“Quan deixis de preguntar-te el perquè de les coses, deixaràs d’aprendre”. Aquest missatge que un professor de Batxillerat va donar al seu alumne, Ferran Bartolomé Romero, l’ha acompanyat sempre. Segurament plovia sobre mullat, perquè el Ferran guarda records d’infància molt propers als llibres i a entreteniments que el duien a aprendre. “El meu padrí, germà del meu pare, per Reis sempre em duia joguines didàctiques com el robot màgic, un mecano, una capsa de compassos per delinear... coses així”, explica. L’interessaven: les col·leccions de cromos, les races humanes, les meravelles del món, el Far West i coses per l’estil. Considera que “saber coses, molts cops no serveix per a res, però encara serveix menys no saber-les. La cultura, a més sigui de la temàtica que sigui, pot ajudar a alliberar-nos d'un excés de materialisme tòxic. Jo vaig gaudir molt de la meva infantesa i no la canvio per cap patinet ni consola”, diu.
El Ferran reconeix que sempre li ha agradat molt saber el perquè de tot, i avui, amb Internet, sent que tenim a l’abast “una universitat a dins de casa, amb uns professors que mai en la meva vida hagués imaginat poder tenir. I tu així t’enriqueixes”.
Conversar amb aquest home fa que la vida adquireixi una dimensió especial, perquè la seva conversa et condueix a fixar-te en qualsevol petit detall, a preguntar-te coses que, només pel fet de plantejar-nos-les, obren portes de la ment que potser d’una altra manera no s’obririen. I ho aconsegueix a partir de qualsevol petit detall que ens envolta: de tot, n’observa infinites dimensions, i sap fer aterrar l’humor en moltes de les connexions que enllaça.
Porta sempre un flexòmetre a sobre, una cinta mètrica desplegable que treu cada cop que vol posar a prova alguna teoria de les proporcions: l’extensió de cada lateral d’una taula, el desnivell d’una escala... El dibuix i els números l’apassionen.
Poc després d’haver estat operat del maluc, un dia mentre es dutxava, es va fixar en la cicatriu del tall quirúrgic. Li va demanar a la seva dona, Hortènsia, que l’ajudés a calcar en un paper la trajectòria d’aquella incisió cosida a quiròfan. I, per què sentia el Ferran la necessitat de dibuixar aquella línia de punts? Volia treure la fórmula de les equacions que defineixen la curvatura sobre l’eix de coordenades. I aquell dibuix el va portar al cirurgià el dia de la primera visita de control. “Em va preguntar si se’l podia quedar, i li vaig regalar”, explica.
Així és com aquest home fa bategar les matemàtiques a partir de qualsevol element que tenim a la vista. Posa en joc números i proporcions, senos, cosenos i tangents que donen sentit les construccions, a les distàncies, als perquès que curiosos com ell sempre cerquen.
Una lupa a la butxaca
A la cartera, també hi duu sempre una lupa, per si li dona per agafar una fulla d’arbre i examinar-la bé. “M’agrada mirar el detall”, diu. Durant molts anys, el Ferran va jugar a futbol i sempre que tenia ocasió d’entrenar-se a la muntanya, sortia a córrer. Un matí, mentre corria per la muntanya, a prop del pantà de Camarasa, es va fixar en home que ja havia vist altres cops, mirant cap als trossos. Aquell dia es va aturar a parlar-hi. Després de saludar-lo, li va preguntar: I vostè, què mira amb tanta atenció? “L’home em va respondre: miro el que tu no pots veure perquè sempre corres. I veus aquí?, assenyalant un forat a terra, em va dir: aquí a dins hi ha una aranya i quan fa vent i el sol surt...” Després d’una estona mostrant-li un munt de detalls, aquell home va afegir: “en les petites coses està la grandesa del món i jo amb el que tinc, m’entretinc. I vaig pensar que tenia raó, i després jo vaig fer el mateix amb el meu fill. Quan sortíem a fer alguna passejada pel camp, ens podíem aturar i jo li deia: fixa’t com lluiten aquesta vespa i aquesta aranya, i com l’aranya guanya. Amb els meus fills i nebots hem seguit rengleres de formigues i hem mirat la temperatura de l’aigua del riu”.
