Lluís Torrents (Razzmatazz): «Les sales viuen realment del consum de les barres»

Lluís Torrents, codirector de Razzmatazz i vicepresident de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC)
Lluís Torrents, codirector de Razzmatazz i vicepresident de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC)

El codirector de Razzmatazz i vicepresident de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) repassa els 26 anys de l'espai del Poblenou, alerta dels riscos de la pressió urbanística i reclama mesures urgents contra l'especulació de les entrades

(Redactora)
22 de novembre de 2026 - 05:30

Fa vint-i-sis anys que la sala Razzmatazz va aixecar la persiana en un Poblenou encara marcat pel seu passat industrial, ple de magatzems i naus buides. Des d'aleshores, l'espai s'ha convertit en un dels motors culturals i d'oci nocturn més importants de Barcelona, alhora que l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) celebra vint-i-cinc anys defensant la música en viu com un servei cultural essencial.

Parlem amb Lluís Torrents Cruz, codirector de Razzmatazz i vicepresident de l’ASACC, sobre l’estat de salut de l'escena musical catalana, la convivència veïnal i els reptes d'un sector que està tensionat entre els grans festivals i la supervivència de les sales independents.

—Razzmatazz està de celebració: vint-i-sis anys a Barcelona. Què heu organitzat?

—Hem preparat una programació especial de concerts i sessions durant els mesos de novembre i desembre que intenta ser un reflex de la línia artística que hem mantingut durant tots aquests anys, a més d'altres activitats que anirem explicant pròximament.

—Com descriuries aquests vint-i-sis anys de Razz?

—Han estat molt intensos i amb molta feina, però ens deixen la gran satisfacció d’haver aconseguit un projecte sostenible i independent. És un model basat en la generació pròpia de continguts musicals —i no solament en la gestió d’una sala com a espai d’exhibició per als continguts d’altres promotors—, i creiem que fem una aportació interessant a la cultura i el lleure de la ciutat.

—Al cartell d'aquest aniversari hi ha una aposta molt clara per l'escena d'aquí, amb noms que van des de 31 FAM o Ginestà fins a El Petit de Cal Eril o Remei de Ca la Fresca. Com veus el moment que viu la música feta a Catalunya i quin paper juga el Razzmatazz per fer créixer aquestes bandes?

—La música feta al país està en un dels seus millors moments de la història, i així ho reflecteixen les dades. Tenim grans escoles de música que generen grans professionals que estan arribant a fites que mai ningú hauria imaginat, i les sales formem part d’aquest sistema natural de desenvolupament de les carreres dels artistes des del seu origen.

Concretament, Razzmatazz (tant com a sala de concerts com a club que aposta per la programació artística i contracta nous col·lectius i nous valors) ofereix els seus espais a aquestes noves generacions perquè puguin presentar les seves propostes, tenir els primers contactes amb el públic, actuar al costat d’artistes més consolidats i passar per totes les etapes necessàries de l’aprenentatge.

La música feta al país està en un dels seus millors moments de la història.

—A la mateixa programació hi conviuen el metal, el post-punk, el pop o l'electrònica. Com s'aconsegueix ser la casa de públics tan diferents sense perdre la personalitat del Razzmatazz?

—Ho aconseguim perquè, tot i l’eclecticisme de la programació musical, l'oferta està molt ben diferenciada. D'una banda, hi ha la programació de concerts en horari de tarda, oberta a molts estils, artistes i altres promotors, que acull bandes més o menys consolidades que troben aquí unes sales amb les característiques ideals per aturar les seves gires a la ciutat i presentar els seus treballs. Per un altre costat, tenim la programació pròpia dels clubs, que manté una línia molt més definida artísticament i aposta pels artistes joves i locals, sense oblidar els grans noms del clubbing internacional dins del món de la música de ball.

Lluís Torrents comparteix la seva visió sobre la situació musical a Barcelona i Catalunya
Lluís Torrents comparteix la seva visió sobre la situació musical a Barcelona i Catalunya 

—El lema d'aquest aniversari és “26 anys connectant música i ciutat”. El Poblenou d'avui no s'assembla gens al barri industrial on vau néixer. Com és la convivència amb el barri i fins a quin punt la pressió urbanística amenaça els espais musicals de Barcelona?

—La transformació del barri és evident: on fa vint-i-sis anys només hi havia magatzems, naus buides, locals d’oci i molt pocs habitatges, ara hi ha moltes oficines i pisos nous, i una gran part dels locals d’oci han desaparegut a causa de la transformació urbanística i la gentrificació. Aquest és un dels grans reptes que té Barcelona, perquè aquests processos acostumen a eliminar els locals d’oci i les sales de concerts, desertitzant culturalment la ciutat i deixant-la sense uns espais de cultura, socialització i relació que són imprescindibles per al desenvolupament saludable de la població, tant jove com gran.

