La incertesa s'ha convertit en la nostra realitat, i no només per culpa d'una geopolítica que ens mareja diàriament. Ja fa cent anys que la teoria quàntica ens va advertir d'una cosa crucial: les coses mai són d'una sola manera. A partir d'aquesta premissa, Jordi Oriol ha escrit i dirigit amb la seva companyia Indi Gest L'últim àtom, una tragicomèdia apocalíptica que estarà al Teatre Goya fins al 21 de juny de 2026.
Oriol uneix la ciència amb la nostra pròpia existència. Al final, tant en la física com en la vida, quan les velles lleis deixen de funcionar, ens quedem desemparats i amb les creences trencades. Però, lluny de fer un tractat filosòfic sobre com sobreviure en un món a la deriva, el director ho tradueix a una història divertida i sorprenent.
L'últim àtom o l'ultimàtum: quan el llenguatge i la física volen salvar el caos
Deu anys després de la desaparició de la seva filla, una professora de lingüística, Sara (Mia Esteve), i un professor de física quàntica, Pere (Joan Carreras), porten el dol com poden amb l'ajuda del seu amic Manel (Carles Pedragosa), Maria (Carme Milán) i una misteriosa Lara Segur. Entre els cinc donen vida a una quinzena de personatges en un muntatge on la música, el vodevil, el teatre i el metateatre s'entrellacen.
L'obra comença amb l'explicació de dues concepcions diferents de veure la vida. D'una banda tenim la lingüista, que es planteja com els éssers humans ens hem entestat a anomenar les coses, determinar-les, perquè, així, no ens facin tanta por. Una tècnica intel·ligent que ajuda a definir i a reconèixer el món, però que també li arrenca tota aquesta part màgica al llenguatge: una vegada alguna cosa ja està determinada, ja no es qüestiona. El llenguatge es planteja com a definidor i creador del món, però també com a limitador. La gramàtica ens ajuda a construir aquest món extern que compartim, però que cadascú interpreta i rep a la seva manera. En resum: la incertesa del món intentada encapsular per la falsa certesa del llenguatge.
D'altra banda tenim el físic, que ens parla sobre la teoria de l'últim àtom, una teoria que planteja la contradicció de la física en el seu intent de conèixer i comprendre el món. Aquesta ciència, que pretén desentranyar com està formada la nostra realitat, també es troba amb punts d'incertesa on ella mateixa és contradita. L'últim àtom planteja que si, en un espai tancat, poguéssim eliminar tots els àtoms que hi ha al seu interior, què obtindríem? El no-res? Però el no-res també és alguna cosa...
Ambdós personatges són "observadors" de la realitat des de diferents perspectives (llengua i ciència), però, justament per això, per ser mers espectadors, també influeixen en el que s'està observant. És així com s'introdueix la "Teoria de l'observador" de la física quàntica, que ens indica que la realitat externa es modifica quan és observada. Per tant, és impossible conèixer el món de forma objectiva; no existeix l'objectivitat en si mateixa, tot és incert.
La certesa de la incertesa
Aquesta certesa de la incertesa és la base d'un espectacle que es mou en tot moment en la idea de ser uns cecs en un món ple d'imatges. Un joc de perspectives que no només fa referència a la incertesa metafísica de la vida (què fem en el món, com es construeix i com l'identifiquem), sinó també a la incertesa social en la qual vivim: el funcionament de la política, dels serveis de defensa o de les organitzacions d'emergències. En l'obra d'Oriol apareix el dubte existencial, però també el dubte social (el moment que fa referència a la pandèmia i l'ús de les mascaretes és brillant). La incertesa ho ocupa tot i nosaltres vaguem amb els ulls coberts, cecs i perduts, intentant entendre tot, però sense aconseguir entendre res.
Davant d'això, estem confosos i creem les nostres pròpies realitats i mentides per poder sobreviure. Joan Carreras és el personatge que més interpreta aquesta vessant, la del creador del seu propi món, optant per voler creure la seva pròpia història perquè no vol acceptar la realitat. I, igual que es planteja en la teoria del gat de Schrödinger, mentre el gat segueixi tancat a la caixa, pot ser que visqui o que mori. La incertesa està servida i tu decideixes com bregar amb ella.
Interpretacions hilarants per a una història profunda i reflexiva
Joan Carreras ens regala un físic que vaga extraviat pels laberints de la seva pròpia ment, modelant l'entorn segons li convé. A més, el muntatge amaga una de les propostes escèniques més enginyoses que he vist en temps: el cara a cara entre els dos personatges que defensa Carles Pedragosa Torres. La direcció de Jordi Oriol aquí és pura màgia; servint-se d'una pissarra que va tapant l'actor segons pren la paraula i d'uns subtils tocs de vestuari, assistim a un diàleg sostingut per un únic intèrpret. Una escena original i rodona.
La idea original de L'últim àtom és molt interessant: vivim en un món que, físicament parlant, és impossible de comprendre. Llavors, què fem intentant posar ordre a tot allò impossible? Aquesta és l'absurditat de la vida humana, de l'afany de la saviesa. Intentar posar ordre al caos que és la vida. I així és com viuen aquests personatges: donant voltes, xocant contra murs i jugant una partida de frontó que mai té fi. A més, i sense ànim de fer spoilers, l'escena final de l'obra amb la qual es tanca el teló és del millor que he vist últimament. Una escena que, de forma senzilla i plena d'humor, condensa tot el missatge: els éssers humans entestats a tenir la raó i la vida anant per un altre costat...
El bucle de les pissarres
La idea de presentar l'obra a través de pissarres que es mouen, s'oculten i configuren l'espai és una idea original i que entra molt bé pels ulls. No obstant això, la posada en escena abusa tant d'aquest recurs que acaba perdent el seu efecte sorpresa i es torna en contra seva. L'escenari es converteix a vegades en un laberint en una constant mudança on molts dels moviments de les pissarres se senten forçats o innecessaris. En lloc d'acompanyar l'espectador en aquest viatge mental, tant moviment acaba per atordir i desviar l'atenció del que és veritablement important: la paraula i el treball dels actors. Al final, genera un esgotament que entela el ritme de la proposta.
Jordi Oriol torna a jugar amb el teatre
Jordi Oriol és el que en el gremi anomenaríem un creador total: és actor, músic, dramaturg i director. Es va formar com a actor a Nancy Tuñón i el Col·legi de Teatre, va estirar la seva faceta musical al Taller de Músics i es va llicenciar en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre amb el Premi Extraordinari de 2007. Tots aquests coneixements expliquen per què en les seves obres el text rima amb la partitura i el moviment físic.
Com a autor i director, Oriol porta a les seves esquenes més d'una quinzena d'espectacles, entre els quals destaquen èxits de la nostra cartellera com Europa Bull (produïda pel Temporada Alta i el TNC el 2019) o La mala dicció (Teatre Lliure, 2021). A més, compagina la seva pròpia companyia amb una carrera com a actor a les ordres de directors de la talla de Xavier Albertí, Oriol Broggi, Àlex Serrano o Jordi Casanovas, alhora que exerceix la docència en centres com la Sala Beckett o l'Institut del Teatre.
És teatre necessari, valent i amb la capacitat de sacsejar-te el cervell.
A L'últim àtom hi veiem una obra al més pur estil Jordi Oriol: profunda, filosòfica i que ens convida a pensar. És una d'aquestes obres que deixen pòsit. Potser quan surts del teatre surts confús i atordit de tanta informació, però quan t'asseus i et pares a reflexionar t'adones de la genialitat que han creat sobre l'escenari del Goya. És teatre necessari, valent i amb la capacitat de sacsejar-te el cervell.