No hi ha cap deixalla en una vida d’observació tan minuciosa. Que les piràmides d’Egipte, Keops, Kefren i Micerino hagin perdut deu o dotze metres per l’erosió del vent, per exemple, és la mena d’informació que fixa l’atenció d’aquest fill i veí de Sant Adrià de Besòs. Hi va néixer fa setanta-vuit anys i encara conserva molts dels llibres antics que han estat a la base de la seva formació. “També guardo retalls de diari amb notícies com la de l’arribada del gas natural d’Algèria a Sant Adrià”, comenta.
Érase una vez el hombre, TBO’s i cromos són altres dels seus tresors de l’època escolar. Ja aleshores -diu- es posava ell mateix problemes per barrinar solucions. I aquella curiositat d’infant encara avui l’acompanya. Com se li va ocórrer a Isaac Newton el càlcul infinit decimal? Un home que no tenia més llum que la d’una espelma... Són les preguntes que deixen qualsevol fora d’òrbita. I per a ell són grans estímuls per a l’aprenentatge.
El Ferran va al gimnàs -diu- “per mantenir bé les articulacions”. En el seu cap, la gimnàstica diària està assegurada. S’acostuma a llevar entre dos quarts de set i les set, i cada dia fa “una estona d’escriptura en francès i en anglès. “Quan escrius, estàs pensant i estàs llegint, i no hi ha temps per a l’avorriment”, diu. També dedica un temps a les matemàtiques i, una mica, a la física. Química, no tant”. Ara, concretament -afegeix- “treballo la combinatòria”.
Bartolomé: “Hi ha suc a la vida per treure’n tot el que vulguis”
D’anglès i de francès ha fet classes al Centre de Formació d’Adults Sant Adrià de Besòs. Actualment, l’anglès el continua estudiant pel seu compte, llegint i escrivint i escoltant converses dels temes que li agraden de ciència i cultura i que troba a Google. “Vaig començar anglès perquè la meva dona era secretària en una empresa on el necessitava i m’hi vaig apuntar jo també perquè no hi anés sola. Al cap d’un temps ella ho va deixar, però jo tot el que començo ho vull acabar, i vaig continuar. No ho faig per tenir cap títol, sinó perquè m’agrada estudiar i m’agraden les llengües com a mitjà per entendre’ns les persones. El que no vull és patir per aprendre, sinó fer-ho de manera atractiva. No em poso ni limitacions ni fites. Com deia el meu pare, de mica en mica s’omple la pica”.
El pare del Ferran està molt present en la seva vida i a les classes de francès, sempre porta amb ell un antic diccionari que havia estat del seu progenitor. “Ell va ser soldat republicà. A vint anys va anar a la guerra i va tornar a vint-i-set, després d’haver estat al Camp d’Argelès. Me n’havia parlat molt i tot el que em deia que havien patit em va commoure molt”.
A París van quedar dues germanes del pare que el Ferran recorda que van visitar a començament dels anys cinquanta. “Els demanava a les meves tietes que m’escrivissin cartes en francès, encara que no entenia res”, rememora.
Per tant, aquell vell diccionari de francès, que havia ajudat al seu pare amb la llengua de l’exili a l’altra banda dels Pirineus, adquireix un valor més gran en mans del seu fill. Recorda molts detalls del pare. Per exemple: “El sou, el salari que rebia cada setmana, dissabte quan arribava a casa, el donava a la meva mare en un sobre de color marró clar. A casa portàvem la comptabilitat del ganxo. Vol dir que en un ganxo a la paret hi anaven clavant els tiquets de tot el que es comprava. La vida era molt simple. La meva mare administrava els diners fent piletes: una per al lloguer, una altra per al menjar... Faltava de tot, però jo no vaig passar mai ni fam ni fred, encara que recordo els llençols glaçats quan em posava al llit”.
El seu pare li havia dit algun cop: “Si tens la sort de viure amb una bona administradora, tindràs molta part de la vida tranquil·la, perquè viuràs d’acord a les teves possibilitats. I amb aquestes premisses he viscut sempre, com havia vist a casa”.
