L'estrena de L'herència va ser monumental, com la mateixa obra: des de les quatre de la tarda fins a les onze de la nit, la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc va romandre plena de gom a gom i en un silenci sepulcral per escoltar les veus, les reflexions i les confessions d'aquesta colla d'amics gais a la Nova York de l'any 2016.
Estem davant d'una obra de Matthew López que defensa les cadenes que ens uneixen, la responsabilitat que tenim respecte a elles i, també, els privilegis aconseguits gràcies a formar part d'un tot. Una herència reflectida en uns personatges que, com un ventall de la nostra societat, no saben què fer amb aquestes cadenes: abraçar-les, rebutjar-les o ignorar-les.
Tota una experiència teatral
Cal dir que l'experiència teatral i artística que ofereix L'herència és incomparable. Fer una marató de teatre durant tota la tarda d'un dissabte, en companyia dels actors, dels tècnics i del públic expectant, és tota una perícia: durant les més de sis hores d'espectacle, a la sala del Lliure es crea un univers paral·lel. Ens acomiadem de la nostra realitat per endinsar-nos en una història d'amor, amistat, col·lectivitat, lluita, memòria i literatura, molta literatura, per acompanyar a aquests actors que no baixen l'energia ni l'entusiasme en cap moment. Ser testimoni d'aquesta trobada d'amor al teatre i a la humanitat és una experiència inoblidable.
Ser testimoni d'aquesta trobada d'amor al teatre i a la humanitat és una experiència inoblidable.
L'herència comença a una sala d'assaig. Un grup d'escriptors estan intentant escriure una història i l'escriptor Morgan (interpretat per Carles Martínez) hi és allà present. Volen actualitzar la seva obra mestra Howards End i traslladar-la a una època més actual, concretament l'any 2016, quan l'Obama encara és president dels Estats Units, però la candidatura de Donald Trump és sobre la taula.
Les primeres hores de la proposta es mouen en aquesta metateatralitat: de l'escriptura dramatúrgica a la interpretació actoral, els mateixos escriptors es posen sota la pell dels personatges i interpreten les seves històries, els donen vida per veure si funcionen bé sobre l'escena. Aquesta elecció li dona un punt molt fresc a la proposta, així com tocs d'humor, rectificacions sobre l'evolució narrativa i una originalitat que permet mostrat també com és la creació dramàtica i com s'adapta un text.
La trama comença relatant la història d'amor entre en Toby (Carlos Cuevas) i l'Eric (Albert Salazar), una parella amb caràcters molt diferents. Per una banda, tenim a en Toby, un noi ambiciós, escriptor, extravertit, però amb una màscara molt ben construïda que va crear fa anys per protegir-se del món; per l'altra banda, ens trobem a l'Eric, un noi senzill, amable, que estima i vol ser estimat, i que viu una mica a l'ombra de la seva parella.

Tenen una gran colla d'amics amb qui celebren brunchs, però sobretot, amb qui comparteixen lluita: la lluita del col·lectiu gai. Perquè, com bé diuen a l'obra, les persones gais no van tenir referents: eren amagats a la societat i, per tant, els referents se'ls van haver d'inventar. I per fer-ho, ho van fer en col·lectivitat, en aquells espais secrets i resguardats on es trobaven i començaven, sense saber-ho, a crear un llegat, una herència cultural. Avui dia, tot i que el col·lectiu estigui més visibilitat, la seva força segueix sent imprescindible: és el refugi, és el lloc on es pot ser un mateix, és l'espai de comprensió, suport i ajuda.
Tot sembla anar bé quan, de sobte, entra en escena l'Adam (interpretat per Marc Soler), un noi jove, amb una gran sensibilitat artística i estudiant d'art dramàtic. La relació amb l'Eric i el Toby comença a tornar-se íntima, profunda, una relació d'amistat, admiració i una gran connexió literària. Però la seva presència acabarà sent determinant per la parella i per la colla d'amics.
Una història intergeneracional
Podem oblidar la nostra herència? Podem renunciar d'on venim per només fixar-nos a on anem? Aquestes preguntes es troben a l'obra durant tota l'estona. I la manera de mostrar-ho és amb la presència d'una parella gai d'edat més avançada: en Walter (Carles Martínez) i en Henry (Abel Folk). Viuen al pis de dalt i la seva història d'amor no va ser ni tan senzilla ni tan natural com la que actualment poden gaudir en Toby i l'Eric.
La Nova York d'en Walter i en Henry era una ciutat molt més tancada. Tot i que hi havia espais per a la comunitat gai, aquesta era molt mal vista a la societat. Molts homes gais es casaven i formaven una família, però les nits acudien a aquests espais per poder ser realment qui eren. Per si no estaven prou estigmatitzats per la seva condició sexual, l'aparició de la malaltia del VIH va ser determinant.

