Hi ha èpoques en què Barcelona concentra, en poques setmanes, realitats que semblen pertànyer a universos paral·lels però que, mirades de prop, es toquen amb una intensitat inquietant.
En aquesta ocasió han estat, d'una banda, la publicació de l'Informe Fènix, un diagnòstic dur i sense concessions sobre el deteriorament econòmic de Catalunya durant els darrers vint-i-cinc anys. De l'altra, l'espectacle musical i lluminós de la Sagrada Família amb motiu de la visita del Papa, un esdeveniment que ha generat una onada d'emoció col·lectiva, orgull cívic i la inevitable cascada de vídeos compartits arreu del món (i, per què no dir-ho, de comparacions amb la carrinclona posada en escena madrilenya un parell de dies abans).
Dues imatges d'una mateixa societat: una que mira endavant amb preocupació, l'altra que es contempla al mirall amb admiració. La pregunta que cal fer-se és si aquestes dues mirades són compatibles, fins i tot si es necessiten l'una a l'altra, o si, per contra, s’anul·len mútuament.
La caiguda sostinguda de l’au
El nom triat pels autors de l'esmentat informe no és gratuït. El fènix és l'ocell que ha de morir per ressorgir, que no pot transformar-se sense passar pel foc. La metàfora és precisa perquè la diagnosi és implacable, i diu que Catalunya ha viscut un deteriorament continuat i s'enfronta, si no actua, a una decadència inqüestionable cap al 2050. No es tracta d'un alarmisme retòric. Els indicadors hi són: productivitat estancada, salaris deprimits en sectors que haurien de ser generadors de valor i, en definitiva, un model que ha crescut a base d'incorporar mà d'obra poc qualificada a sectors de baixa productivitat en lloc d'apostar per la innovació i el capital humà.
La metròpoli barcelonina concentra algunes d'aquestes contradiccions amb especial intensitat. Barcelona és, en teoria, una destinació turística d'alta gamma: gairebé un terç de les places hoteleres són de categoria superior, molt per sobre de la resta del territori. Però també hi ha proliferat el turisme més popular, el de platja i paella pre-cuinada. El resultat, en tot cas, és que els salaris del sector turístic a la ciutat no arriben al llindar que els autors de l'informe consideren suficient per sustentar una vida digna sense dependre de serveis públics subvencionats, que situen en uns 26.500 euros anuals de mitjana. En altres paraules, el turisme considerat de luxe no té l’efecte arrossegador a l’alça dels salaris que se li podria suposar.
La foto és fins i tot més colpidora quan es posa el focus en l'economia de plataformes. Cada lliurament a domicili fet per un rider incorpora, segons l'informe, una subvenció implícita d'uns 3,5 euros sufragada per la col·lectivitat. Els baixos salaris d'aquest sector no cobreixen el cost dels serveis públics que consumeixen les persones que hi treballen. En termes pràctics, la societat subvenciona un model de negoci que s'enriqueix a costa de socialitzar els seus costos reals. No és l’únic sector on el mercat es disfressa de lliure, ni l’únic dels que ho fan que és omnipresent a les nostres ciutats, però sí un dels més visibles.
I encara hi ha la qüestió, com no, de l'habitatge, que a la Barcelona metropolitana adquireix dimensions d'emergència. L'informe projecta que Catalunya arribarà als 10,5 milions d'habitants el 2050 i que prop de la meitat d'aquest creixement es concentrarà a la metròpoli barcelonina, com ja apuntàvem en un article anterior. La necessitat d'habitatge resultant seria segons l’informe d'uns 300.000 nous habitatges, mentre que el planejament urbanístic encara en elaboració (el Pla Director Urbanístic Metropolità) en preveu uns 200.000 i, a sobre, només abasta el 60% de la població de la metròpoli real, la ciutat dels cinc milions. La bretxa entre demanda potencial i planificació pot ser matèria de discussió tècnica, però en tot cas evidencia la complexitat de resoldre la crisi d'accés residencial que ja avui expulsa de la ciutat professionals joves, famílies de classe mitjana i qualsevol persona que no tingui la sort d’heretar o d'haver entrat al mercat immobiliari fa anys.
Crema la Sagrada Família, reneix l’au?
I és en aquest context que arriba l'espectacle de la Sagrada Família. Les imatges del temple de Gaudí banyat de llum, amb el Papa com a pretext més que com a figura central (que de fet va acabar sent l’arquitecte reviscut amb drons) va constituir un ritual que segurament connectava amb la fe, però que sobretot va ser una mostra d’art i un exercici de màrqueting urbà de primer ordre. Les imatges van recórrer el món en qüestió d'hores en tots els formats que permeten les xarxes socials. Barcelona ocupava de nou la portada als diaris i als noticiaris internacionals.
La ciutat tornava a demostrar que sap posar-se al centre de l'atenció global amb una elegància que molt poques urbs del món poden reproduir. Ves per on que un amic m’envia aquest cap de setmana una foto de la imponent catedral de Colònia (on el Barça es juga la Champions d’handbol) i el primer pensament ha estat: serien capaços els alemanys de fer-la lluir igual? Però immediatament també una altra pregunta: en tenen necessitat?