El Ferran va fer el batxillerat i després peritatge industrial i delineant projectista. A l’empresa on va començar a treballar a quinze anys hi havia escola i tenia -diu- “professors que eren eminències”. Amb el primer sou que va portar a casa, de 1.450 pessetes, la seva mare va comprar una rentadora. En aquella primera feina, el Ferran havia de calcular el cost de les estructures industrials que fabricaven. I li va agradar molt fer-ho. Després, amb els estudis acabats, feia de delineant. “Si un sap delineació, pot entendre molt bé el dibuix. A mi dibuixar amb perspectiva m’agrada molt, i encara guardo compassos que ja no es fan servir, perquè ara amb el programa AutoCAD es fa tot. Però jo conservo moltes coses que m’han servit molt per aprendre”.
Monòlegs a l’escenari
Ara deu fer uns quinze anys que, en una trobada d’exalumnes del col·legi Sagrado Corazón, dels Germans Gabrielistes de Sant Adrià, on va fer el Batxillerat, van anar al teatre a veure Pepe Rubianes i, en acabar la funció, amb la platea ja buida de públic, quan tothom havia marxat ja, el Ferran es va quedar una estona mirant l’escenari. I, de sobte, la veu d’un company li va dir: “aquest tio parla més que tu”. En aquell moment, el Ferran va imaginar-se en escena i es va preguntar a si mateix: “Què podria fer jo per xerrar dues hores seguides?”. I a partir d’aquell moment, va començar a rumiar el que esdevindria un divertit monòleg que va presentar com a “Elucubracions d’un adrianenc dels anys cinquanta”. I el va exposar al davant del públic. Les sensacions que va tenir en acabar van ser fabuloses. “Com a projectista d’estructures metàl·liques i com a comercial mai havia tingut una resposta tan afectiva com al final del meu monòleg”, expressa.
Després algú li va dir que buscaven algú per una obra de teatre i ell, recordant aquell benestar al davant del públic, li va dir: “ja no cal que busquis més, aquí em tens. I el director, després de veure’m actuar, em va dir que hauria de fer teatre. Em vaig posar a les ordres d’aquell home, Sr. Sánchez, que va ser qui em va posar el verí del teatre. Em deia que aportava molt, que enriquia els personatges. I jo, des d’aleshores, no he parat de fer-ne”.
Bartolomé: "A mi el saber m’omple i no tot el que aprenc ho recordo"
Ara assaja una obra en la qual fa de psiquiatre en una consulta amb sis dones pacients i en la qual la seva dona en la vida real fa de dona del psiquiatre. “És una adaptació al teatre de l’obra d’una escriptora i ballarina de Sant Adrià, Montserrat Bonadona. I jo hi he introduït ball i música perquè he entès que és part de la cultura que uneix gent de molts països”, comenta.
Un bolígraf Inoxcrom i un paper, tot i que escriu també amb ploma estilogràfica sucada en tinta, van sempre a la bossa del Ferran, perquè mai sap quan arribarà una bona idea, unes notes per a un proper monòleg. El dia de la celebració de Cap Butaca Buida, al teatre de l’Ateneu Adrianenc no queda cap cadira lliure per veure actuar el Ferran.
Aquesta ciutat metropolitana, amb un nucli antic que conserva la fisonomia d’un poble és on transcorre el dia a dia d’aquest veí que també balla sardanes a la plaça de la Vila i aprèn a tocar la guitarra. És un calaix de sastre amb recursos per entretenir la vida enriquint-la a cada instant. “Hi ha suc a la vida per treure’n tot el que vulguis”, diu. Ara que ja està lliure d’horaris laborals, confessa que viatjar no és el que més li agrada fer. Si més no, desplaçant-se físicament. “Jo viatjo molt amb la ciència. M’agrada més saber que veure. A mi el saber m’omple i no tot el que aprenc ho recordo, també m’apunto moltes coses i les guardo apuntades en sis arxivadors”. Ho té tot classificat i enumerat: la regla de tres, la simple i la composta, l’arrel quadrada, la combinatòria... “El que m’ha enriquit molt és la mnemotècnica per a recordar les coses. I això és el que penso que falta per ensenyar a aprendre avui: mnemotècnica”.
