Saps aquells moments en què estàs tan absolutament fart de la societat, dels problemes quotidians, de la gent i de tu mateix, que te n'aniries a una illa deserta?
Aquesta és la premissa visceral, humana i universal de Bouvetøya, una peça escrita per Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer. L'obra va néixer en el marc del festival Temporada Alta el 2020, en plena crisi de la COVID-19, però, ara, s'ha reescrit i s'ha actualitzat per ser estrenada al Teatre Lliure amb motiu del seu 50è aniversari.
Bouvetøya ens situa en un futur no gaire llunyà, l'any 2030, just després d'haver superat una segona gran crisi. Se'ns presenta una realitat distòpica caracteritzada per un gran control social després de l'arribada al poder de partits de tall autoritari (la ideologia precisa dels quals no es detalla, però dels quals patim les conseqüències directes).
Arran d'aquesta segona pandèmia i de l'auge totalitari, el sector cultural ha quedat mutilat: els teatres han estat clausurats i molts no han tornat a obrir. En aquest escenari, un grup de professionals de les arts escèniques intenta resistir com pot en els marges d'una societat anestesiada.
La desconstrucció de l'autoficció
El principal encert de la proposta és que juga amb la tendència actual de l'autoficció per, tot seguit, desconstruir-la per complet. L'obra comença utilitzant les convencions de l'autoficció: els intèrprets es presenten en escena anomenant-se pels seus propis noms, al·ludint a persones reals del seu entorn i demostrant l'amistat i l'afecte que tenen després de tants anys compartint taules.
Aquesta proximitat genera un pacte de veritat amb el públic. Però el més brillant és que l'obra agafa tots aquests mecanismes de l'autoficció i els introdueix dins d'una història de ficció pura, en un conte preciós i teatralitzat.
L'autoficció funciona com una àncora a terra ferma. Ens fa connectar contínuament amb la veritat física i emocional dels actors perquè l'espectador posi "els peus a terra" mentre la trama que ens expliquen es va tenyint de mitologia, poesia i màgia.
Una història explicada des de la quietud
La posada en escena és sorprenent: aposta per la típica nuesa de l'autoficció per presentar un espai natural i que es redueix a la mínima expressió (amb prou feines una taula i unes cadires). El més impactant de la direcció escènica és que, durant més de la meitat de l'obra, els actors i actrius romanen quiets als seus seients.
Si no t'atures a analitzar-ho com a espectador, amb prou feines te n'adones perquè la representació t'atrapa. Els intèrprets construeixen i personifiquen les escenes sense moure's del lloc, un estil que em va recordar molt la figura clàssica del contacontes. Tota l'acció dramàtica descansa sobre la paraula, el ritme de la interpretació i la projecció mental de les imatges.
L'elenc format per Mireia Aixalà, Damien Bazin, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet encarna un grup de col·legues de professió que, de sobte, decideixen emprendre una aventura que, des de fora, pot semblar irracional, però que, en el fons, tots hi connectem: la necessitat d'anar a buscar una illa remota que serà la nostra salvació.
El treball de Marc Rodríguez destaca per la seva comicitat, naturalitat i frescor. Interpreta un personatge proper que aconsegueix relaxar l'atmosfera i dotar-la d'un toc de realitat. El seu personatge és el que aporta el contrapunt terrenal, proper i amb humor que oxigena la densitat de les metàfores més poètiques.
El mapa dels somnis
La primera part de Bouvetøya mostra el context social d'asfíxia i l'acumulació de cansament que viuen els protagonistes. Veiem com cadascun dels amics, de forma gradual, es va deixant convèncer per emprendre una travessia cap a un destí absurd: l'illa més remota i inaccessible del planeta, un tros de gel flotant enmig de l'oceà Antàrtic.
L'illa es descriu com un territori gelat, inhòspit, petit i insignificant a primera vista, però que compta amb una memòria ancestral i plena de misteri. La travessia cap a aquesta illa es converteix en un viatge cap a la matèria de la qual estan fets els somnis. L'illa està envoltada de penombra i de boira, cosa que li dona una atmosfera d'ensomni que es mou en el límit entre el real i l'irreal.
No van simplement a un punt geogràfic: van a visitar el món dels somnis estant dins del món dels vius i dels desperts. Emprendre aquesta travessia implica trencar la frontera entre allò somiat i allò real, per trobar-se en aquest espai màgic i misteriós i, així, poder connectar amb ells mateixos i recuperar la fe en qui són i en el que fan.
Un cant d'amor al teatre
En el final, marcat per una nit irreal, somiada, impossible i possible alhora, el grup aconsegueix trencar les barreres de la realitat i pujar al punt més alt de l'illa. Després, emprenen el camí de tornada. Resulta molt intel·ligent que l'obra eviti una resolució triomfalista o extasiada: els personatges no tornen transformats ni miraculosament salvats; tornen, simplement, en pau.
En tornar a la seva realitat, decideixen enterrar físicament una càpsula del temps per a les generacions futures al cor de la seva pròpia illa antiga, solitària, petita i inhòspita. I és en aquest instant quan la metàfora cobra tot el seu sentit: aquesta illa remota no és altra cosa que el teatre.
Tot aquest viatge no ha estat més que una preciosa declaració d'amor al teatre. Ens recorda la necessitat del teatre com a espai de salvació, com aquesta parcel·la reduïda on encara podem respirar, compartir moments de veritat i retrobar-nos.
El teatre com aquesta illa deserta, antiga i sagrada a la qual sempre podrem acudir quan tota la resta al nostre voltant s'ensorra.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
