Quan hom pensa en el patrimoni immaterial de la història de Barcelona (sé que aquesta és una categoria un pèl nebulosa, car subsumeix idees tan dispars com les rondalles de la padrina o l’art d’esculpir un trencadís) s’hauria de referir inexorablement a les seves veus. Pel que fa al cantó de l’òpera i el lied, la nostra ciutat ha parit —o ha vist créixer— glòries vocals d’Occident com ara Conchita Supervía, Maria Barrientos, Mercedes Capsir, Conxita Badia, Francesc Viñas, Josep Palet, Emili Vendrell, Enriqueta Tarrés, Vicenç Sardinero, Manuel Ausensi, Montserrat Caballé, Victoria de los Ángeles, Jaume Aragall, Josep Carreras, Joan Pons... cantants de nivell planetari i de mestria tan bestial que semblarien una llosa per a la continuïtat de generacions actuals.
Així doncs, tocaria preguntar-se; encara seguim ordint carreres vocals eminents? I, si és així, per què no en tenim notícia i, sobretot, més consciència?
A la primera qüestió cal respondre que sí i recontrasí; al capicasal encara hi creixen veus excel·lents amb projecció internacional, com ara la magnífica Serena Sáenz o la nostra benplantada darmosana Sara Blanch. A la segona qüestió resultaria més difícil de respondre, perquè em caldria disparar-vos un assaig que inclogués factors globalitzadors com ara la pràctica mort de la indústria discogràfica, la (justa) pèrdua d’aurèola dels cantants, la competència salvatge que han incorporat les economies emergents i també, per què no dir-ho, la mala traça dels programadors (ho poso a la llista dels llibres que mai no escriuré). Però tota aquesta metafísica de pa sucat amb oli ve a tomb perquè, aquesta mateixa setmana, la nostra ciutat ha promogut tres concerts en què la veu hi jugava un paper important, amb formats alternatius ben sucosos on s’ha certificat que, si més no pel que fa aquest tema, podem viure esperançats.
Començo amb la més tradicional, el recital de lied que oferiren Helena Ressurreição i Mar Compte al Palau de la Música Catalana (aquest dilluns 5 d'octubre), un passeig per la mélodie francesa a l’ombra del festival Life Victoria. De seguida em va plaure la veu d’aquesta mezzo portuguesa formada a casa nostra (detall que he hagut de cercar a la xarxa, atesa la mania dels nostres equipaments de prescindir de programes de mà o de canviar les notes biogràfiques per uns jocs de preguntes notòriament inframentals), instrument que sospito encara més avinent a l’escena que no pas al lied i que s’ha de barallar molt més amb les particularitats idiomàtiques-vocals tan peludes de la chanson, fet que contrastà amb una esplendorosa versió del nostre Rossinyol o la meravellosa Tenho tantes saudades de Francisco de Lacerda.
Mar Compte va acompanyar prou bé però, novament, aquest repertori necessita d’un flow que ni hi era ni se l’esperava. Davant d’un recital d’aquestes característiques, els responsables del LIFE haurien de guiar més els seus artistes (un programa no és una amanida de cançons amb un eix temàtic agafat pels pèls; aquest gènere té apuntapala de cicles més escaients per a la cantant!) i esforçar-se perquè la gràcia de fer un concert a la petita del Palau no acabi deslluït per una assistència raquítica.
L’endemà (dimarts 6 d'octubre) repetíem visita al Petit Palau Cambra amb veus esplèndides de la tribu i en una formació, el quartet vocal mixt, que no acostumem a sentir ni als cicles més especialitats. Cascar-se un recital que viatja de les peces canòniques de Schubert a les bellíssimes Indianas del ché Guastavino podia acabar en sopa bruta, però l’experiència de Marta Mathéu, Mireia Pintó, Josep-Ramon Olivé i, sobretot, del cantant que viu més avesat a la cultura liederística, el tenor Roger Padullés, ens regalaren un concert notable que faria de bon girar pel país.