Una gran part dels locals d’oci han desaparegut a causa de la transformació urbanística i la gentrificació.

Els espais que quedem al barri fem una feina de resistència activa i col·laborativa amb el districte per ajudar al seu creixement, però mantenint la nostra essència i mirant de minimitzar l’impacte col·lateral de la nostra activitat a l’entorn. Per això fa ja dotze anys que vàrem signar el primer conveni per a la prevenció de l’incivisme, on ens comprometem tant els locals com el Districte de Sant Martí (juntament amb la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra, els serveis de neteja i prevenció, mediadors, Punts Liles i les associacions de veïns) a coordinar-nos mitjançant taules de convivència bianuals.

Hi establim, entre altres mesures, rutes segures per al públic que arriba o marxa cap al transport públic, acompanyat per una xarxa d’agents cívics aportats pels mateixos locals que els indiquen els carrers amb menys habitatges i els demanen que respectin el descans del veïnat.

Els espais que quedem al barri fem una feina de resistència activa i col·laborativa.

—Com creus que ha canviat el sector de la música en directe en aquestes últimes dues dècades?

—El sector evoluciona com qualsevol altre i no és aliè ni a les noves tecnologies ni als canvis sociològics en el comportament del públic. Vivim una gran eclosió de la música en directe, sobretot des del final de la pandèmia, però és un fenomen a dues velocitats. D'una banda, hi ha més concerts i festivals que mai, especialment de gran format i en grans recintes, que atrauen un públic d’edat més avançada, que de jove no anava a concerts, disposat a pagar preus elevadíssims mai vistos. Per contra, els espais petits que formen la xarxa de sales per a bandes emergents i que són el bressol dels artistes tenen problemes per omplir-se, fins i tot a preus baixos.

—Aquest any també celebreu els vint-i-cinc anys de l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC). Quan vau començar, sovint se us tractava com a bars musicals o negocis d'oci nocturn. Quina ha estat la victòria més important d'aquest quart de segle?

—Quan ens vam organitzar per tenir una veu única davant l’administració, se'ns percebia exclusivament com a locals d’oci nocturn; de fet, pocs anys abans estàvem catalogats i regulats pel Reglamento de Actividades Molestas, Insalubres, Nocivas y Peligrosas. La creació de l’ASACC ha estat clau per canviar aquesta mirada i fer entendre que som equipaments culturals de proximitat amb una programació artística estable tot l’any, que prestem un servei cultural i de lleure a la comunitat.

Aquest canvi de paradigma s'ha traduït en fites molt concretes que ens omplen de satisfacció: des d'aconseguir les primeres línies d’ajuts a la programació i al manteniment de les infraestructures a partir del 2006, fins a obrir la porta als menors de 16 anys el 2009 i aconseguir que es permetés la música en directe als bars musicals, on fins aleshores estava prohibida.

A més, hem col·laborat activament en els primers protocols contra les violències masclistes —com el «No Callem» a Barcelona i el «No en passem ni una» de la Generalitat— i en la creació de la categoria d’espais de Cultura Viva a l'Ajuntament de Barcelona per poder programar concerts en llocs on per llicència no era possible.

Sala Razzmatazz, una de les sales de l'ASACC
Sala Razzmatazz, una de les sales de l'ASACC 

—Barcelona presumeix molt de grans festivals. Però aquesta bombolla de grans esdeveniments ajuda a omplir les sales petites i mitjanes durant la resta de l'any, o més aviat les escanya?

—Els grans festivals juguen el seu paper i fan una aportació positiva al sector, mentre que les sales juguem en una altra lliga igual d’important i necessària. Com passa en qualsevol àmbit, la clau hauria de ser l'equilibri i una comunicació i col·laboració més actives entre festivals i sales per evitar efectes no desitjats. El problema és que, en determinats espais i moments de l'any, ni aquest equilibri ni aquesta col·laboració són els més adients.

La clau hauria de ser l'equilibri i una comunicació i col·laboració més actives entre festivals i sales.

—Últimament, es parla molt de l'augment del preu de les entrades, mentre que a les sales s'han disparat els costos de producció, els caixets i els lloguers. Com s'aguanta l'equilibri perquè anar a un concert continuï sent accessible per a tothom?

—Doncs amb dificultats, tot i que l’encariment de les entrades no afecta tant les sales com els concerts de gran format i els festivals, que sovint entren en pràctiques especuladores com la venda secundària i els preus dinàmics. Les sales mantenim preus bastant assequibles i, així i tot, ens costa omplir. Cal tenir en compte, a més, que les sales vivim realment del consum de les barres: la recaptació de les taquilles habitualment és per als promotors que organitzen els concerts o, si els organitzem directament nosaltres, acostuma a anar íntegra per als artistes. Per tant, els nostres ingressos reals sempre depenen de la barra.