La por i la supervivència són el que primer apareix davant de situacions de perill, per tant, la parella corre a aïllar-se a una casa de camp, a tres hores de la ciutat i amb un gran cirerer a la porta. Però a mesura que van passant els dies i que la situació cada vegada és més trista i injusta, mirar a una altra banda comença a ser més difícil i la responsabilitat social comença a aparèixer. Què podem fer quan veiem que el món cau a trossos? Marxar corrents o intentar reparar-ho. I aquestes dues actituds es fan paleses damunt l'escenari de la mà d'en Walter i en Henry.
Què podem fer quan veiem que el món cau a trossos? Marxar corrents o intentar reparar-ho.
De la microhistòria passem a la macrohistòria i veiem com, gràcies a la lluita del col·lectiu, la societat es va començar a despertar i, a poc a poc, les farmacèutiques i grans empreses mèdiques van començar a investigar per lluitar contra el virus. Va ser tard, però, al final, es va aconseguir i avui en dia, colles d'amics com les d'en Toby i l'Eric poden gaudir d'un tractament específic i d'un altre preventiu. I a això no li podem donar l'esquena: els privilegis heretats, els beneficis que van assolir altres i que avui dia gaudim nosaltres. No es pot viure donant l'esquena al passat perquè al passat és on es troba el present i on es crea el futur.
Un dels moments més emotius, intensos i màgics de L'herència succeix quan es recorden a tots aquests fantasmes que conviuen amb nosaltres i que no podem ignorar. Una escena immensa, colpidora i que aconsegueix tallar la respiració de tota la platea.
L'herència és també un cant d'amor a la literatura
A banda de la trama, L'herència és, també, un homenatge a la literatura. Mostra en tot moment el gran poder que tenen les històries per visibilitzar, empènyer i mostrar altres cares de la vida que, tradicionalment, han quedat amagades per la tradició i la moral cristiana. La força de les lletres, de la poesia, dels personatges i de les paraules és present en la majoria dels personatges i funciona com a fil conductor de gran part de l'obra.
Perquè E. M. Forster va escriure les seves novel·les sobre relacions homosexuals sense atrevir-se a publicar-les en vida. Així i tot, el seu llegat, la seva herència social va ser molt forta, impactant i imprescindible per molts individus, però també per la societat americana de l'època.
L'elenc no actua: es converteix en els personatges
L'elenc d'aquesta proposta fa un treball estratosfèric. Aguantar les sis hores de muntatge amb l'energia ben amunt, amb la intensitat, la dicció i la definició de personatge, no ha de ser gens fàcil. I a l'escenari sembla que sigui el més natural possible. Els personatges no semblen éssers ficticis: sembla que, realment, els estiguem veient a ells, en carn i ossos, en pell i llàgrimes.
L'energia desbordant que mantenen els actors durant tota l'obra és per treure's el barret. Sobretot, el personatge d'en Carlos Cuevas, el més histriònic, el més extravagant, apareix a la segona part amb la mateixa energia com si acabés d'arribar. L'Eric, d'Albert Salazar, respira una veritat i una bondat que es manté durant tota l'obra; és el personatge que més es fa estimar, a qui abraçaries, de qui et faries amic, de qui no et separaries mai. Tot i que també se li veu una cara d'egoisme i autosalvació, al final l'Eric recupera la seva virtut i torna a ser qui realment és. Perquè, a la vida, quan et fan mal, a vegades pots acabar convertint-te en allò que no ets: però l'important és tornar sempre a ser fidel a un mateix. I l'Eric ho fa.

