Anar al teatre a veure un clàssic de Sòfocles pot fer pensar que et trobaràs amb el drama de sempre, però Contra Antígona trenca els esquemes des del primer minut. L'espectacle planteja un experiment teatral molt original: i si la protagonista de la història no fos la famosa heroïna, sinó el cor grec? Aquesta és la premissa d'una obra trencadora que converteix l'escenari en un lloc de trobada ciutadana per jugar de tu a tu amb el públic.
És una proposta gamberra, provocadora i molt viva que deixa de banda l'heroïna de sempre per fer una canvi molt més potent: donar-li tot el poder al poble. El resultat? Una conversa col·lectiva on el teatre es converteix en un experiment performàtic en directe.
Andrea Jiménez i Victoria Szpunberg signen aquesta peça al Lliure
L'espectacle és l'encarregat de tancar la temporada 25-26 a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, en una co-producció amb el Centro de Cultura Contemporánea Condeduque de Madrid. Al capdavant del projecte hi ha Andrea Jiménez, la creadora de l'exitós muntatge Casting Lear, i que ara torna a utilitzar un mite universal per sacsejar l'espectador.
Per a aquesta nova aventura teatral, Jiménez ha comptat novament amb la dramatúrgia de Victoria Szpunberg, amb qui ja havia col·laborat en altres peces com Vulcano i Mal de coraçon. La complicitat entre les dues creadores es tradueix en una proposta potent que pensa el teatre a través del cos i que qüestiona les formes tradicionals. El resultat és un espectacle molt original on catorze espectadors, desconeguts entre ells, pugen cada nit a l'escenari per convertir-se en un cor grec actiu. Junts van traçant en ple directe el camí d'una tragèdia que es resisteix a ser explicada com sempre.
Sòfocles i la tragèdia d'Antígona
Escrita per Sòfocles i representada per primera vegada a l'Atenes del segle V aC, Antígona és la tragèdia clàssica més estudiada, versionada i debatuda de la història del teatre. L'argument planteja un dilema moral: Antígona es rebel·la contra el decret del rei Creont, el seu oncle, que ha prohibit enterrar el seu germà Polinices per haver traït la ciutat. Ella decideix desobeir el tirà per amor i sense por d'haver d'assumir una sentència de mort.
A l'antiguitat, el teatre grec funcionava com una àgora pública on es debatien els límits del poder, la legitimitat de les lleis humanes enfront de les divines i, sobretot, el preu de la polarització. Com bé recorda la directora Andrea Jiménez, el nucli de la tragèdia de Sòfocles neix d'una conversa que fracassa, d'un xoc de posicions totalment oposades on ningú cedeix, la tensió esclata i tot acaba en mort.
Sempre ens han presentat l'Antígona de Sòfocles com la típica història d'una heroïna valenta i idealitzada. Però el text original en realitat amaga moltes més capes polítiques, on el cor (que és el poble que ho veu tot) sempre s'ha quedat com un testimoni. I és justament aquest paper oblidat del poble el que agafa el Lliure com a base per muntar tot el seu espectacle.
La platea del Lliure es converteix en el cor grec
Contra Antígona es presenta des del primer moment com una obra trencadora. Tal i com el seu propi nom indica, estem davant d'una revisió moderna i diferent del text de Sòfocles. El gran encert del punt de partida és la força que agafa el cor. És curiós, perquè en el teatre que estem acostumats a veure avui ha anat desapareixent, però a la Grècia clàssica, el cor era un element que no podia faltar perquè representava la veu de la ciutadania. I Contra Antígona recupera aquest paper del cor que deixa de ser un observador passiu per convertir-se en un element actiu que es mou, interactua i accepta o rebutja el que està passant a l'escena.
Antígona (Júlia Truyol, integrant de La Calòrica) és una dona que es rebel·la contra unes lleis injustes que promouen l'odi en lloc de l'amor, tal i com es presenta a l'escenari amb aquesta frase tan coneguda del text clàssic: No he nascut per a compartir l'odi, sinó l'amor. En aquesta proposta, el poble pren veu, protegeix i acompanya.
