Quina part del nostre cervell estem disposats a cedir a la intel·ligència artificial? Fa només unes dècades, una pregunta així hauria semblat l’argument d’una distopia escrita pels grans clàssics del gènere, com George Orwell o Aldous Huxley. Avui, però, aquesta pregunta —i la seva resposta— ja no semblen tan distòpiques ni tan futures. Cada vegada més, de fet, parlen en present.
Primer vam cedir a la intel·ligència artificial les tasques mecàniques: buscar informació, resumir, ordenar i fins i tot respondre preguntes que sovint donem per bones sense gairebé qüestionar-ne la resposta. Després, les decisions: quin itinerari de viatge ens convé més, com organitzar els nostres estalvis, com actuar davant d’un problema o fins i tot què dir en una determinada situació. El següent pas sembla encara difícil de delegar: les emocions, una de les característiques que més ens defineixen com a humans. No només el fet de deixar que la tecnologia sàpiga què o com ens sentim, sinó fins i tot arribar a permetre-li interpretar-ho i condicionar-nos.
És precisament aquest el punt de partida de la sèrie Day One (disponible a Amazon Prime), una producció que podríem qualificar de distòpica, tot i que el futur que planteja no sembla tan llunyà com potser voldríem pensar. La sèrie imagina unes lents de contacte amb intel·ligència artificial incorporada, capaces de veure i enregistrar tot allò que experimenta qui les porta i d’interpretar l’entorn en temps real. Inicialment, l’empresa que les ha dissenyat —Diskin, liderada en la ficció per Damián Diskin (Jordi Mollà)—les presenta com una eina capaç d’ajudar a l’usuari a prendre decisions a l’instant.
Però la tecnologia aviat revela una capacitat molt més inquietant: també pot intervenir sobre les emocions i fins i tot manipular-les. Evitar que aquesta tecnologia arribi al món serà, precisament, l’objectiu d’Ulises Albet (Álex González), un dels protagonistes de la sèrie, que s’haurà d’enfrontar a una cursa contrarellotge per impedir-ne el llançament, que se celebra coincidint amb la setmana del Mobile World Congress.
Però la distància entre aquesta ficció que presenta la sèrie i el present no és tan gran com sembla. Afortunadament, encara no coneixem cap empresa —almenys públicament— que estigui desenvolupant unes lents capaces d’intervenir directament sobre les nostres emocions i, a través d’elles, sobre el cervell. Però tampoc cal anar gaire lluny per trobar algunes de les tecnologies que Day One imagina. Les ulleres amb intel·ligència artificial ja fa mesos que són una realitat i són capaces de reconèixer allò que tenim davant. Tampoc són estranys els robots humanoides o amb forma d’animal, que tenen un paper rellevant en la sèrie i que també formen part del paisatge habitual del Mobile World Congress (MWC), convertits en un dels elements més fotografiats del congrès tecnològic que cada any aterra a Barcelona.
Així, el salt que proposa la sèrie —passar de consultar la tecnologia ocasionalment a portar-la incorporada contínuament— ja no sembla tant una qüestió de ciència-ficció com de temps.
La Barcelona tecnològica
I aquest futur —un futur que potser ja ha començat— té, a Day One, un escenari molt concret: Barcelona. La ciutat que cada any es converteix en un dels grans punts de trobada de la indústria tecnològica també es transforma, en la ficció, en l’epicentre d’aquesta història. Tant és així que la major part de la sèrie es va rodar a la capital catalana, en una producció impulsada per Prime Video amb la participació de 3Cat i la producció associada de Mobile World Capital Barcelona, que hauria comptat amb un pressupost de 9 milions d’euros, segons fonts extraoficials.
Després del recorregut que aquest estiu hem iniciat des de The New Barcelona Post per les diferents cares de la Barcelona cinematogràfica amb Llums, càmera i... Barcelona!, Day One ens proposa ara un salt endavant cap a la ciutat del futur. Si fins ara hem seguit el rastre de la Barcelona negra en produccions com El cerco, hem descobert la ciutat amagada sota l’aparença del París del segle XVIII a una de les produccions més ambicioses que s’han rodat mai a la ciutat, El perfum, i ens hem endinsat en els marges de la capital catalana amb Petit Indi, ara la mirada es desplaça cap a una altra Barcelona: la dels laboratoris, els superordinadors, la intel·ligència artificial i la innovació tecnològica.
