Barcelona depredadora

21 de novembre de 2026 - 05:30

Les ciutats són el forat negre més candent de la lluita entre conservació i depredació. Això és més difícil de veure actualment a la nostra Barcelona car –mercès a l’ocupació espanyola, la seva addició al pobrisme, i la conseqüent castració de la capital com a simple destinació de soliplatja– el poder ens ha empès irremissiblement vers la nostàlgia (que sempre conclou falsedats) i la necessitat de preservar l’essència dels nostres barris, comerços i racons. Les grans ciutats (i ara, per molt que ens pesi, no vivim en aquesta lliga) són aquelles que poden fintar les pèrdues de la jungla ordint nous espais d’esperança. L’exemple més clar d’això és –o era, fot segles que no hi vaig– Nova York, una selva capaç de preservar la seva herència gòtica tot abraçant l’especulació capitalista; la cosa no resulta fàcil i genera víctimes, però Manhattan sempre es guarda la capacitat de transformar barris pobres en centres de revolució.

Aquesta filosofada de tres al quarto ve a tomb per una visita recent a la Virreina, un centre d’arts que fa pensar, on ara s’hi troba l’exposició Arxiu Icarià. Poblenou (1987-1992), petita mostra on hi veureu fotografies de Martí Llorens que capten el moviment de canvi entre una barriada industrial i la Vil·la Olímpica bohiguista-maragallista (la Factoria Heliogràfica, guardiana de l’arxiu, ha tingut l’encert de complementar les imatges amb una sèrie d’andròmines mig fantasmagòriques relatives al procés de destrucció del passat i la construcció resultant). Ara que la pèrdua d’àuria de Barcelona ens està empenyent a fer memòria (recordeu que l’editorial Veles i Vents acaba de reeditar Els carrers de Barcelona: L’Eixample, del demiürg Víctor Balaguer, amb pròleg del meu dearest Enric Vila), cal barrinar també sobre aquest petit holocaust que va patir el patrimoni industrial-fabril del Poblenou.

"Ara que la pèrdua d’àuria de Barcelona ens està empenyent a fer memòria, cal barrinar també sobre aquest petit holocaust que va patir el patrimoni industrial-fabril del Poblenou"

Aquí, com passa sempre, no parlem de canviar uns totxos per unes pedres més noves. El projecte olímpic de la Nova Icària volia fer honor als fonaments filosòfics d’aquesta barriada marítima, que es remunten of course a l’obra d’Étienne Cabet, filtrada a casa nostra per Narcís Monturiol i després per Ildefons Cerdà, de qui el Poblenou manllevà una nova Quadrícula més enjardinada i diàfana  que l’original (i amb edificis sense tantes “pitreres”, que és com l’Oriol Bohigas definia la fal·lera modernista pels balcons). Cal parar esment a les bellíssimes fotos d’en Llorens, ordides amb una càmera estenopeica que permet captar les  fases de destrucció dels edificis, la qual cosa ens disposa a admirar les fàbriques del Poblenou com si fóssim davant d’un padrí agonitzant que, de tant en tant, sembla fer revifalles, en contrast amb el glamur colorista del nou barri, tot batejat amb el frondós bigoti d’en Pasqual.

La cosa té gràcia, perquè si les instantànies mòbils del meu barri (i dic “meu” perquè els avis hi van fer casa i és on festejaren els pares) provoquen por a causa d’un paisatge en runes el qual, ja té collons la vida, després hem hagut de restaurar a corre cuita perquè hi vagin a viure els ploms dels expats... les imatges de la presentació del projecte Nova Icària, amb tota la plana major d’un PSC que encara sabia què volia dir el mot “Catalunya” i un optimisme vital que ara fot un cringe majúscul, resulta potser encara més inquietant. Deia abans que Barcelona també es mou en el binomi entre la pau i la guerra, però aquesta mostra situa el pas del temps com a mer espectador de diferents batalles. El lector pot pensar que exagero, però guardo perfectament a la retina com, tot i les protestes de molts veïns, les màquines excavadores camparen pel barri arrasant la memòria proletària per encastar-hi la nova utopia a garrotades.

Per curiositats de la vida (i per la traça d’en Valentín Roma, antic cap de la Virreina i ara monarca del MACBA), aquesta exposició que gloso es troba agermanada amb Una història americana, mostra contigua que visualitza les relacions perilloses entre la fotoperiosita gavatxa Marion Scemama i l’artista underground ianqui David Wojnarowicz durant els anys vuitanta del segle passat al cor de l’East Village novaiorquès. De nou, quan encastem l’ull en aquesta illa de Manhattan –en un temps on encara no es parlava de gentrificació i els artistes experimentaven amb la follamenta i etcètera d’una forma prou lliure... i mortal– ens sobta la transformació d’aquest barri canalla en una pijeria. Amb Gotham tot és més complex, perquè ens el canvi obliga no només a pensar en la mutació de la urbs, sinó també en com l’avantguarda artística, ai las, ara es veu patrimonialitzada pels moguls de la tècnica.

Tot això que explico genera pensaments gratament intrusius, com ara el capgirament històric entre el paradigma antic de la construcció-destrucció ciutadana i aquesta nova degradació lenta (i aparentment invisible) que vivim a Barcelona, especialment al centre històric de la ciutat. També cal barrinar sobre tempo novaiorquès de mutació, que no és aplicable a Barcelona.... a no ser que, en el futur, es brooklynitzin zones de l’Àrea Metropolitana per transformar l’extraradi en noves ciutats satèl·lit de la capital. I la presència fantasmagòrica d’aquest arxiu d’icarians, ai las, també ens fa pensar sobre qui es troba documentant, ara per ara, la paulatina erosió dels carrers. Són preguntes que llenço sense gaire esperança, d’una forma un pèl esnob, i és així com desitjo que algú les reculli, algun dia.

 

Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Sobre l'autor

FOTO BERNAT (FONT)-2
Bernat Dedéu
Veure biografia
Etiquetes