Les curses de fons no es guanyen als primers metres, però sí es poden perdre fins i tot abans de començar. I no només sobre la pista: també en l’entrenament, en la capacitat d’analitzar les pròpies febleses i, sobretot, en la disciplina per corregir-les.
En aquesta lògica, Barcelona pren aquesta setmana un paper destacat com a espai d’entrenament polític i econòmic europeu. La Reunió Anual del Cercle d’Economia converteix la ciutat en un punt de trobada on es debat com Europa ha de preparar-se per afrontar la seva pròpia cursa de fons: mantenir la seva rellevància en un món cada cop més canviant i competitiu.
I aquesta idea —la necessitat de repensar com Europa s'entrena— ha travessat tota la segona jornada de la trobada econòmica. La sessió ha girat al voltant de la gran pregunta que articula la Reunió Anual —Autonomia estratègica d’Europa: mite o realitat?—, però a partir de debats concrets que han buscat traduir les grans qüestions en decisions tangibles.
En aquesta jornada, ha destacat especialment el debat sobre el nou model de finançament autonòmic i les prioritats per impulsar la transformació i la competitivitat industrial a Catalunya, amb la productivitat com a palanca clau. Dos debats aparentment locals, però que, en realitat, apunten a una mateixa necessitat: passar del diagnòstic a la capacitat d’executar reformes.
Un atleta sobrediagnosticat i una carrera a contrarellotge
Més enllà de l’àmbit concret, aquests debats apunten a un mateixa visió de fons: Europa està sobrediagnosticada i, en canvi, té dificultats per millorar els seus resultats globals. Com un atleta que revisa obsessivament les seves marques i les seves carreres anteriors, però que no acaba de canviar els entrenaments. La recepta sembla clara —com recullen els darrers informes, com el Letta sobre el mercat únic, el Draghi sobre competitivitat o el Niinistö sobre defensa—, però el problema no és tant saber què cal fer sinó com aconseguir executar-ho.
Aquesta dificultat per passar a l’acció es produeix en un context cada vegada més exigent, que eleva la pressió sobre cada decisió i redueix el marge d’error. Europa afronta una autèntica cursa contra el rellotge: en menys de dues dècades ha encadenat una crisi financera, una pandèmia, conflictes bèlics dins i fora de les seves fronteres, una nova onada de proteccionisme comercial i una revolució tecnològica que amenaça amb transformar profundament diversos sectors econòmics. Mentre els Estats Units i la Xina acceleren, Europa encara discuteix com ha de córrer.
Barcelona, quilòmetre zero de la cursa
En una cursa d’aquesta magnitud, els límits de l’acció individual es fan evidents. Cap Estat membre, per si sol, té prou capacitat per afrontar reptes d’aquesta escala en àmbits com la tecnologia, l’energia, la defensa o les finances. Només una actuació coordinada entre els 27 països pot permetre que Europa no perdi posició en l’escena global.
Però aquesta coordinació no s’improvisa: necessita espais on es pugui pensar, contrastar i començar a construir. I és precisament en aquest punt on Barcelona pren protagonisme. Amb la Reunió Anual del Cercle d’Economia, la ciutat es consolida aquests dies com un d’aquests punts de trobada, un espai d’entrenament polític i econòmic on es posen en comú diagnòstics i es perfilen respostes amb vocació europea. Una funció que la trobada ha anat consolidant al llarg de més dels seus quaranta anys: la capacitat de convertir debats aparentment territorials en discussions amb abast estatal i europeu.
Aquesta capacitat d’influir en l’agenda política i econòmica s’ha tornat a posar de manifest en la segona jornada de la 41a Reunió Anual. Si el Cercle havia programat per a aquest segon dia una taula rodona sobre el model de finançament autonòmic, el Govern central ha acabat avançant-se al debat amb una decisió estratègica: el Ministeri d’Hisenda va enviar aquest dilluns una carta a les comunitats autònomes per reprendre les converses sobre un sistema de finançament que acumula més d’una dècada de retard. Formalment, el model vigent hauria d’haver estat revisat el 2014, però el procés no ha aconseguit fins ara els acords necessaris.
Més que una coincidència temporal, la seqüència il·lustra la capacitat dels debats que es generen a Barcelona d’incidir en l’agenda política espanyola, o, com il·lustrava el president del PP, Alberto Núñez Feijóo durant la seva intervenció a la Reunió, la capacitat del Cercle de “reunir les persones adequades en els moments més incòmodes”.
