“Autonomia estratègica d’Europa: mite o realitat?”. Després de tres dies en què el Palau de Congressos de Catalunya ha esdevingut l'escenari de debats de desenes de ponents i representants polítics, empresarials, institucionals i internacionals, la 41a Reunió anual del Cercle d’Economia dona per tancada una edició centrada en l’autonomia estratègica europea i en una gran pregunta: si aquesta —l’autonomia estratègica— és una ambició real o simplement una fórmula política benintencionada.
La mateixa presidenta del Cercle d’Economia, Teresa Garcia-Milà, ja ho advertia en la inauguració de la Reunió: “La resposta a la pregunta que dona títol a aquesta edició depèn, en bona part, del que fem nosaltres”. I, en última instància, de les conclusions que se’n treguin i de les decisions que es prenguin.
Amb tot, el Cercle ha articulat la conversa a través de tres escales —Catalunya, Espanya i Europa— i quatre interrogants que, més que un programa de debat, han dibuixat aquests tres dies els principals dilemes del projecte europeu: pot Europa assolir una veritable sobirania tecnològica? Pot descarbonitzar la seva economia sense sacrificar competitivitat? Qui finançarà la transformació que necessita? I en quins sectors pot aspirar encara a liderar el món?
Durant aquests tres dies, les respostes no sempre han estat coincidents. Però sí que ha emergit un consens de fons: l'autonomia estratègica ja no és una aspiració abstracta ni un eslògan polític. És una necessitat imposada per un món més fragmentat, més competitiu i menys disposat a garantir les dependències que Europa havia donat per descomptades. La qüestió és si el continent està disposat a assumir els costos —econòmics, regulatoris i polítics— que comporta assolir aquesta ambició.
Què han respost els principals ponents a la gran pregunta? Ho articulem, també, en quatre sobiranies: la financera, l’energètica, la tecnològica i la de defensa. Quatre sobiranies diferents que comparteixen una mateixa exigència: més escala, menys fragmentació i una capacitat d’execució que Europa encara no ha assolit.
La sobirania financera: els límits del mercat únic europeu
Si hi ha una paraula que ha estat especialment present durant el debat de la Reunió Anual és el finançament. I, gairebé sempre al seu costat, hi ha aparegut un altre concepte: fragmentació. Al llarg de les sessions, aquestes dues idees s’han anat repetint fins a dibuixar el retrat d’una Europa que, malgrat el seu potencial, encara no aconsegueix transformar-lo en escala real. Com a resposta a aquesta limitació, ha emergit una de les claus de la recepta que ha dibuixat la trobada anual del Cercle: la necessitat de completar un veritable mercat únic europeu.
De fet, aquest hauria de ser un dels grans actius del continent: un mercat de 450 milions de consumidors amb un alt poder adquisitiu. Però aquest mercat únic encara és més aspiració que realitat. “Més que un problema de regulació, veig un problema de fragmentació a la Unió Europea”, ha afirmat el director general d’Economia del Banc d’Espanya, David López Salido. Aquesta fragmentació té a veure, segons el directiu, amb les diferències en fiscalitat entre països, però López Salido ha assegurat que, si es fa un esforç per reduir aquestes divergències, es podrien obtenir “guanys importants”.
Per la seva banda, el president de CaixaBank, Tomás Muniesa, ha posat el focus en la lentitud del sistema. “A Europa regulem tant que els mercats són poc àgils, i això fa que ens costi molt tirar endavant qualsevol procés”, ha lamentat. Segons Muniesa, l’excés de burocràcia i regulació resta competitivitat a unes empreses que es mouen en un entorn global cada vegada més ràpid. En aquest punt, López Salido, tot i compartir part del diagnòstic, ha recordat que la regulació compleix una funció essencial després de la crisi financera del 2008.
Però aquesta necessitat de guanyar escala no s’ha quedat només en el terreny financer, sinó que també ha travessat el debat polític de la Reunió Anual. El ministre d'Indústria i Turisme, Jordi Hereu, ha defensat durant la seva intervenció la necessitat d'augmentar el pressupost comunitari fins al 2% del PIB europeu. "Necessitem més i millor Europa", ha afirmat, reclamant la capacitat de "mobilitzar-ho tot" per afrontar les transformacions industrials, energètiques i tecnològiques que necessita el continent.
Amb el finançament com a concepte recurrent en el debat del Cercle, no és casualitat que els dos principals anuncis polítics de la Reunió s’hagin concretat precisament en forma d’inversió. Dos anuncis en dues escales diferents, però que apunten cap a una mateixa necessitat. El president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, va presentar, durant la inauguració de la Reunió Anual, un nou paquet d’infraestructures valorat en més de 3.000 milions d’euros, amb projectes que van des de les estacions del tram central de l’L9 fins a noves infraestructures viàries i ferroviàries. “Cal pensar en gran, amb ambició i empenta”, va defensar.
