Onze anys més tard de l'estrena de Ricard de 3r a l'antiga Sala Beckett de Gràcia, la companyia À Trois Teatre recupera el personatge de la seva història per mostrar-nos què va ser d'ell i com viu onze anys després a la presó on segueix pres: es tracta de Ricard 111. Aquesta proposta pot veure's a la renovada Sala Beckett de Poblenou, una institució que ha tornat a apostar per aquesta companyia recuperant aquell primer èxit del 2015 i donant-li la possibilitat de crear un díptic teatral en el qual es pot veure la continuació de la història d'aquell jove Ricard que, amb tan sols 18 anys, va protagonitzar una massacre.
Ambdues obres poden veure's de forma conjunta o de forma separada, ja que són peces independents. No obstant això, és recomanable veure les dues propostes per, així, poder veure el treball que la companyia ha realitzat i conèixer, també, la història i evolució del personatge que va inspirar la seva història. Perquè sí: el personatge interpretat per Quim Àvila (a Ricard 111) i per Brandon Caritg (a Ricard de 3r) està inspirat en fets reals. És una persona que va existir, que va assassinar els seus pares, va disparar als seus companys de classe i va ser empresonat amb una pena exemplar: 111 anys de presó.
La presó és l'escenari de Ricard 111
Gerard Guix signa aquesta producció que ens presenta el mateix personatge, però onze anys més tard. Ricard ja porta onze anys a la presó, però encara li queda un segle per complir la seva condemna. Literalment un segle.
El motiu pel qual la cia. À Trois Teatre va decidir recuperar aquest personatge és perquè, l'any passat, quan es complien els deu anys d'empresonament, el condemnat va oferir una entrevista. Va ser la primera que concedia i, en ella, es va obrir de bat a bat explicant el seu dia a dia a la presó, el crim que va cometre, la seva malaltia mental i les seves reflexions més profundes. Amb aquest material de base, la cia. va decidir recuperar el seu personatge i mostrar-lo al públic ja en la seva adultesa, un personatge fregant els trenta anys, i amb l'enorme pes del seu crim sobre les seves esquenes.
A l'escenari de la Sala de Dalt de la Beckett ens trobem amb el dia a dia d'en Ricard a la presó. Amb els pocs elements de l'encertada escenografia d'Anna Alcubierre aconseguim conèixer la seva rutina: donar la benvinguda als presos més joves, escoltar música, llegir llibres, fer la bugada, reparar electrodomèstics i jugar a bàsquet. Aquesta és la seva vida, a això es redueix la seva existència humana. Aquestes activitats li permeten continuar, no desistir, no rendir-se i, per poc que sigui, intentar ser feliç. Però la sentència pesa sobre ell, el lapida, el dinamita. És una condemna que actua com una ombra de si mateix; per molt que intenti fugir, distreure's, mirar cap a un altre costat, l'ombra continua allà, inamovible.
La música té un pes molt important en el seu dia a dia: l'ajuda a no ensorrar-se, a aixecar l'ànim quan els mals pensaments apareixen, quan les veus apareixen. És la manera que té d'injectar-se positivitat, energia i no defallir. Però les veus hi són. Ell ha après a conviure amb elles, a limitar-les, a silenciar-les, gràcies a la teràpia i, sobretot, a la medicació. Així que quan li redueixen la dosi diària per talls pressupostaris, la por envaeix en Ricard: serà capaç de controlar el seu monstre?, o tornarà a cometre un altre crim atroç si la seva ment està alliberada? El símbol de la papallona apareix en aquest moment: la seva ment pot tornar a volar lliure, a estar desfermada i qui sap on el pot portar.
És possible el perdó?
Ricard decideix concedir una entrevista, l'única que ha acceptat en tots aquests anys. No vol ser referent de ningú, sempre s'ha ocultat perquè ningú li posés cara, ningú el convertís en símbol de res. Però ara està preparat per donar la cara i, qui sap, potser convertir-se en un referent, però del contrari: un referent del canvi, de la reinserció, de la possibilitat de curar-se. Perquè, tal com ell mateix diu, "Jo soc possible perquè existeixo". Vol mostrar que no és aquest monstre que van crear els mitjans de comunicació; simplement, era un jove malalt i no diagnosticat. Però va matar els seus pares. Va matar dos companys seus. I va ferir 25 més.
