Musica Reservata de Barcelona: "La nostra feina com artistes és donar dosis de bellesa"

Amb 35 anys de trajectòria a les espatlles, Música Reservata de Barcelona és una de les formacions referents de la música antiga al nostre país. Van aparèixer el 1991  amb la voluntat d'explorar la polifonia renaixentista i barroca i, tres dècades i mitja més tard, el grup manté intacte els seus integrants i compta amb un model de treball flexible, democràtic i sense director fix. 

Diumenge 18 d'octubre a les 12:00 h, Musica Reservata de Barcelona celebrarà el seu aniversari amb un concert al Petit Palau, dins el Palau de la Música. Em trobo al Petit Palau amb en Jordi Abelló, membre de Música Reservata de Barcelona i l'Esteve Costa, el director convidat, per parlar sobre el seu aniversari, sobre el panorama actual de la música antiga i sobre el poder de l'art com a refugi. 

— Aquest 2026 celebreu 35 anys de trajectòria. Com resumiríeu tots aquests anys de Musica Reservata de Barcelona?

—Jordi Abelló: Pràcticament som els mateixos que vam començar fa 35 anys; constituïm el nucli dur. En línies generals som vuit cantants i funcionem per produccions: segons si cal ampliar la plantilla o si comptem amb directors convidats, com és el cas de l'Esteve, s'incorpora més personal. Resumir 35 anys de trajectòria no és senzill.

Contingut relacionat

El Palau de la Música Catalana deixa d'estar amagat a Ciutat Vella

per Elia Tabuenca

Els tres membres fundadors cantàvem a l'Orfeó Català i teníem el desig el desig d'explorar altres vies, concretament la música antiga. A aquest gènere ens hem dedicat sempre, tot i que puntualment hem interpretat obres contemporànies per connectar tots dos extrems. La nostra línia ha estat constant: no casar-nos amb cap compositor ni repertori fix, i treballar les partitures directament des de les fonts originals. Hem aprofitat cada oportunitat per mostrar la nostra feina, i poder celebrar aquest aniversari al Petit Palau n'és un gran exemple.

"La nostra línia ha estat constant: no casar-nos amb cap compositor ni repertori fix, i treballar les partitures directament des de les fonts originals" (J. A.) 

— Quin programa heu preparat per al concert d'aniversari al Palau de la Música Catalana?

— Esteve Costa: Hem articulat el concert entorn de textos de cants penitencials, amb música orientada a la Quaresma i la Setmana Santa. El programa mostra la passió de Crist des de diferents perspectives i protagonistes, amb una obra central de gran format: l'Stabat Mater de Scarlatti, un veritable tour de force d'alta complexitat musical. Totes les peces del programa corresponen a compositors italians.

Ens centrem en el Renaixement i el primer Barroc italià. L'obra més antiga és l'Stabat Mater de Palestrina i la més recent és la de Scarlatti, la qual, tot i ser barroca, es mira molt en l'escriptura polifònica renaixentista.

— En què ha canviat la formació des dels seus inicis el 1991 i què es manté intacte?

— J. A : El nucli es manté. Dels tres fundadors, en aquesta producció n'hi ha dos. Al començament érem un grup més reduït i ens podíem desplaçar amb molta més facilitat. En aquell moment no hi havia tanta oferta de música antiga ni d'equips vocals dedicats exclusivament a aquest repertori, la qual cosa ens permetia fer més concerts.

Ara hi ha molta més competència i professionals excel·lentment preparats. Amb el temps vam ampliar la plantilla a sis i posteriorment a vuit cantants per abordar obres més complexes.

— A què atribuïu aquest augment de grups de música antiga en l'actualitat?

— E. C. : És una combinació de factors, però l'element clau és la formació. Actualment els conservatoris ofereixen una especialització en música antiga que abans no existia a casa nostra. Molts cantants orienten des de l'inici la seva carrera cap a aquest àmbit, i això afavoreix la creació de cors de cambra, quartets o quintets especialitzats. A més, la proliferació de formacions genera un dinamisme natural: com més grups hi ha, més concerts s'organitzen i més creix l'interès del públic.

— J. A. : I el mateix passa amb els instrumentistes. Abans, per comptar amb un sacabutx tenor, un cornetto o un violone calia buscar-los a França, Suïssa o Anglaterra. Avui dia disposem d'aquests músics especialitzats al nostre propi entorn.

"Com més grups hi ha, més concerts s'organitzen i més creix l'interès del públic" (E. C.) 

— Aquest increment de formacions s'ha traduït en més espais i programacions?

— J. A. : Pel que fa als festivals, sí. Tot i que molts depenen de les polítiques culturals municipals i pateixen certs alts i baixos, s'han consolidat molts cicles i seccions de música antiga dins de grans esdeveniments, com el Festival de Granada o la Quincena Musical de Sant Sebastià.

— I pel que fa a les sales de concert tradicionals?

— J. A. : Les sales de concert de referència, com el Palau de la Música, tenen espai per a grans produccions. Tanmateix, una gran part d'aquesta música va ser composta originalment per a espais de culte, per la qual cosa requereix una acústica molt concreta. Per això és habitual que s'obrin determinades esglésies per acollir aquests repertoris.