Marc Solé interpreta a dos personatges interconnectats: l'Adam i en Leo, dues persones somiadores, cultes, que viuen entre aquest món i el món de la poesia. La seva aparició a escena és vital i la seva actuació està carregada de naturalitat, d'innocència i d'admiració. Ell admira a la colla d'amics, hi vol formar part, però també té por. No troba el seu lloc i això el fa viure de forma estranya, aïllada, com si no acabés de pertànyer a aquest món.
Carles Martínez i Abel Folk són la parella més gran, l'experimentada, la que viscut les proeses aconseguides, però també les situacions més desagradables. Cadascun representant d'una manera de viure, d'actuar. Tot dos dibuixen personatges molt reals i verídics: són palpables, els hem vist alguna vegada a la nostra societat, hem parlat amb ells. El personatge d'en Henry (Abel Folk) representa una cara de la moneda que no ens agrada, però que hi és i, tal com crida l'Eric, ens hem d'entendre els uns als altres, perquè existim, perquè som i perquè compartim moment.

L'Abel ens mostra a aquest home que viu sota una cuirassa, que la feina, els diners i les obligacions l'ajuden a no enfrontar-se a les altres responsabilitats que té com a ciutadà i com a homosexual. Ell se salva a si mateix, però la vida el col·loca una vegada i una altra al mateix punt de partida, perquè no es pot fugir eternament, per molt que ho intentis, no es pot.
No es pot fugir eternament, per molt que ho intentis, no es pot.
La importància del col·lectiu: les herències de L'herència
Aquesta proposta mostra la lluita entre l'herència i l'oblit. Hi ha persones que es responsabilitzen de l'herència històrica, social, col·lectiva i personal; persones que miren al passat, l'encaren, l'enfronten i es preparen per al futur. Però també hi ha persones que prefereixen obviar aquesta herència, passar full, enfocar-se en el futur i salvar-se en el present. Una estratègia de supervivència, però covarda; una tècnica per poder enfrontar la vida i no enfonsar-te, però falsa. Perquè som qui som gràcies als que venien abans que nosaltres. I també perquè som qui som, tenim uns deures, unes obligacions, un compromís amb el col·lectiu: ajudar-lo a avançar, a progressar, a tirar endavant.
I també perquè som qui som, tenim uns deures, unes obligacions, un compromís amb el col·lectiu.
En Toby i en Henry son les dues persones que no volen remoure el passat, que se centren a viure el present i focalitzar-se en el futur. Però no és per egoisme: és per supervivència. L'obra acaba defensant que la història ens ha fet hereus de privilegis, de millores, però també tenim el deure de ser responsables amb aquesta herència i saber quina volem deixar a les generacions futures. Avui podem gaudir el que ahir es va lluitar.

El tema de l'herència es mostra de moltes maneres: l'herència física de la casa com a objecte material que es rep, però també l'herència simbòlica d'aquesta casa, el refugi que cuida, que prové, però que també s'ha de cuidar, s'ha de proveir. La responsabilitat compartida entre rebre i donar. Però també es parla de l'herència d'allò més fosc, de l'estigma, del maltractament; el tema del VIH es repeteix en ambdues generacions i, tot i que és tractat d'una manera diferent, segueix present, ferint, marcant.
La responsabilitat compartida entre rebre i donar.
Una obra col·lectiva que es gaudeix en la col·lectivitat del teatre
I no hi ha millor manera de rebre aquest missatge que entre centenars de persones que es reuneixen unes hores dins una sala. El teatre com a canal de comunicació, de transmissió d'idees, responsabilitats i esperança. Perquè, tal com deia E. M. Forster, "Connecta i prou", connecta amb els altres, amb la història, amb la societat, amb la literatura, amb les altres generacions.
Connecta, connecta i connecta per ser més tolerant, per ser més empàtic; en definitiva, per ser millor persona.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat


