"Quan era nena, a casa jo era la que més llegia i suposo que l'escriptura estava relacionada amb aquest amor per la lectura”. Asseguda a la terrassa, gaudint amb un ampli somriure del momentani silenci vespertí, Laura Manzanera paladeja una copa de Ribera del Duero. “Soc més d'escoltar i de llegir que de parlar”, reflexiona en veu alta. Clar atribut d'una periodista i escriptora inconfusiblement vocacional.
De petita ja escrivia relats, embastant un món de ficcions que mai va deixar de banda, però a l'hora d'estudiar es va decantar per Periodisme “i amb això vaig arraconar una mica el fet d'escriure relats, encara que mai del tot”. De seguida va començar a treballar, col·laborant per a diverses revistes. Però va ser a la capçalera històrica Clío on es va forjar com a experta en la lectura femenina de la Història. “Quan vaig entrar-hi, el 2001, la redacció estava formada essencialment per homes. I generalment els articles sobre grans dones històriques eren pocs i no passaven de ser biografies més o menys convencionals de figures molt conegudes, com Joana la Boja o Mata Hari”.
Laura es va adonar que aquí hi havia molt a aportar i explicar. “I vaig començar a escriure sobre temes i dones menys estudiades”, buscant les dades i facetes menys conegudes i consolidant-se com una de les pioneres a posar en valor la dona en la premsa d'investigació històrica d'aquest país. Així, va anar donant forma a articles, reportatges i llibres periodístics que inclouen figures com la d'Olympe de Gouges, la cronista maleïda de la Revolució Francesa; o Jane Austen; així com volums com Del corsé al tanga, un recorregut per un segle de moda a Espanya; Insumisas, un estudi sobre dones que van adoptar estètiques masculines a la recerca de llibertat i igualtat o l'aplaudit Mujeres espías, que explica la història i vicissituds de dones que van exercir l'espionatge com Josephine Baker, Virginia di Castiglione o Belle Boyd.
Amb el pas dels anys, ha anat travessant totes les crisis econòmiques que han anat sacsejant (i desmembrant) el món del periodisme. “Crec que he estat coherent amb mi mateixa i m'he mantingut en el món de l'escriptura”. Malgrat tot.
Responent a la crida de la ficció
Fa quatre anys, Laura Manzanera va entrar a treballar en una agència de màrqueting digital, un símptoma bastant habitual en l'entorn precaritzat del periodisme. “Va ser un canvi molt gran per a mi”. Noves rutines, noves formes de comunicar, nous lèxics. I, tot i així, ha trobat temps per a treballar en la seva novel·la de debut, ¿Quién ha matado a Agatha Christie? (Versátil).
“Jo tinc molts relats escrits –explica–, però menys uns pocs que han guanyat premis o quedat finalistes, i que han estat publicats en antologies, la veritat és que els altres són inèdits”.
"La Història continua sent aquest càlid refugi que permet a la Laura ser ella mateixa i estimar la seva feina, per durs i incerts que, a nivell professional, siguin els temps"
– Aleshores, com va sorgir la idea d'una novel·la?
La periodista i escriptora somriu. “Una editorial em va encarregar una biografia sobre l'Agatha Christie per a una col·lecció que al final es va acabar. La biografia com a tal no va veure la llum, però, investigant en la seva vida, vaig veure que, durant deu dies, l'any 1926, va desaparèixer i ningú mai va saber què li va passar. Quan va tornar a la llar, va adduir que tenia amnèsia i no recordava res”. Aquell buit històric era massa llaminer. “Vaig crear una trama fictícia d'assassinats lligats a les vagues mineres d'aquell any, i vaig filar una història en què Scotland Yard demanava ajuda a l'Agatha Christie, que s'absentava aquells deu dies per a posar el seu talent i perspicàcia al servei de la investigació”. Aquest és l’argument d’una novel·la que, segons confessa, ha gaudit molt escrivint, “barrejant elements reals amb altres de ficció, inventats, encara que molt versemblants”.
Al marge d'estar presentant el volum aquí i allà, l'autora també ha tingut temps de produir una sèrie de vídeos per a Instagram que, sota el títol ¿Y ellas?, indaga en aspectes inèdits de grans dones de la Història: des de Cleòpatra o Joana d'Arc, fins a menys conegudes com Alice Guy o Sofonisba Anguissola. Es diria que la Història continua sent aquest càlid refugi que permet a la Laura ser ella mateixa i estimar la seva feina, per durs i incerts que, en l'àmbit professional, siguin els temps.
Memòria d'aquella Barceloneta
“El nostre pare treballava en una fàbrica de la Barceloneta, així que, potser, el que més estimo de Barcelona és el record de quan els meus germans i jo sortíem disparats del col·legi i anàvem a la piscina del Club de Natació del barri o a la platja, a banyar-nos i jugar amb els nens que vivien allà a prop”, rememora l’escriptora, que ha viscut tota la seva vida a la ciutat, passant per diversos barris, i no descarta que la voracitat especulativa immobiliària l’acabi fent fora, tard o d’hora, a ella també.
“He vist com ha canviat tot, i com acaba sent tot un decorat al servei del turista. Com aquestes terrasses on et diuen que no et pots asseure, si no menjaràs res”, lamenta, acabant-se el vi. “Espero que aquesta no sigui una d’aquestes!”.
– Per descomptat, aquí no obliguem a res. Però ja seria hora de sopar i potser et podem temptar amb una altra copa de vi negre i alguna cosa per picar.
Laura Manzanera no pot reprimir un somriure (un dels molts que l’han acompanyat durant la conversa). S’ho pensa uns instants, i finalment decreta:
– Un pintxo de truita de patates, i potser menjaré alguna cosa de postres, que soc molt de dolç.
I aclareix que la truita ha de ser amb ceba. Evidentment.