Seria fàcil i una mica banal despatxar tot plegat com una nova dosi de “pa i circ”. Perquè la qüestió de fons no és si una celebració d’aquest calibre era oportuna o inoportuna, sinó si l'autoestima col·lectiva que genera té algun valor funcional per a fer front a canvis estructurals com els que l'Informe Fènix reclama.
I aquí la resposta és sí, però amb matisos importants.
Les transformacions econòmiques que demana l'Informe Fènix impliquen desfer, reconvertir i en alguns casos eliminar sectors sencers que han sustentat, i encara ho fan avui, milers de persones. Aquest tipus de reformes no es poden fer sense un grau elevat de confiança col·lectiva, com ja hem experimentat en altres moments. Una col·lectivitat, tan se val si parlem en clau de país o de metròpoli, que es percep en declivi progressiu no mobilitza les energies necessàries per escometre els canvis pertinents.
"Moments com l'espectacle de la Sagrada Família fan quelcom que els informes no poden fer: recorden a la ciutadania que viuen en un lloc singular, que pertanyen a una tradició creativa i cultural que no es repeteix en cap altre punt del planeta, que hi ha quelcom que val la pena preservar i projectar cap al futur"
En aquest sentit, moments com l'espectacle de la Sagrada Família fan quelcom que els informes no poden fer: recorden a la ciutadania que viuen en un lloc singular, que pertanyen a una tradició creativa i cultural que no es repeteix en cap altre punt del planeta, que hi ha quelcom que val la pena preservar i projectar cap al futur. Aquesta mena d'injecció emocional no és un luxe superflu; és, en termes gairebé psicològics, un recordatori de per què l'esforç de la transformació té sentit.
Però l'autoestima, per ella mateixa, no paga hipoteques ni crea feina de qualitat. I aquí rau el risc. Barcelona és una ciutat que, emparada en la catarsi olímpica, ha flirtejat durant força temps amb el poder dels símbols com a principal força motora, oblidant que a la sala de control cal prendre decisions valentes. Ho sabem, el 1992 fou un punt d'inflexió real perquè les Olimpíades no van ser només un espectacle, sinó una palanca de transformació física i econòmica sobre un model prèviament planificat. Però des de llavors, com ens recorda l’informe, tot i els grans atractius que ens porten a rebre cada any milions de visitants, la productivitat no creix, els salaris s'estanquen i el teixit industrial se'n va a d'altres territoris.
Renéixer de debò
La metàfora del fènix conté, doncs, una advertència que sovint s'oblida: l'ocell no reneix malgrat el foc, sinó gràcies al foc. La transformació que proposa l'informe no és indolora. I tant se val si estem al 100%, al 50% o al 20% d’acord amb la diagnosi i les receptes concretes que ens proposen aquests senyors economistes. El que és evident és que la nostra economia no està funcionant de la mateixa manera per a tothom.
"Una ciutat que sap projectar bellesa però no sap pagar els seus treballadors de manera digna, que convida el món a admirar la seva arquitectura però no pot garantir habitatge assequible als seus propis fills, acaba convertint-se en un parc temàtic de si mateixa"
Capgirar la truita requereix prendre decisions que perjudicaran interessos establerts, que crearan tensions en sectors acostumats a créixer per la via fàcil de la mà d'obra barata i la demanda garantida. Serà inevitable que algú perdi en el procés de redistribuir la càrrega cap a un model més productiu i just. I, si és més just, els qui guanyen i els qui perden no poden ser els de sempre. Això inclou també la dimensió territorial, de manera que la fogonada que s’ha llençat des del cor de l’Eixample serveixi per veure que bona part del potencial de canvi es troba en la metròpoli que l’envolta.
L'espectacle de la Sagrada Família hauria de ser, idealment, no un substitut d'aquest debat sinó el seu pròleg emocional. La capacitat de Barcelona per emocionar el món és un actiu real i no cal menystenir-lo. Però és un actiu que es deprecia si no es treballa el fons. Una ciutat que sap projectar bellesa però no sap pagar els seus treballadors de manera digna, que convida el món a admirar la seva arquitectura però no pot garantir habitatge assequible als seus propis fills, acaba convertint-se en un parc temàtic de si mateixa.
"Si l'emoció col·lectiva que genera un temple il·luminat s'evapora sense deixar rastre en les polítiques públiques, en les decisions pressupostàries, en la voluntat d'afrontar reformes incòmodes, llavors no serà un fènix renascut el que haurà sobrevolat Barcelona aquella"
La injeccions d'autoestima, en definitiva, sí que són necessàries. Però la seva funció legítima és preparar la societat per acceptar l'esforç de la transformació, no per evitar-lo. Si l'emoció col·lectiva que genera un temple il·luminat s'evapora sense deixar rastre en les polítiques públiques, en les decisions pressupostàries, en la voluntat d'afrontar reformes incòmodes, llavors no serà un fènix renascut el que haurà sobrevolat Barcelona aquella nit. Serà, simplement, un foc d'artifici que s’esvairà després de la traca final.
Sabem com fer-ho, aprofitem el moment.