Una cara tecnològica de Barcelona que no és fictícia i que la producció no ha hagut de recrear en platós ni decorats, com acostuma a passar en les pel·lícules que aborden futurs distòpics, sinó que ja existeix en la realitat. Els ordinadors quàntics del Barcelona Supercomputing Center (BSC-CNS), el Sincrotró ALBA, la Universitat Pompeu Fabra o fins i tot el Talent Arena —l’esdeveniment que se celebra en el marc del MWC i que posa el focus en el talent digital— no són producte de la imaginació dels guionistes de la sèrie —Cristina Pons, Luis Arranz, Luis Moreno i Juan Salvador López; amb direcció de Marta Pahissa i Víctor Cuadrado— sinó instal·lacions i espais punters que formen part del teixit científic i tecnològic de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Una Barcelona perfectament reconeixible per a investigadors, enginyers i científics d’arreu del món, però molt menys familiar per al gran públic i, en molts casos, poc accessible. Day One ens permet, així, endinsar-nos en aquests espais i descobrir una ciutat que habitualment queda fora de l’imaginari cinematogràfic, protagonitzat per la magnificència dels carrers de l’Eixample o la monumentalitat de la Sagrada Família.
Així mateix, el congrés que serveix de context per a la sèrie, el Mobile World Congress, és també, en la vida real, un aparador de moltes de les tecnologies que Day One imagina: intel·ligència artificial, dispositius intel·ligents, robots humanoides o ulleres capaces d’interactuar amb el món que tenim davant. Aquesta frontera entre realitat i ficció encara es dilueix més pel vincle directe de la sèrie amb l’ecosistema del Mobile: la Mobile World Capital Barcelona hi participa com a productora associada i, de fet, va aprofitar el conegut com a Mobile Lunch —la trobada que dona el tret de sortida a la setmana del Mobile World Congress— per presentar la producció.
Una tecnologia sense límits
Però és precisament perquè la frontera entre realitat i ficció és cada vegada més diluïda que Day One adquireix una dimensió especialment inquietant. Perquè el veritable perill no resideix només en les capacitats de la tecnologia, sinó en el poder que estem disposats a concedir a les eines que la incorporen i, sobretot, a les empreses que les dissenyen. Què passa quan una eina creada per facilitar-nos la vida acaba convertint-se en un instrument de control i manipulació?
És un debat que sobrevola els sis capítols de la sèrie, d’uns 45 minuts cadascun, que incorpora un repartiment encapçalat per Álex González i Jordi Mollà, als quals s’afegeixen noms com Alba Planas, Iván Massagué, Peter Vives o Melina Matthews. Una incògnita a la qual, malgrat tot. Day One no acaba de donar resposta. El debat ètic hi és, apareix una vegada i una altra, però sembla una reflexió que apareix en segon pla i que poques vegades es converteix en el veritable centre del conflicte ni del mateix guió.
El veritable perill no resideix només en les capacitats de la tecnologia, sinó en el poder que estem disposats a concedir a les eines que la incorporen i, sobretot, a les empreses que les dissenyen
De fet, aquesta contradicció es mostra en el propi protagonista. L’encarregat d’aturar el llançament del nou dispositiu, Ulises, que a l’inici de la sèrie es presenta com una mena d’ermità que viu apartat de la tecnologia fins al punt de rebutjar-ne qualsevol contacte, acaba recorrent al final de la trama a algunes d’aquestes innovacions. Hologrames o assistents virtuals que li permeten recuperar vincles, records i emocions relacionats amb persones que ja no hi són. La tecnologia que al principi representa una amenaça, per tant, es converteix també en una forma de consol.
Així, la reflexió ètica sobre la tecnologia, encarnada en el conflicte del mateix protagonista, va perdent pes a mesura que la trama deriva cap al thriller policial. Assassinats, persecucions, sicaris, secrets empresarials i una cursa contrarellotge passen a ocupar el primer pla, sense deixar de banda les trames personals i amoroses dels protagonistes.
Potser el propòsit de Day One, per tant, no és tant resoldre aquestes qüestions com deixar-les obertes i posar sobre la taula les conseqüències (i les contradiccions) d’un futur que ja no sembla tan distòpic. En termes tecnològics, el “dia u” és aquell moment en què una nova eina entra al món i ja no hi ha marxa enrere. Però quan comença realment aquest moment? Es podria dir que nosaltres ja estem vivint el nostre propi “dia u” amb la irrupció de les eines intel·ligents? Fins a quin punt estem cedint espai a la tecnologia? I, sobretot, sabem on posar el límit? Són qüestions que Day One deixa sobre la taula i que, cada vegada més, escapen de l’àmbit de la ficció.