Anar al teatre és un ritual gairebé místic: el silenci de la platea, les llums apagades i la màgia a punt de començar. El que succeïx quan comença la funció és un viatge cap al món de la ficció, un viatge humanístic que ens interpel·la, ens fa reflexionar i ens emociona. Però el teatre també es llegeix. Es llegeix i es gaudeix. I no tothom ho sap.
Quan obres un llibre de teatre et trobes amb un tipus de text molt dinàmic, coral i amb l'acció com a motor principal. És un tipus de lectura que desperta la imaginació des de les primeres rèpliques i que et fa viatjar per móns impossibles sense moure't de la cadira. Perquè el teatre, com la literatura, ens fa volar, en fa somiar i ens fa sentir que la vida és una mica més bonica.
Els clàssics teatrals
Comencem pel principi. Si es vol llegir teatre, els clàssics sempre són una bona opció. El teatre de William Shakespeare, per exemple, compta amb propostes de lectura fàcil, poètica i que recreen móns onírics. Comèdies com El somni d'una nit d'estiu barregen fantasia, desig i embolics amorosos a l'interior d'un bosc màgic i són ideals per una lectura més divertida i lleugera. Però les grans tragèdies com Macbeth o Hamlet aposten per fer un retrat de la societat i mostrar la cara més fosca de la naturalesa humana.
Avancem una mica en el temps per situar-nos al segle XX, ja que ens va deixar textos brillants, com és el cas de l'italià Luigi Pirandello, que va transformar la manera d'entendre el teatre amb peces com Sis personatges en cerca d'autor o El barret de cascavells. En les seves obres, s'analitzen les màscares socials que tots portem en el dia a dia, amb uns diàlegs punyents i que funcionen com a mirall.
D'altra banda, el teatre de l'absurd de Samuel Beckett o Eugène Ionesco ofereix una lectura ràpida, divertida i de caire més filosòfic. Més enllà del que pugui semblar a primera vista, les seves obres són fàcils de llegir perquè compten amb diàlegs picats, gairebé musicals, que fan una crítica a la incomunicació humana. Esperant Godot de Beckett és una de les grans obres de l'autor i ens presenta a dos vagabunds (Vladimir i Estragon) que esperen al costat d'un arbre un personatge que mai arriba. Tota la peça es sosté sobre una conversa en aparença absurda que, en realitat, retrata la necessitat humana de buscar el sentit en un món buit.
Si pensem en els grans clàssics de la literatura, també hem de parlar de la literatura del Segle d'Or. I és que el teatre que es va produïr al segle XVI està ple d'acció, duels d'espases, embolics d'amor, picaresca i un ritme vertiginós. Lope de Vega va ser el gran dramaturg de l'època perquè sabia exactament què volia el públic: ritme i emocions fortes. A obres com La dama boba o El perro del hortelano, la lectura flueix gràcies a uns diàlegs divertits, plens de picardies i estratègies amoroses. Però, per a una lectura més intensa i de caire social, Fuenteovejuna es el gran títol de l'autor: la revolta d'un poble sencer contra l'abús de poder.
Calderón de la Barca va apostar per un teatre més existencial i profund. La seva gran obra, La vida es sueño, és la història del príncep Segismundo que, tancat en una torre, ens interpel·la amb preguntes universals (què és realitat i què és ficció?). Però Calderón també va escriure comèdies d'embolics com La dama duende, on demostra una tècnica molt depurada i un ritme que ajuda a mantenir al lector enganxat fins a l'última pàgina.
A Catalunya també tenim una gran tradició teatral de mà d'autors com Àngel Guimerà, el mestre de la tensió. A Terra baixa ens trobem amb una proposta que gairebé és un thriller psicològic i social on la tensió no para de créixer fins al famós desenllaç "He mort el llop!". I a Mar i cel, Guimerà puja l'acció a bord d'un vaixell pirata on esclata un conflicte cultural entre el Saïd i la Blanca.
Però, a banda de Guimerà, al teatre català també hi trobem a Santiago Rusiñol que aporta un estil més àgil, irònic i divertit a la nostra literatura. L'alegria que passa és la seva obra mestra, així com L'auca del senyor Esteve. Tampoc podem oblidar-nos de Josep Maria de Sagarra, l'autor que té un absolut domini de la llengua; obres com El cafè de la Marina o La Rambla de les floristes presenten uns diàlegs vius, populars i plens de ritme.