Guiats per la facilitadora (Mònica Molins) i la Corifeu (Olga Onrubia), hi ha moments on els voluntaris es van posicionant cap a un costat o cap a l'altre dels diàlegs. És una decisió molt potent pel mateix tema del qual es parla: veure com la comunitat es rebel·la contra un tirà, Creont (Xavi Sáez). Un tirà, però, que tampoc és blanc o negre, perquè hi ha discursos seus amb els quals podem arribar a empatitzar, i que mostren que en aquest món hi ha grisos, molts grisos.
Un experiment que funciona... a mitges
Però no tot és perfecte: l'experiment funciona a mitges. Que el públic es quedi de peu a l'escenari durant tota la funció queda una mica estrany i incomoda en el mateix desenvolupament de la trama: els seus moviments interrompen la part més potent i literària de la proposta. Això sobretot succeïx en les escenes en les que Corifeu recita algunes de les reflexions originals de Sòfocles: el text queda amagat perquè l'atenció del públic es desvia cap als catorze voluntaris. Prenen tant de protagonisme que la literatura es perd i les reflexions del text clàssic passen totalment desapercebudes.
Això sí: la imatge final ho compensa quan es llança el missatge humanista que defensa que l'ésser humà és meravellós. Escoltar aquesta frase mentre es va tancant el teló amb la gent real de la platea dalt de l'escenari, fa que l'espectacle tingui una lectura molt social. Un missatge que destaca l'individu de de la massa i que posa l'accent en cadascuna de les persones del col·lectiu.
El resultat és un experiment teatral tan original com necessari on el poder es torna a lliurar al poble.
L'humor de la tragèdia
Contra el dramatisme que acostumen a tenir les tragèdies gregues, Jiménez i Szpunberg inserten unes dosis d'humor molt fresques i intel·ligents. És el cas de les intervencions de la Corifeu, que resulten hilarants i aconsegueixen treure-li el dramatisme i crear més proximitat amb el públic. En aquesta mateixa línia, el tractament d'Ismene (Clara de Ramon) és també molt sorprenent: s'evidencia el menysteniment que va patir per part de Sòfocles, i el gir metateatral on l'actriu recita Txékhov li dona una capa de contemporaneïtat molt divertida.
El muntatge també encerta de ple amb la decisió de que Tirèsies sigui interpretat per una nena (Bruna Luz / Nora Pàmies Ricart). Aquesta elecció funciona com una metàfora molt clara: la figura del vell savi tradicional dona pas a la joventut i a les noves generacions. Aquesta mirada es referma també en el debat paternofilial on Hemon (Marc Soler) planta cara a Creont per reclamar el dret dels joves a ser compresos i inclosos en les decisions polítiques.
Les ruïnes grecoromanes enmarquen la força de la interpretació
A nivell de posada en escena, el treball de Judit Colomer és espectacular. Les ruïnes grecoromanes amb columnes altíssimes vesteixen moltíssim l'espai, així com les pancartes que omplen l'escenari i un joc de llums molt cuidat. Aquestes ruïnes serveixen de marc perfecte per presenciar el pols interpretatiu entre Júlia Truyol i Xavi Sáez que és, sens dubte, un dels punts àlgids del muntatge.
Sáez, especialment en l'escena final, protagonitza una escena d'una intensitat colpidora; sota la imatge del tirà inflexible, l'actor aconsegueix extreure una humanitat tan commovedora que l'espectador connecta immediatament amb el seu penediment. Una manera magistral d'humanitzar el monstre des del dolor més pur i visceral.
Contra Antígona ha estat capaç d'agafar una tragèdia clàssica, dotar-la d'una poètica contemporània i, sobretot, potenciar tots aquells submissatges que les lectures tradicionals acostumen a passar per alt. El resultat és un experiment teatral tan original com necessari on el poder es torna a lliurar al poble.
