La batalla per l’aura

Qualsevol filòsop a temps parcial o crític mullacalces de la cooltura haurà amenitzat alguna conversa amb finalitats carnals o un debat existencial entre col·legues apel·lant concepte d’aura. El pensament viquipèdic, del qual no se’n salva Walter Benjamin ni una servidora de vostès, ens diu que l’aura seria aquella espècie de caràcter únic que posseeix una obra d’art veritablement transcendent abans de caure en les urpes de la reproductibilitat tècnica, base essencial de l’economia de mercat. Estirant el fil, hom podria definir el capitalisme com un sistema de compulsiva fotocòpia d’objectes que anorrearia el caràcter irrepetible d’un original (traduït a la teologia, que mata el poder de les divinitats a base de fer-ne postaletes) i que sotmet la creació a ésser activitat d’una cultura de masses ordida per individus més interessats en les etiquetes d’un museu que no pas en les obres d’aital col·lecció.

Com sempre passa amb el pensament, les coses són un pèl més complicades, perquè el propi Benjamin —a partir de textos com ara la Kleine Geschichte der Photographie (1931), arran de les instantànies d’Eugène Atget— ja plantejava l’aura com “una trama molt particular de l’espai-temps: la irrepetible aparició d’una llunyania, per propera que pugui ser. Resseguir amb tota calma, a l’horitzó d’un migdia d’estiu, la línia d’una serralada o d’una branca que aboca la seva ombra a qui la contempla fins que l’instant o l’hora participen d’aquesta aparició; això és aspirar l’aura.” De fet, lluny de la nostàlgia dels seus companys de Frankfurt, Benjamin parlava d’aquesta pèrdua en termes quasi positius: “Treure-li l’embolcall a cada objecte, triturar la seva aura, és la signatura d’una percepció el sentit de la qual envers allò igual al món ha crescut tant que fins i tot, per mitjà de la reproducció, li guanya la partida a allò irrepetible”. 

Ja em dispensareu la tabarra filosòfica, però no és estrany que Benjamin encimbellés el concepte d’aura parlant d’un artista com Atget, que va copsar el París gòtic i ombrívol previ a la gran transformació industrial de la Segona Gran Guerra. La cosa té certa conya, perquè diria que al filòsof berlinès li faria molta gràcia veure com aquest concepte tan barallat ara emergeix de nou a través de la moda juvenil del “farmejar aura”; a saber, aquella pràctica dels individus zentennials consistent en reunir-se en racons de la ciutat per, a través de duels de semi-dansa (o moviments compulsius-agressius que es comparteixen a la xarxa), endur-se l’aprovació del públic assistent i així poder tornar a casa o a l’insti amb una dosi de carisma o de reputació compartida. De fet, diria que al Walter li faria gràcia que l’apropiació del concepte, per comptes d’ésser quelcom sobrevingut pugui, literalment, ser fabricat. 

"Els joves han assumit que la seva Barcelona (i d’això tots en som una mica culpables), només pot dignificar-se com a escenari performatiu d’unes pugnes efímeres per trobar plaer"

Hom pot pensar que un grup d’adolescents que fan seus els racons de Barcelona a través d’un escenari de disputa corporal amb l’objectiu de semblar enrotllats (com ho definia una jove conciutadana a la premsa; “fer el tonto, però bé”) no té res a veure amb el concepte fundacional d’aura, a partir del qual Benjamin recrearà la figura individual del flâneur; és a dir, l’individu que tresca per la ciutat esguardant els seus passatges com “un pis sense mobles que encara no ha trobat inquilí”. Però diria que l’aura que fabriquen els joves, tot i col·lectiva, també guarda aquest sentit nostàlgic del crepuscle de la societat virtual. Amb la crisi dels influencers assumida i les mateixes empreses del ram del virtual acceptant la seva condició de promotores de l’addicció... diria que als joves només els quedarà l’opció de reunir-se, batallar una estona, i endur-se quatre imatges per retenir l’aroma d’una fama tova i momentània.

En aquest sentit, fabricar-se l’aura és l’enèsima reformulació de la idea warholiana dels quinze minuts de fama, ara aplicada a una digestió molt més ràpida i un impacte col·lectiu de pocs segons, fins a la propera lluita de galls o la següent imatge de l’infinite scroll. Al seu torn, els joves han assumit que la seva Barcelona (i d’això tots en som una mica culpables), només pot dignificar-se com a escenari performatiu d’unes pugnes efímeres per trobar plaer. Tot això us poden semblar disquisicions absurdes de segona categoria o palles mentals per omplir articles, però la lluita de Benjamin tenia finalitats més elevades; car el problema no radica en l’estètica, sinó —rellegint els seus mots— si en tot aquest regne de l’aparença i de  la performativitat del ball, amb tanta sinuositat de força bruta, no ens atansem perillosament al feixisme. Però d’això no en tenen la culpa, faltaria més, els nens desvagats que ballen.