Pedro Sánchez, per la seva banda i ja en el tancament de la Reunió, va aprofitar l’ocasió per anunciar l’inici de la tramitació dels futurs pressupostos generals de l’Estat per al 2027. Uns comptes estatals que va definir com a “més ambiciosos, més socials i més responsables des del punt de vista fiscal”, amb una aposta destacada per les polítiques d’habitatge.
Malgrat la diversitat de veus, la recepta que emergeix de la Reunió Anual en matèria de finançament sembla clara: més inversió —amb un major pressupost comunitari—, menys fragmentació —amb la mirada posada en un veritable mercat únic— i més escala.
La sobirania energètica: descarbonitzar sense desindustrialitzar
Però l’autonomia d’Europa no es limita al finançament i es juga també en un altre terreny clau: l’energia. Un àmbit en què, en els últims mesos, Europa ha tornat a evidenciar la seva dependència i fragilitat, amb la crisi de l’estret d’Ormuz com a catalitzador.
Brufau: "Europa ha basat la seva estratègia energètica al marge de l'estratègia industrial, i això és una autèntica barbaritat"
"No hi ha autonomia estratègica si no hi ha un subministrament garantit", ha advertit Antonio Brufau. El president de Repsol ha estat especialment crític amb una estratègia europea que, segons ell, ha prioritzat la sostenibilitat sense protegir alhora la base productiva. "Europa ha basat la seva estratègia energètica al marge de l'estratègia industrial, i això és una autèntica barbaritat", ha afirmat. Brufau ha il·lustrat aquesta paradoxa amb un exemple gràfic: mentre Europa ha reduït les seves emissions, part de la seva indústria s’ha traslladat cap a països com la Xina, on els estàndards ambientals continuen sent molt diferents.
Amb tot, altres ponents han volgut matisar aquesta lectura i han subratllat que la sostenibilitat no ha de ser una limitació, sinó una oportunitat i una inversió clau per a Europa. Daniel Tugues, director de Veolia España, ha defensat una “via intermèdia” i ha assegurat que la transició energètica i la competitivitat industrial són “absolutament compatibles”.
Francisco Reynés, president de Naturgy, ha completat el diagnòstic assenyalant una altra debilitat estructural: la manca d’una veritable política energètica europea. “Ningú pren avantatge de la diversificació de fonts de subministrament, i no hi ha intercanvi d’energia entre països perquè no hi ha política energètica europea”, ha sostingut Reynés, en referència a les limitacions de les interconnexions energètiques del continent, i ha recordat, per exemple, que la connexió energètica amb França a través dels Pirineus per Catalunya porta anys aturada.
Per aquest motiu, Reynés ha apuntat a una recepta clara per a la sobirania energètica europea: reforçar les interconnexions entre països, avançar cap a una veritable política energètica comuna i impulsar una transició energètica que pugui ser compatible amb la competitivitat industrial.
La sobirania tecnològica i científica: innovar més, regular millor
Però si hi ha un àmbit on la dependència europea genera més preocupació, aquest és el tecnològic. Des dels semiconductors fins a la salut, les diferents intervencions han dibuixat una mateixa inquietud: Europa continua quedant enrere en sectors que marcaran la competitivitat de les pròximes dècades.
El CEO d’Openchip, Francesc Quim, ha estat especialment contundent: “La Xina i els Estats Units ens porten 30 anys d’avantatge”. Davant d’aquesta situació, ha defensat que Europa ha de ser “extremadament agressiva en inversions”, ja que la dependència actual és “brutal”.
La mateixa idea ha aparegut en l’àmbit de la salut. Laura Colón, presidenta d’AstraZeneca Espanya, ha insistit que la innovació no ha de considerar-se una despesa. “Sense salut no hi ha economia”, ha recordat, reivindicant el paper que han tingut els nous medicaments en l’augment de l’esperança de vida i la qualitat de vida de la població. Segons ha exposat, mentre els Estats Units destinen aproximadament un 0,8% del PIB per càpita a ciència i nous tractaments, Europa es queda al voltant del 0,3%.
Francesc Quim (OpenChip): "La Xina i els Estats Units ens porten 30 anys d’avantatge"
Però gairebé tots els ponents han coincidit en una mateixa conclusió: invertir més és necessari, però no suficient; també cal innovar més ràpid. Des de KPMG España, el seu president Juanjo Cano, ha reclamat una regulació més simple, eficient i orientada al creixement. En aquesta mateixa línia, Colón ha posat un exemple especialment il·lustratiu: mentre que l’aprovació d’un nou medicament pot trigar uns 60 dies als Estats Units o a la Xina, a Europa el procés s’allarga fins als 110 dies, als quals se’ls ha de sumar els respectius tràmits nacionals.