Tres corredors de resistència
Tot i semblar allunyat, aquest debat no deixa de ser una forma de traslladar la qüestió de fons de la Reunió —l’autonomia estratègica d’Europa— a l’àmbit territorial. En aquest marc, la pregunta es fa inevitable: quina autonomia han de tenir les comunitats autònomes? El repte no és menor, i tampoc ho són els protagonistes del debat: Salvador Illa, president de la Generalitat de Catalunya; Imanol Pradales, lehendakari; i Alfonso Rueda, president de la Xunta de Galícia. Tres dirigents de nacionalitats històriques diferents que, tot i divergir en posicions polítiques, comparteixen un detall menor però il·lustratiu: la seva afició a l’esport.
Illa i Rueda, corredors habituals; Pradales, més vinculat al rem. Una afició compartida que, més enllà de l’anècdota, ha servit Pau Guardans, vicepresident del Cercle d’Economia i moderador de la taula, per definir-los com a líders amb “capacitat de patiment i de recuperació”. En la pràctica, però, l’esport ha resultat ser un dels únics punts de connexió entre tres posicions que han evidenciat que l’acord sobre el futur model de finançament continua lluny.
Durant la taula rodona, Illa ha defensat que la proposta del Govern sobre el nou model de finançament permetria reduir de manera significativa les diferències entre comunitats millor i pitjor finançades. Segons va explicar, el sistema actual presenta bretxes d’uns 1.500 euros anuals per habitant ajustat entre la comunitat millor finançada —Cantàbria— i la pitjor —Múrcia—. El nou model, ha afegit, permetria mobilitzar fins a 20.000 milions d’euros addicionals per reforçar el finançament autonòmic i reduir aproximadament en una tercera part aquesta bretxa.
“No volem ni avantatges ni privilegis, però tampoc quedar-nos enrere”, ha afirmat. I ha defensat amb contundència que Catalunya “no demanarà permís per fer propostes ni per liderar la reforma del finançament”. Rueda ha respost des del rebuig frontal a aquest enfocament, que considera fruit de “bilateralitats” entre l’Estat i algunes comunitats. “Allò que és de tots s’ha de decidir entre tots”, ha defensat, advertint del risc d’una dinàmica de “divideix i vènceràs” en el debat del finançament.
Per la seva banda, el lehendakari ha defensat el concert econòmic basc davant les crítiques recurrents al model. “Parlar d’insolidaritat amb la resta de comunitats no casa amb la realitat”, ha advertit Pradales, recordant que Euskadi, independentment de com evolucioni la seva recaptació, ha de satisfer una quota fixa a l’Estat. “No podem recórrer al dèficit ni a l’endeutament de la mateixa manera que altres territoris”, ha remarcat.
L’acord, per tant, sembla lluny. Però hi ha una coincidència entre els tres presidents que no és menor: tots tres han reivindicat el balanç positiu del model autonòmic construït durant les darreres dècades, perquè consideren que ha permès millorar la gestió dels serveis públics i reforçar la capacitat de resposta de les administracions.
Ja fora de la taula rodona, Teresa García-Milà ha estès la crida al consens al líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, a qui ha reclamat una implicació activa en la reforma del model de finançament, advertint que el PP té “una responsabilitat i una oportunitat de contribuir a consolidar la relació amb Catalunya basada en el respecte, la cooperació i la diversitat territorial”. Feijóo, per la seva banda, tot i coincidir en la necessitat d’abordar una reforma del sistema de finançament autonòmic, ha demanat “calma” i “temps per seure a parlar amb les comunitats autònomes”.
Els indicadors de la victòria europea
“El projecte europeu no es construeix només des de Brussel·les, sinó des de cada Estat membre”, ha recordat en la seva intervenció Teresa García-Milà. Per aquest motiu, des del Cercle es proposen combinar debats d’escala més propera —com el del finançament autonòmic— amb una mirada més àmplia cap al conjunt d’Europa.
En aquesta segona jornada, aquesta voluntat d’eixamplar l’òptica s’ha fet encara més visible, amb diversos debats centrats directament en els grans reptes del projecte europeu, des de la revolució tecnològica fins a la seguretat energètica. Però el punt d’inflexió de la jornada ha arribat quan la discussió s’ha traslladat del diagnòstic a l’avaluació: de les idees als indicadors, dels reptes als objectius mesurables a cinc anys vista.
Com si Europa fos una gran organització que hagués de definir els seus KPIs —indicadors clau de rendiment— a cinc anys vista, o com si es tractés d’un atleta que fixa la marca que vol assolir per considerar-se victoriós. En aquest exercici, la taula rodona sobre competitivitat industrial entre Jordi Hereu, ministre d’Indústria i Turisme, Juanjo Cano, president de KPMG España, i Daniel Tugues, director de Veolia España, ha ajudat a dibuixar aquests objectius: més pressupost comunitari per finançar la transformació d’Europa, més simplificació administrativa i menys decisions bloquejades per la regla de la unanimitat —que obliga que tots els estats membres hagin d’estar d’acord perquè una decisió pugui tirar endavant—-.