— Quina diferència principal trobeu entre interpretar aquesta música en una església o en una sala de concerts?

— J. A. : Depèn del repertori, però la polifonia renaixentista i barroca es beneficia enormement de l'acústica i la ressonància pròpies dels espais religiosos, molt diferents de la resposta d'una sala de concerts convencional.

— Com explicaríeu la bellesa d'aquest període musical a algú que no ha escoltat mai polifonia sacra?

— E. C. : A diferència de la música popular actual —on sol haver-hi una base rítmica i harmònica clara sobre la qual destaca una sola melodia—, la polifonia es caracteritza per la convivència de diverses línies melòdiques pures que s'entrecreuen. Aquesta interacció genera tensions harmòniques d'una gran expressivitat. Més enllà del component religiós, la música parla d'emocions profundament humanes com el dolor i el patiment, de manera que qualsevol oient pot connectar-hi de manera immediata si la viu en directe.

"Més enllà del component religiós, la música parla d'emocions profundament humanes com el dolor i el patiment" (E. C.) 

— La vostra formació no disposa d'un director artístic fix, sinó que funcioneu amb directors convidats. Com gestioneu el treball musical i la selecció dels directors?

— J. A. : Depèn de les exigències de cada programa. En repertoris a vuit veus ens podem autodirigir, però certs projectes demanen una mirada externa i una coordinació rigorosa. Ho debatem entre tots els integrants i busquem professionals amb qui hi hagi una bona entesa artística.

— El concepte històric de música reservata fa referència a obres d'alta intensitat expressiva destinades a un cercle reduït d'iniciats. Cerca el grup recrear aquesta atmosfera íntima?

— E. C. : En aquest cas, el nom del grup no condiciona l'espai d'interpretació. El repertori que presentem va ser concebut per a la litúrgia en grans basíliques de Venècia, Roma o Nàpols, no per a espais privats. Tot i així, en peces concretes com el Miserere d'Allegri cercarem un efecte d'estereofonia espacial, dividint la formació en dos cors situats en punts diferents de la sala per reproduir la pràctica de l'època.

— Quin criteri ha guiat la configuració d'aquest programa d'aniversari?

— J. A. : El punt de partida va ser la voluntat d'interpretar una obra majúscula com l'Stabat Mater de Scarlatti, de 25 minuts de durada. A partir d'aquesta peça central, hem articulat la resta del programa amb obres del mateix període i de temàtica afí. El concert té una durada aproximada d'una hora i deu minuts.

— Hi haurà acompanyament instrumental en aquesta ocasió?

— E. C:  Sí, comptarem amb un equip de tres instrumentistes (orgue, violoncel i contrabaix) per a la secció de baix continu en les peces del primer Barroc. Això aporta una riquesa tímbrica i un suport harmònic que ajuda a compensar la menor ressonància de la sala en comparació amb un temple.

— Quina és la diferència estilística fonamental entre el Renaixement i el primer Barroc?

— E. C. : Al Renaixement predomina l'entrecreuament de línies horitzontals. Al primer Barroc s'introdueix el baix continu i la construcció es torna més vertical, atorgant més pes als acords i a les tensions harmòniques intencionades per reforçar l'expressió del text.

— J. A. : Un altre factor decisiu és el tractament de la dissonància. Si bé al Renaixement els xocs harmònics estaven molt mesurats, al Barroc la dissonància s'estructura de manera conscient com un recurs dramàtic per evocar tota mena de sentiments. 

"Obres com el Miserere conviden a un estat de meditació pràcticament contemplatiu" (E. C.)

— Esteve, com ha estat l'experiència de dirigir una formació acostumada a l'autogestió musical?

— E. C. : Ha estat un procés molt fluid. En tractar-se de cantants professionals especialitzats en el gènere, la meva funció ha estat principalment la de coordinar, unificar el criteri interpretatiu i ajustar detalls de precisió o articulació del text, respectant sempre el bagatge i l'estil que el grup ja té integrats.

— Per acabar, quin estat d'ànim us agradaria transmetre al públic en finalitzar el concert?

— J. A. : M'agradaria que el públic descobrís la vigència d'un repertori creat fa quatre segles. Malgrat la duresa dels textos, obres com els Stabat Mater acaben amb un missatge de llum i esperança. L'objectiu és que l'oient surti commogut i reconfortat.

"En aquest món en què vivim, on tot pinta molt malament, crec fermament que la nostra responsabilitat com a artistes és oferir dosis de bellesa" (E. C.)

— E. C. : Obres com el Miserere conviden a un estat de meditació pràcticament contemplatiu. La nostra intenció és aconseguir que el públic s'oblidi per una estona de la realitat del dia a dia: que no miri el mòbil, que no pensi en els missatges pendents de respondre ni en què farà per dinar, i simplement gaudeixi. En aquest món en què vivim, on tot pinta molt malament, crec fermament que la nostra responsabilitat com a artistes és oferir dosis de bellesa.