"Jo soc possible perquè existeixo".
En aquesta dualitat és en la qual es mou l'obra tota l'estona: entre la compassió i la culpabilitat. Veiem un noi amb ganes de viure, amb energia, amb entusiasme per les petites coses; però és un noi que no sortirà del seu tancament, que mai anirà a un concert, que mai tornarà a tenir intimitat perquè té les mans tacades de sang (un efecte que, per cert, veiem en un moment molt subtil de l'obra i que reflecteix aquesta barbàrie que va cometre amb les seves pròpies mans, les mateixes que ara usa per reparar electrodomèstics o llegir un llibre).
El debat sobre si es mereix aquesta condemna o es mereix el perdó és el que flota al llarg del transcurs de l'obra. Un dubte que interpel·la directament el públic, ja que el text no es decanta per cap opció, simplement mostra el dilema i promou que cada persona generi el seu propi discurs de manera interna. Es pot perdonar?, es pot rehabilitar una persona així?, quin pes té realment la salut mental en aquest tipus de crims?, es mereix una segona oportunitat?
Quim Àvila en un dels millors treballs de la seva carrera
El monòleg protagonitzat per Quim Àvila no decau en cap moment. I això es deu, en part, a l'impressionant treball que fa Àvila sobre l'escenari. La seva interpretació és molt mesurada i reflecteix, en tot moment, aquests sentiments trobats entre l'esperança per les segones oportunitats i la resignació a viure amb culpa. La malaltia mental que suposadament té, no és esmentada ni etiquetada en cap moment i ell tampoc s'hi aferra com a expiació de culpa; només la menciona, la destapa, per explicar (i explicar-se) el motiu del seu crim.
El tema de la salut mental es toca amb més profunditat en la carta que escriu la seva germana per al judici. En ella, la noia explica de manera detallada que el seu germà no és un monstre ni mai ho ha estat: el seu germà és un malalt i, quan va cometre els assassinats, va ser perquè no estava tractat. Una al·legació que tampoc queda clar si és real i verídica o si és la manera que ha trobat la germana de poder viure amb el trauma i perdonar el seu germà. Perquè, si no s'aferra a aquesta idea, què li queda?, conviure amb la idea que el seu germà és un assassí? És molt més senzill acceptar que està malalt i, així, no quedar-se absolutament sola al món.
Àvila transita per totes les emocions: la positivitat de l'inici, l'abatiment, la culpa i amb la por, sobretot, amb la por. Té autèntic terror al seu propi monstre. Quan li redueixen la dosi, està atemorit per tornar a trobar-se amb aquesta part de si mateix de la qual porta fugint onze anys. El terapeuta l'ajuda a entendre que, durant tot aquest temps, ja compta amb eines per poder controlar els seus impulsos, però la por l'envaeix per complet.
L'ombra de Ricard III se sent en tota l'obra
El vilà de Shakespeare, Ricard III, és present en l'obra tot el temps. La seva ombra acompanya el personatge de Ricard de manera subtil i amb sentències que són aclaparadores. Quan se citen alguns dels passatges de l'obra shakespeariana, sentim el pes de la proposta que estem veient: encaixen a la perfecció, semblen reflexions i pensaments fets a mida.
Una reflexió sobre la possibilitat de redempció, sobre la salut mental i sobre la culpa. Culpable o no culpable? Heus aquí la qüestió.
La lectura de passatges de llibres, amb la selecció musical, els moments de silenci i els moments de teràpia li donen un ritme molt àgil al muntatge. Es tracta d'una proposta molt dinàmica que, més enllà de la història concreta d'aquest Ricard, vol llançar una reflexió sobre la possibilitat de redempció, sobre la salut mental i sobre la culpa. Culpable o no culpable? Heus aquí la qüestió.