Les sales vivim realment del consum de les barres: la recaptació de les taquilles habitualment és per als promotors

—Com a vicepresident actual de l'ASACC tens la fotografia de tot el país. Com està la salut de les sales fora de Barcelona —a Girona, Lleida, Tarragona o comarques—? Ens falta encara molta xarxa perquè les gires no s'acabin sempre a la capital?

—La manca de sales fora de Barcelona és un problema endèmic que s'agreuja per la situació del sector i els canvis d'hàbits d'artistes i públic. A moltes bandes els costa fer gires llargues pel territori perquè implica dedicar-hi molt temps, fer carretera, dependre de les entrades venudes i assumir riscos. En canvi, prefereixen fer menys concerts, però contractats per festivals (amb més pressupost gràcies als espònsors) o per ajuntaments amb diners públics, on cobren més sense assumir cap risc. Aquesta dinàmica dificulta molt la supervivència de les sales fora de les grans ciutats, una situació que des de l’ASACC intentem compensar impulsant circuits com el Curtcircuit o negociant més ajuts amb l’administració.

La manca de sales fora de Barcelona és un problema endèmic que s'agreuja per la situació del sector i els canvis d'hàbits d'artistes i públic.

—Avui gran part del negoci de la música en directe està en mans de grans promotores i fons d'inversió. Quina importància té que sobrevisquin les sales independents?

—La té tota, perquè la independència artística és l'única garantia que l’objectiu principal sigui la cultura i que es gestioni sense condicionants, assumint riscos i preservant la diversitat. Quan un espai passa a formar part de grans fons d’inversió, la rendibilitat econòmica i els interessos creuats entre les diferents empreses del grup poden retallar notablement aquesta llibertat creativa, generant monopolis que acaben perjudicant la diversitat cultural.

Lluís Torrents va participar a un dels nostres Moments Estel·lars ©Àngel Bravo
Lluís Torrents va participar a un dels nostres Moments Estel·lars ©Àngel Bravo 

La independència artística és l'única garantia que l’objectiu principal sigui la cultura.

—Si entrem al detall del dia a dia: quines són avui les grans assignatures pendents? Parlem de normatives acústiques, d'horaris rígids o de traves burocràtiques?

—Tenim diversos fronts oberts que són prioritaris per a la supervivència del sector. D'entrada, cal protegir les sales existents per evitar que siguin expulsades de les ciutats, aplicant conceptes com el de l’Agent del Canvi perquè la gentrificació i les transformacions urbanístiques no obliguin a tancar una sala arrelada al seu barri. Paral·lelament, necessitem un nou planejament urbanístic que defineixi on es poden obrir nous espais sense generar molèsties, garantint una xarxa arreu del país perquè els artistes tinguin on tocar i el públic no s'hagi de desplaçar grans distàncies.

A més, reclamem una revisió dels horaris per poder programar concerts en franja diürna, tal com ja fan els equipaments de música clàssica. Però el repte de fons és avançar cap a un nou model de sales sostenibles que no depenguin del consum de begudes per fer cultura. Cal que puguem programar amb llibertat, sense estar pendents de si el públic consumirà prou a la barra per fer viable el concert; en altres països europeus hi ha models molt més sostenibles on més aportació pública permet potenciar la creació artística.

El repte de fons és avançar cap a un nou model de sales sostenibles que no depenguin del consum de begudes per fer cultura.

—Per tancar: si poguessis deixar una carta als Reis damunt la taula amb tres mesures concretes i urgents per als pròxims anys de la música en viu a Catalunya, quines serien?

—Més enllà de les mesures específiques per a les sales que comentava abans, crec que per al conjunt del sector musical caldria actuar en tres grans fronts fiscals i legals. En primer lloc, rebaixar la pressió sobre la cultura reduint l’IVA de les entrades al tipus superreduït del 4 %, equiparant-lo al dels llibres, i ajustar els drets d’autor del 8,5 % actual cap a un 4,5 %, que és la mitjana europea.

En segon lloc, cal modificar la llei de venda d’entrades per prohibir explícitament la revenda —tant física com digital— i posar fi d'una vegada a l'estafa dels preus inflats.

Finalment, és urgent regular o prohibir la venda dinàmica d’entrades, establint-hi com a mínim uns topalls que evitin preus tan abusius per al públic. 

Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta

Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat

Activar ara

Sobre l'autor

Elia Tabuenca
Elia Tabuenca

Redactora

Veure biografia
Etiquetes