nadalenca del 28...
El recinte es prepara per a una temporada de rècords...
La ruta gastronòmica de Passeig de Gràcia introdueix el vespreig...
Una exposició recorda la prestigiosa, encara que desconeguda i oblidada,...
No és habitual que a la plaça de Catalunya hi...
El festival de cinema documental projectarà un total de 48...
Fill adoptiu de la ciutat de Barcelona, el director veneçolà...
La capital catalana es fa un lloc entre les 20...
Amb un pressupost de 13 milions d'euros, l'Ajuntament habilitarà més...
El festival delectarà amb les creacions de 32 restaurants i...
L'estrena mundial de l'òpera-monòleg 'Hort / Garden' d'Elena Tarrats, Sílvia...
Jaume Guardiola (Barcelona, 1957) s’acomiada de la seva última reunió...
El president del Consell Europeu adverteix des de la 40...
Occident tal com el coneixíem ja no existeix. Amb aquestes...
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.
Un 22 de agost de 1939, Gombrowicz trepitjava per primera vegada terra argentina, sense saber que estava a punt d’esclatar la Segona Guerra Mundial i que quedaria encallat a Buenos Aires un quart de segle. No va ser fins un altre dia 22 –abril, 1963– quan en desembarcar per unes hores a Barcelona camí de França, va tornar per fi a trepitjar la vella Europa. L’endemà ja era a Canes i “corria cap a París en el tren Mistral”. En aquell abril jo acabava de fer 15 anys i portava un diari, en realitat una insípida i freda anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– dels noms i fets que es creuaven en la meva vida. El matí d’aquell 22 d’abril en què Gombrowicz va passar per primera i última vegada per la grisa Barcelona d’aleshores, vaig anotar (com si tot allà fos una festa): “He anat a un festival de música. Los Pájaros Locos i Los Salvajes”.
Un 22 de octubre de 2001, abans de conèixer la vídua, Rita Gombrowicz, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, vaig descobrir que el polonès havia narrat en la seva obra mestra, Diari (1953-1969), seu breu pas per la ciutat: “Avui, dia 22, estic a Barcelona. Des de fa molt temps sé que el doble dos és el meu número. També per primera vegada vaig tocar terra argentina un 22 (d’agost). Benvinguda la màgia! (…) Vaig arribar a la plaça on hi ha el monument a Colom i vaig llançar una mirada a la ciutat, en la qual potser m’instal·li permanentment després de la meva estada a Berlín…”. Durant el col·loqui en què vam presentar Ferdydurke a Barcelona, li vaig demanar a la Rita que ens ampliés la informació sobre els passos del seu marit per la part baixa de la Rambla. “Bé, en realitat, el més probable és que ni baixés del vaixell”, va dir. Recentment s’ha descobert i publicat a París Kronos, l’altre diari de Gombrowicz: la cara B o, millor dit, els “baixos fons” de la seva obra mestra.
En qüestió de diaris, Gombrowicz també sembla haver-se apuntat al doble dos: el més conegut té un profund accent literari, i en aquest una poderosa subjectivitat es reafirma en cada pàgina a través d’una personalitat inventada que no desfigura mai la intimitat de l’autor; en l’altre, en el trobat recentment Kronos, es dedica a una insípida anotació en estil telegràfic –exempta de qualsevol temptació literària– de noms i successos. Quan en aquest segon diari dur, desproveït de floritures, arribem al 22 d’abril de 1963, l’autor es despenja amb una freda –però crec que tan lúcida com eloqüent– única anotació: “Barcelona. Res!”. Diu algun dels seus dos diaris la veritat? I si la diu, quin tindria més tendència a exposar-la? El literari, o el diari fred, sense emocions? S’admeten apostes pel doble dos.