Aquí tothom té les seves manies, i servidora potser hauria canviat les pastetes més anecdòtiques de Rossini per un guisat amb més teca, com ara el Spanisches Liederspiel Op. 74 de Schumann o, warum nicht? i posats a fer Brahms, la segona tanda dels Neue Liebeslieder-Walzer, droga dura. Aquí tornem a la mare dels ous i és que, per molt docte que sigui un grup de veus, aquest és un tipus de formació complexíssima que requereix molts més assajos dels quals (intueixo) disposaren els artistes. En aquesta ocasió, el públic va anar a més que el dia anterior, però encara costa arrencar la gent del sofà. Jo ho intentaré amb una (vera) provocació; Padullés canta igual o millor que Padmore o Bostridge, però no l’aneu a sentir perquè li manca una indústria seriosa a les espatlles i perquè sou molt esnobs.
Acabem aquest trio amb una perla que, al·leluia, comença a certificar com la direcció de Víctor Medem a L'Auditori pot regalar-nos algun canvi real. Vist que el sostre de l’OBC és el que és (i mentre no es transformin els estatuts de l’orquestra per allunyar-la del funcionariat, poca cosa canviarà), celebro que Medem comenci a revaloritzar la Sala Oriol Martorell, que posseeix segurament la millor acústica de la ciutat, per encabir-hi molt més lied, música de cambra i repertori o combinacions inusuals de patrimoni que ens facin vibrar l’esperit.
Així fou l’opening del cicle de Cambra (aquest dijous 8 d'octubre), focalitzat en un diàleg entre Bach i Kurtág, i amb l’artista resident Elionor Martínez assumint el paperot de cantar els despulladíssims Fragments de József Attila incrustats entre partites i sonates per a violí (la presència de quatre solistes d’aproximació diferent a Bach pot incomodar als més puristes, però a mi em va semblar encertada... i no puc estar-me de dir que a servidora aquestes obres li plauen com les va tocar Patricia Cordero; amb cap, cor, un parell de collons... i no passa res per la despistamenta d’abans de l’escala prèvia a la variació dels arpegis, perquè allí tots ens caguem a les calces). Dit això, l’Elionor va estar fantàstica i palesà un ofici el qual, si hi poséssim ambició, podria menjar-se el món...
La qualitat de les veus hi és (de fet, malgrat tot el que pensin els nostàlgics, els cantants tenen moltíssimes més possibilitats de formació que els seus besavis musicals), però cal posar-hi audàcia, ganes i molta promoció
Torno a les preguntes inicials. En primer terme, per tal de prestigiar les nostres veus calen idees noves i formats d’ambició. Per programar un quartet vocal mixt en una sala de cambra o per agermanar Bach amb Kurtág no cal ser un geni de la música (de fet, el propi compositor va gravar alguns Játékok amb peces del Thomaskantor, acompanyat de la seva estimada muller), sinó posar-hi un poc de ganes i una mica de risc. Si els programadors s’espolsen la mandra, cosa que estan fent i jo ho celebro, les veus acabaran tenint més rodatge, projecció i fins i tot gaudiran del privilegi d’intentar coses i, si cal!, caure en una cosa tan humana com equivocar-se.
Aquests tres concerts de què us parlo tenen desencerts, aspectes ajustables i moments sublims; doncs bé, caldria centrar-se en els darrers i agafar-los com a pauta de conducta sovintejada. La qualitat de les veus hi és (de fet, malgrat tot el que pensin els nostàlgics, els cantants tenen moltíssimes més possibilitats de formació que els seus besavis musicals), però cal posar-hi audàcia, ganes i molta promoció. Tornem a escriure, doncs, la qüestió inicial: Barcelona encara veu néixer i créixer veus importants? Si faig cas a les propostes d’aquesta setmana, sí! Però amb això no n’hi ha prou; al talent dels nostres cal sumar-hi imaginació i una aposta patrimonial forta.
En tot això anem millorant, potser amb una lentitud d’elefant, però cal aplaudir als nostres agents musicals que hagin espremut la closca per a, si més no, intentar abraçar la novetat. Cas que continuem així, i els gestos tímids esdevinguin norma, de tot això en tornaran a sortir veus il·lustres o fins i tot llegendàries. Segur que sí, creieu-me.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