I les dones dramaturgues? També hi eren! Degut a les circumstàncies polítiques i socials de l'època, la dramatúrgia femenina era menor: però existia. És el cas de Sor Juana Inés de la Cruz, una escriptora mexicana que va escriure algunes de les comèdies més brillants en llengua castellana, mentre Lope i Calderón triomfaven a la península. La seva obra mestra, Los empeños de una casa, és una comedia d'embolics i diàlegs que, a diferència dels seus contemporanis, feia que les protagonistes de les obres fossin dones intel·ligents i independents (en comptes de ser representades com objectes de desig o d'honor, que era el personatge típic del Segle d'Or).
A Catalunya també vam tenir una dona escriptora, dramaturga i brillant, tot i que va haver d'amargar-se sota el pseudònim d'un home. Sí: parlem de Caterina Albert (Víctor Català), una figura clau de principis del XX que va escriure La infanticida, un monòleg teatral que parla sobre la pressió social i la maternitat. L'autora de Solitud, va presentar aquest text al Certamen Literari d'Olot de l'any 1898 i, pel tema tractat en el text, es va descobrir que era una dona la que s'amagava sota el nom de Català. L'escàndol va ser majúscul.
Llegir dramatúrgia catalana actual
Surtim dels clàssics i mirem a l'actualitat perquè l'escena teatral catalana està vivint un dels moments més dolços i interessants. Avui ens trobem amb un tipus d'escriptura dramàtica que parla sobre els grans dilemes del segle XXI com la identitat, la memòria històrica, l'imperialisme o el distanciament social.
Jordi Galceran ha escrit grans èxits com El mètode Grönholm, una peça que funciona igual de bé sobre l'escenari que sobre el paper, gràcies als seus diàlegs punyents, els girs de guió constants i el seu humor negre. El mateix mecanisme es repeteix a El crèdit o Burundanga, dues comèdies que han triomfat a la cartellera i la lectura de les quals és més que recomanada.
Sergi Belbel és un altre dels grans noms de la dramatúrgia actual amb obres com Després de la pluja o Carícies. Llegir Belbel és apreciar la precisió de la paraula: cada resposta i cada silenci fan avançar l'acció. Per la seva banda, Josep Maria Miró també compta signat amb El principi d'Arquimedes una peça magistral sobre la suspicàcia, la por i les xarxes socials.
Dins l'autoria femenina catalana, destaca la Clàudia Cedó, que ha signat peces molt delicades i poètiques com Una gossa en un descampat o Els àngels no tenen fills, on la vivència de la maternitat i la vulnerabilitat es tracten amb una gran empatia. En aquesta mateixa línia de relacions humanes, Marta Buchaca és una escriptora que parla sobre la complexitat dels vincles a Litus (adaptada també al cinema) o sobre la violència masclista a Només una vegada.
Llàtzer Garcia és una de les veus més íntimes i reflexives a l'hora de parlar sobre la vulnerabilitat humana. A obres com La pols i Sota la ciutat, l'autor ens sitúa en ambients carregats de realisme quotidià per tractar temes com la frustració generacional i les esquerdes familiars. Per la seva part, Joan Yago (dramaturg de la companyia La Calòrica) és, avui dia, una de les veus més destacades de la satírica política i social contemporània. Obres com Fairfly o De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda son propostes repletes d'humor negre i uns diàlegs que es llegeixen amb un ritme frenètic.
No podem deixar de parlar d'una dramaturga molt activa a la cartellera teatral dels darrers anys: Victoria Szpunberg. L'autora escriu amb una mirada carregada d'ironia, crítica social i poesia, per parlar sobre les contradiccions del món contemporani. D'altra banda, Helena Tornero utilitza el teatre com un vehicle de memòria i reflexió política a obres com No parlis amb estranys o l'aclamada Tu em vas prometre una històra d'amor, estrenada a la Sala Beckett.
Però també hi ha textos d'autors catalans que han traspassat fronteres i pantalles: és el cas de Guillem Clua. La seva obra Smiley va passar de les sales teatrals a convertir-se en una sèrie de Netflix. Anys més tard, a l'Aquitània Teatre, va estrenar la segona part de l'obra, Smiley, després de l'amor, que també va assolir un gran èxit entre públic i crítica i es va reestrenar a La Villarroel.
I no es pot entendre la dramatúrgia catalana sense Lluïsa Cunillé. Estem davant de la primera dramaturga a guanyar el Premi Nacional de Literatura Dramàtica l'any 2010 per la seva obra Aquel aire infinito. Dins la seva bibliografia ens trobem amb títols tan emblemàtics com Barcelona, mapa d'ombres, El bordell o I la pluja va caure tota la nit. Cunillé fa retrats molt realistes sobre la solitud a les ciutats, la memòria, el pas del temps i les ferides de la història recent.
