El pesimisme alegre. Aquesta és la millor definició que hi ha per a l'espectacle que Mario Gas interpreta a la Beckett. I és que l'actor es posa sota la pell del pedagog i anarquista belga Henrid Roorda, qui va decidir acabar amb la seva vida, malgrat que, en aparença, tot anava bé.
No estem davant d'una persona depressiva, ni una persona que avorreix la vida; al contrari: Roorda era un complet hedonista, vivia molt i gaudia encara més. Li agradava la música, el vi, la poesia, les dones, els debats intel·lectuals... Una persona viva, plena d'energia, explosivitat i somnis que, de sobte, decideix que ha arribat l'hora de morir, de marxar d'aquest món amb tota la dignitat que li sigui encara possible.
Així comença El pesimisme alegre (El meu suïcidi), un espectacle que es basa en el llibre El meu suïcidi i que va ser escrit per Roorda just abans d'acabar amb la seva vida. El títol no podia ser millor perquè, sota tot el discurs que escoltem sobre l'escenari, assistim realment a una visió pessimista, però alegre de la vida; una visió que es mou, justament, en els clarobscurs de la condició humana. Perquè no hi ha bellesa sense lletjor, no hi ha dolor sense alegria, no hi ha vida sense mort. En aquestes contradiccions es construeix tot el discurs que Roorda va escriure per analitzar la societat, intentar entendre el perquè de les seves accions (i les de la humanitat) i per deixar-nos una anàlisi de la societat que, per molt que hagin transcorregut 100 anys, segueix igual de vigent que el primer dia.
Un hedonista que decideix acabar amb la seva vida
Roorda era un professor de matemàtiques i seguidor de la pedagogia llibertària. No era una persona deprimida, malalta ni amb tendències suïcides. Gaudia dels plaers de la vida com el que més, però un dia va decidir que havia de suïcidar-se. El 6 de novembre de 1925, Roorda va escriure una carta de suïcidi que anava dirigida a un amic seu i on explicava, de manera molt concisa, per què creia que havia de desaparèixer del món. El motiu era simple: havia fet mal a una persona a qui estimava molt i aquest dolor s'havia allargat durant 25 anys. Un dolor que, tal com ell concebia, era irreparable i, per tant, només hi havia una sortida: marxar. L'endemà, el 7 de novembre de 1925, el professor es va suïcidar.
A la Beckett assistim a aquest inici tan impactant. Mario Gas, enfundat sota la seva gavardina i passejant per un cel que no deixa de ploure, s'asseu a la taula i comença a escriure aquestes paraules. A partir d'aquest moment, comença el monòleg on es mostra la filosofia de vida de Roorda, una filosofia de "pessimisme alegre": un home que es mou entre la felicitat i el dolor, un home que veu la negror dels nostres temps, però també la bellesa d'un somriure, d'un petó, d'una abraçada...
Però l'hedonista s'ha adonat d'una veritat que l'ha trencat per dins: per molt que intentem ser moralment bons, actuar amb decòrum, ser bones persones, moltes vegades no ho aconseguim. I ell, una persona decent, honesta i benèvola a ulls dels altres, ha causat un fort dolor a una persona molt estimada per ell. D'aquí sorgeix la pregunta: com pot ser que una persona honrada, amb una bona educació, preocupada pels drets dels oprimits, acabi convertint-se en algú vil, en algú capaç de destrossar-li la vida a una altra persona?
L'anàlisi de la societat està servit
Gas (encarnant les paraules de Roorda) comença a tractar diferents temes que dissenyen i estructuren les nostres vides. Comença parlant de l'amor, aquest sentiment incontrolable, apassionat, pur, volàtil, energitzant, que acabem encasellant en una institució: la institució del matrimoni. Empresonem els nostres sentiments més primaris, els nostres instints més purs per complir amb l'ordre social: casar-nos i reproduir-nos. I és que, si no ens cenyim a aquesta estructura, la màquina no funciona.
La societat t'aniquila. Perquè si et mostres tal com ets, deixes sortir a la superfície la teva naturalesa més profunda, la societat et castiga, t'assenyala. Els éssers humans vivim amb aquesta dualitat interior, una doble moralitat sobre el que som en realitat i el que hem de ser per poder encaixar. No és que siguem vils o malvats perquè estimar, anhelar tendresa i plaer no és un apetit negatiu; però en la societat en què vivim, aquests instints poden ser perjudicials per al devenir del món. Perquè sense famílies, no hi ha descendència; i sense descendència, no hi ha mà d'obra per al futur.