El president de Telefónica, Marc Murtra, ha sintetitzat bona part de la solució sobre el debat tecnològic en una sola frase: “La sobirania europea passa per simplificar la regulació, construir tecnologia pròpia i assumir el risc de fracassar”. Murtra ha apuntat que el diagnòstic és àmpliament compartit —“tots els camins i informes ens porten a Roma”— i que ara el repte és passar de la diagnosi a l’acció, assumint que simplificar la regulació implica també implica prendre riscos.
Per la seva banda, Juvencio Maeztu, president i CEO d’Ingka Group (IKEA), ha recordat que la simplificació regulatòria no ha d’atemptar contra els valors europeus. “Hem de ser radicals en la simplificació, però sense comprometre el seu perquè”, ha afirmat. En aquest sentit, ha subratllat que la regulació també protegeix valors com la sostenibilitat, la cohesió social o la igualtat d’oportunitats.
Marc Murtra (Telefónica): “La sobirania europea passa per simplificar la regulació, construir tecnologia pròpia i assumir el risc de fracassar”
Aquest debat sobre l’excés de regulació i la capacitat europea per actuar ha acabat traslladant-se també al terreny institucional. Tant el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, com el seu homòleg polonès, Radosław Sikorski, han defensat la necessitat de revisar alguns dels mecanismes de decisió de la Unió Europea. En un context d’ampliació cap a nous països, tots dos han advertit del risc que el dret de veto —pel qual qualsevol Estat membre pot bloquejar una decisió que s’ha d’aprovar per unanimitat— acabi dificultant o fins i tot bloquejant decisions estratègiques.
La sobirania defensiva: una oportunitat “estratègica” per a Europa
Amb tots aquests reptes sobre la taula, la Reunió Anual del Cercle d’Economia també ha posat en relleu una gran oportunitat per a Europa i Catalunya: la defensa. Un àmbit que, fa només uns anys, hauria estat difícil d’imaginar ocupant un paper tan central en una reunió econòmica. En aquesta edició, però, ja des de la inauguració, s’ha situat com un dels grans reptes.
Teresa Garcia-Milà va recordar en la primera jornada que Catalunya disposa de més d’un centenar d’empreses vinculades als sectors aeroespacial i de defensa, però que el pes actual d’aquesta activitat continua sent reduït en comparació amb el potencial tecnològic existent. “Aquesta és una anomalia que ara tenim l’oportunitat de corregir”, va afirmar.
Però més enllà d’una oportunitat, els ministres d’Afers Exteriors, José Manuel Albares i Radosław Sikorski, han coincidit a destacar-la com una necessitat urgent en un context internacional cada vegada més exigent. Albares ha plantejat fins i tot la possibilitat d’un exèrcit europeu que, sense substituir els exèrcits nacionals, pugui actuar quan “la dimensió de l’amenaça sigui europea o calgui projectar forces a l’exterior”.
Però la defensa ja no és només una qüestió militar, sinó també tecnològica, industrial i fins i tot espacial. “No es pot dependre dels Estats Units en infraestructures tan crítiques com les telecomunicacions”, ha advertit Jaume Sanpera, CEO de Sateliot. Segons el directiu, Europa disposa de tecnologia i capacitat d’inversió, però necessita contractes de gran escala que permetin a les seves empreses competir a escala global.
Roser Roca, managing director i CEO d’Airbus GeoTech, ha anat un pas més enllà i ha reclamat més flexibilitat regulatòria per poder impulsar grans projectes comuns, en referència al projecte dels tres grans grups europeus del sector —Thales, Leonardo i Airbus— de crear una nova empresa conjunta. “Necessitem que les lleis de competència no ens limitin i ens ajudin a fer història una vegada més”, ha advertit. En termes regulatoris, Adrià Argemi, CEO de Pangea Aeroespace, ha assenyalat que Europa encara té “un llarg camí per recórrer” i que cal avançar cap a un marc regulatori més homogeni.
Una vegada més, el diagnòstic es repetia: Europa té tecnologia, talent i capacitat industrial, però necessita finançament i unes administracions capaces d’impulsar i escalar aquests actius. Així, tot i que en aquest i en els altres àmbits les respostes no sempre han estat unànimes, sí que s’ha anat perfilant una mateixa recepta europea: més escala, més integració i més capacitat d’inversió. Aquest és el camí que es desprèn de la Reunió Anual del Cercle perquè l’autonomia estratègica d’Europa deixi de ser una aspiració i esdevingui una realitat tangible.
