Aquests dies es representa al Teatre Romea de Barcelona El hijo de la cómica, un homenatge de José Sacristán a Fernando Fernán-Gómez.
Sacristán diu: «Fernán-Gómez em va ensenyar a escoltar».
Durant anys va tenir l'oportunitat de ser a prop d'ell, escoltar-lo i aprendre com entenia l'ofici. De fet, he llegit que Sacristán deia que estava «en primer de Fernán Gómez». M'agrada molt aquesta expressió perquè implica assumir una cosa que costa: abans de voler demostrar, cal acceptar que encara estàs aprenent.
I és que hi ha una etapa que gairebé tots volem saltar-nos. L'etapa d'observar des de l'última fila. L'etapa de fer tasques petites. L'etapa d'ajudar altres abans que ningú es molesti a mirar-te a tu.
Volem aprendre, però sense la incomoditat de sentir-nos principiants. Volem liderar, però sense haver après abans a seguir. En el fons, busquem que reconeguin el nostre talent abans d'haver passat per aquest tram en què encara no som tan importants com creiem.
L'ego converteix qualsevol tasca humil en una ofensa personal. Fa que confonguem servir amb rebaixar-nos i ens fa creure que preparar el terreny per a altres és una pèrdua de temps.
Però no ho és.
Parafrasejant a Lord Mahon, les grans persones gairebé sempre han demostrat primer la mateixa capacitat per obeir que més tard demostrarien per manar. Sé que la paraula «obeir» sona antiga i té mala premsa. L'associem amb falta de criteri, dependència o submissió.
Però hi ha una altra manera d'entendre-la.
Obeir és aprendre a mirar des de dins. És entendre com treballa algú amb més experiència. És descobrir com decideix el que sap, com prioritza, com s'equivoca i, sobretot, com sosté la responsabilitat quan les coses es posen lletges.
Obeir és aprendre a mirar des de dins.
No hi ha lideratge sòlid sense una temporada d'aprenentatge humil. Qualsevol persona que coneixes és, en alguna cosa, superior a tu. Si entres en una sala preguntant-te com demostrar que saps més, ja has perdut.
El que aprèn de veritat entra preguntant-se què pot extreure de cadascun dels presents.
No hi ha lideratge sòlid sense una temporada d'aprenentatge humil.
L'autoritat es construeix fent bé el que toca, fins i tot quan no llueix. Es construeix complint. Escoltar. Millorant el que passa per les teves mans. Sent la persona que no afegeix problemes innecessaris. La que entén l'encàrrec. La que torna amb alguna cosa millor del que s'esperava.
Muhammad Ali deia que servir els altres és el lloguer que paguem per viure en aquest món.
Si ho apliquem a l'aprenentatge, servir és la forma més ràpida de deixar de mirar-te el melic i començar a mirar el que la situació necessita de veritat. Així és com es fabriquen la competència i el criteri.
Aprèn a ser útil. La resta vindrà després.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