I és que, si no ens cenyim a aquesta estructura, la màquina no funciona.
Un altre dels grans temes de què parla és sobre l'educació, de com els professors injecten aquesta passió per la vida, per la lectura, per la música... Gràcies als mestres, els nens poden aprendre a llegir i començar a descobrir les meravelles del món. Però, són aquests mateixos professors els que, anys més tard, s'encarregaran d'educar-te sota les rígides normes de la societat. És a dir: t’obren el món de les meravelles per, després, tancar-te la porta als morros. De la llibertat creativa o de pensament, passem a un encotillament vital: has d’estudiar, has de treballar, has de produir i no has de sortir del camí. Mai.
En relació amb aquest tema, apareix també una altra gran pota: els diners, el nou Déu de la societat. La gent ha deixat de creure en les religions convencionals per convertir-se a una nova fe: el capitalisme. Els diners són presentats com el Déu que té més fidels i els bancs són presentats com les noves esglésies. Però, per molt que vulguis evitar aquesta nova «religió», no pots escapar de les seves urpes perquè, malauradament, no tenir diners en aquest món pot acabar sent letal.
Al final, ser pobre és la condemna màxima a què et condemna la societat si no segueixes totes les seves regles. Si arribes a la vellesa sense prou diners per mantenir-te, pots arribar a morir per manca d’atencions; fins i tot, ser pobre pot fer que visquis en un matrimoni que no funciona, només perquè no tens diners per separar-te. En canvi, si combregues amb la societat i el seu nou Déu, pots tenir diners i arribar a la vellesa ben «cobert» (materialment parlant, és clar) i, fins i tot, si et falta amor, sempre el pots comprar. Els diners són imprescindibles per sobreviure en el món que hem creat i, per poder generar diners, cal seguir les regles que la societat ha establert; si no ho fas, ets un paria.
Ser pobre és la condemna màxima a què et condemna la societat si no segueixes totes les seves regles.
Al final del monòleg, es fa una defensa de la passió per viure, de l’emoció que resideix en les petites coses, en els petits detalls de la vida. Es fa una crida a viure la vida amb passió, a emocionar-se amb el més petit detall de la vida perquè, si no vivim així, per a què vivim?, per veure passar la vida?, per acumular béns, materials, petons i somnis?
Aquest cant final a la vida és totalment contraposat a l'acte que, després, cometrà: acabar amb la seva vida. Però és que el suïcidi és el seu càstig, no pot conviure amb ell mateix havent vist que la lletjor també resideix en ell, que "el pessimisme alegre" de la societat ha penetrat en el seu interior i ha fet que s'hagi transformat en una espècie de monstre social, un Frankenstein dels temps moderns.
Un discurs teatralitzat
El meu pessimisme alegre a la Beckett, més que una obra de teatre, és un discurs teatralitzat. Sobre l'escenari veiem un Mario Gas totalment entregat, narrant les paraules escrites per Roorda, però sense més artífex teatral que la paraula. Malgrat ser un text molt interessant i amb un contingut que avui dia sembla contemporani, la veritat és que el ritme es veu afectat en alguns moments i el públic se sent aclaparat davant de tanta pluja d'idees.
És una d'aquestes obres que et ve de gust llegir-les, perquè, en viu, fa la sensació que perds alguns matisos o no et dona temps a anotar-ho tot mentalment. És un text que crec que s'ha de llegir i rellegir perquè mostra una visió molt lúcida de la societat. En teatre, per això, no funciona igual de bé: l'acumulació d'idees, l'aposta per només un espai i una sola veu fan que la teatralitat resideixi únicament en el fet d'estar interpretant el text, però falta acció i cert ritme per mantenir en suspens l'espectador durant l'hora que dura el monòleg.
És una obra que ens fa de mirall de nosaltres mateixos, tant com a societat, com a individus complexos, incoherents i amb contradiccions.
De totes maneres, El meu pessimisme alegre és una obra que val molt la pena anar a veure. Primer, perquè a Barcelona amb prou feines tenim l'ocasió de veure un monstre escènic com Mario Gas actuant a dos pams de nosaltres; segon, perquè les paraules de Roorda mostren veritats com punys que, avui dia, continuen semblant revolucionàries (encara que no ho són): i, tercer, perquè és una obra que ens fa de mirall de nosaltres mateixos, tant com a societat, com a individus complexos, incoherents i amb contradiccions que ens fan ser malèvolament humans.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