Descobrir les veus teatrals mes internacionals
Més enllà de les nostres fronteres, també ens trobem amb grans propostes teatrals que són ideals per descobrir mitjantçant el plaer de la lectura. Un cas ben clar és el de Yasmina Reza, l'autora de la multipremiada Art o Un déu salvatge, textos que es poden llegir d'una sola sentada, gràcies al seu ritme àgil, la seva ironia i la seva acció constant.
Per una experiència lectora de gran impacte i reflexió, res millor que acostar-se als textos de Wajdi Mouawad, un escriptor canadenc i d'origen libanès conegut per la seva tetralogia titulada La sang de les promeses, i encapçalada per Incendis, una de les grans obres de la dramatúrgia contemporània. Aquest treball es va realitzar entre el 1997 y el 2009, anys en els quals Mouawad va escriure Litoral, Incendis, Boscos y Cels, una saga teatral que parla sobre la memòria, les guerres, els traumes familiar i, sobretot, la tragèdia humana. Les seves obres, molt representades a Catalunya de la mà de La Perla 29, estan escrites amb una prosa poètica carregada de bellesa i de realisme.
El teatre nord-americà del segle XX també s'ha de llegir. És un tipus de proposta àgil i dinàmica que retracta conflictes familiars i personatges que, avui dia, s'han convertit en inoblidables. Comencem amb el gran clàssic: Tennessee Williams. L'existós autor de Un tramvia anomenat Desig o La gata sobre la teulada de zinc segueix sent un dels autors més llegits a les escoles i instituts dels Estats Units, peces teatrals que es llegeixen com si fossin novel·les.
Arthur Miller és una altra de les grans veus de la dramatúrgia nordamericana. A obres com La mort d'un viatjant o Les bruixes de Salem, Miller construeix thrillers morals i polítics, amb un ritme tan ben treballat que no deixa respirar el lector fins a l'última pàgina.
Si fixem la mirada en el teatre alemany, hem de parlar de Bertolt Brecht. Amb el seu "teatre èpic", Brecht no volia que el lector es limités a emocionar-se des de la butaca, sinó que també pensés i s'involucrés en l'experiència teatral. Obres com L'òpera de tres rals (Die Dreigroschenoper), Mare Coratge i els seus fills o La bona persona de Sezuan utilitzen cançons, diàlegs directes i situacions carregades de comèdia que fan que la lectura sigui fluïda i senzilla.
La dramatúrgia britànica també és una de les més destacades per la seva proposta d'humor negre i crítica social. En aquest sentit, Harold Pinter és un dels màxims representants. Guanyador del Premi Nobel de Literatura l'any 2005, el seu estil està plagat de tensió, de girs i de sorpreses. Algunes de les seves obres més conegudes són El retorn a casa o Traïció, on els diàlegs semblen quotidians, però cada frase amaga una lluita de poder.
Caryl Churchill és una autora britànica que és considerada com una de les dramaturgues més importants i innovadores de les últimes dècades. Dins la seva producció teatral, destaquen Top Girls o Far Away, obres que utilitzen estètiques surrealistes i estructures fragmentades per parlar del feminisme, el capitalisme i el futur. La seva escriptura és viva, plena de veus i de dinamisme.
Tampoc podem deixar de parlar de Sarah Kane, dramaturga britànica que va ser figura clau del fenomen In-Yer-Face dels anys 90. Kane va revolucionar l'escena amb obres com Blasted (Reventado) o 4.48 Psychosis. Els seus textos són breus, però tenen una gran intensitat poètica que fan que, llegir-la, sigui un autèntic plaer.
Els llibres de teatre es venen a les sales
Sabies que a algunes sales de teatre de Barcelona pots comprar els llibres? Espais com la Sala Beckett, el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure tenen a la venda els textos de les obres que estan programant o que ja han programat a la sala. D'aquesta manera, els textos representats sobre l'escenari segueixen tenint vida després de la funció i els lectors i lectores poden arribar a les seves històries, encara que els focus s'hagin apagat.
A més, els preus d'aquests exemplars són molt assequibles i els pots recollir a la mateixa taquilla del teatre. El TNC compta amb la seva pròpia línia d'edicions en col·laboració amb editorials com Arola, el Teatre Lliure publica habitualment els textos de les seves produccions gràcies a la seva col·laboració amb l'editorial Comanegra i la Sala Beckett promou l'edició de la dramatúrgia catalana contemporània a la seva colecció Biblioteca Sala Beckett.
Aquest estiu, en comptes de llegir novel·les a la platja, llegim teatre! Un tipus de lectura que ens ajuda a redescobrir el valor de la paraula nua, sense intermediaris, sense efectes especials i sense la necessitat de comprar una entrada. Perquè el teatre també es llegeix.