Gairebé un quart de segle després que Calixto Bieito presentés al Grec la seva proposta del clàssic de Bertolt Brecht l'any 2002, les ganes d'agitar consciències polítiques han volgut que L'òpera de tres rals torni a inaugurar el festival de teatre en la seva 50a edició. En aquesta ocasió, ha estat la directora gallega Marta Pazos, l'encarregada de dur a terme aquest fet històric, amb l'ajuda de Dani Espasa en la direcció musical, Mabel Olea en el moviment i Marc Rosich en una nova traducció al català.
Es tracta d'una producció disposada a demostrar que, efectivament, les misèries del capitalisme que Bertolt Brecht i Kurt Weill van retratar al Berlín d'entreguerres continuen estant presents en la societat d'avui dia. Al capdavant de la proposta es troba un repartiment coral capitanejat per Nao Albet en la pell de Macheath, àlies Mackie el Navalla, juntament amb altres noms molt coneguts de l'escena catalana com Eduard Farelo (Peachum), Miriam Moukhles (Polly), Marta Bernal (Sra. Peachum) o Júlia Truyol (Jenny).
L'òpera de tres rals, una òpera "per a pobres"
Aquesta obra va ser escrita el 1928 en col·laboració amb Elisabeth Hauptmann. Es va batejar amb el sobrenom d'"òpera per als pobres", ja que va néixer amb la intenció de qüestionar les bases de la societat burgesa. La trama està ambientada al Londres victorià de baixos fons i ens situa en la guerra entre el lladre Mackie el Navalla i el senyor Peachum, el capo que mercantilitza la mendicitat de la ciutat. Un conflicte de gàngsters, policies corruptes i prostitutes que Brecht va utilitzar per llançar la seva ideologia marxista: "Què és robar un banc comparat amb fundar-lo?". L'obra es va convertir en el fenomen teatral més vist d'Alemanya fins que el nazisme la va prohibir el 1933.
Ara, el 2026, el Teatre Grec de Barcelona torna a reposar aquest clàssic amb una posada en escena trencadora i absolutament gamberra. Des de l'inici de l'espectacle, uns actors vestits de coloms es barregen en el públic per donar la benvinguda i anticipar el que està a punt de començar. Després, la Marta Bernal vestida de Marta Pazos amb una perruca blava i roba colorida, baixa per les escales per escalfar els ànims del públic amb un show de benvinguda entre bromes, rialles i ironia.
Bernal és l'encarregada de donar-nos la benvinguda al moment històric que està vivint la nostra ciutat: la celebració dels 50 anys del Grec, dels 50 anys del Lliure... i dels 50 anys de Marta Pazos! Però l'espectacle és a punt de començar i el públic està expectant per veure què els depararà durant les tres següents hores de funció: l'emoció està servida.
Comèdia, música i interpretacions "gamberres"
Si hi ha una paraula que defineix L'òpera de tres rals és la paraula "gamberra". Per què? Perquè des del primer minut ja es detecta el caire que desprèn l'obra: els coloms interpel·len el públic, l'alter ego de Pazos parla de vedettes i de cruising i, després, els actors que apareixen en escena es mouen com si fossin dibuixos animats: el clown es barreja amb l'òpera i la interpretació teatral per presentar-nos una proposta totalment nova i diferent.
Sublim i mil·limetrat, Nao Albet clava el seu retrat de Mackie el Navalla a través d'una actuació molt tècnica i coreogràfica. L'actor dota el personatge d'una corporalitat gairebé de dibuix animat, jugant amb moviments extravagants i un ritme còmic que trenca amb qualsevol indici de realisme. És impossible apartar-ne la mirada.
Al costat d'Albet, es troba una esplèndida Miriam Moukhles en el paper de Polly, l'esposa de Mackie, actriu que també aconsegueix crear un personatge ple de personalitat, amb una coreografia molt marcada i envaïda per la passió i l'amor que sent per la seva parella. Una interpretació plena de força, rebel·lia i vitalitat.
Ambdós actors protagonitzen alguns dels passatges musicals més potents del muntatge. D'una banda, Moukhles ens delecta amb un número musical intens, descarat i trencador quan canta la cançó dels pirates. D'altra banda, Albet juntament amb Roc Bernadí en el paper del policia Brown interpreten un número musical hilarant quan ens expliquen un episodi de la guerra. Les coreografies, la música, la lletra i la comicitat de l'actuació fan que aquestes siguin de les millors escenes de tota l'obra.
L'atmosfera d'humor, provocació i estranyesa se sent al llarg de tota l'obra amb l'aparició de la resta de l'elenc: Júlia Truyol en el paper de Jenny es mou entre la seducció, la traïció i la necessitat; Marta Bernal com a Sra. Peachum presenta una mare desvergonyida, directa i forta; Clara Mingueza com a Lucy crea un dels personatges més extravagants, guillats i divertits de tota la proposta; o Eduard Farelo com a Peachum, que presenta un home vil, sense escrúpols i en constant guerra amb Mackie.
Un missatge diluït
Amb aquest text, Bertolt Brecht buscava fer una crítica marxista al sistema burgès i a la seva doble moral. El dramaturg alemany no creia que el teatre fos un lloc de mera il·lusió o evasió sentimental; volia convertir la platea en un fòrum de debat ideològic i social. Mitjançant cartells explicatius, cançons que interrompien l'acció i una interpretació que convidava l'actor a dissociar-se del seu personatge, Brecht obligava el públic a mantenir una mirada freda, analítica i crítica.
En la proposta de Pazos veiem aquests cartells explicatius i l'actuació distanciada dels personatges; però el missatge crític es dilueix una mica amb la forma de la proposta. La ideologia encarnada per Mackie el Navalla es pressent en algunes intervencions musicals (poques), però sobretot en l'afegit final, un moment que queda una mica forçat i a tall de "pamflet" ideològic. També és possible que la força ideològica del missatge de Brecht que tant va impactar en el seu moment, avui dia ja no tingui tant de fuel i necessiti una reformulació més pròpia de la nostra mirada.
Una posada en escena diferent, però sense l'impacte esperat
L'estil de Marta Pazos és molt conegut en el món teatral d'avui dia. L'artista es caracteritza per crear escenografies plenes de color, objectes i grans dissenys que acompanyen les obres (com és el cas de l'adaptació de Les noces de Fígaro al Liceu). Però, en aquesta ocasió, el color ha estat substituït per complet per una tonalitat grisa que envolta tota la proposta: l'escenari, el vestuari i l'atrezzo. El gris ho envolta tot, el gris que caracteritza la vida a les ciutats, la societat industrialitzada i les classes treballadores. Un gris que només es trenca amb el maquillatge dels personatges i amb la perruca llampant de Mackie el Navalla, que simbolitza la ruptura de la norma i de la rebel·lia.
El vestuari dissenyat per Agustín Petronio resulta molt encertat, ja que ajuda a perfilar la identitat i l'estatus de cada rol. No obstant això, l'escala de grisos imperant en tot moment fa que la posada en escena es percebi, per moments, plana i monòtona. En un muntatge d'una durada tan extensa, es troba a faltar un punt d'inflexió en la posada en escena, ja sigui mitjançant un element sorpresa o una espurna de color que aporti el contrast tan propi de l'imaginari de Marta Pazos.
El perill de les 3 hores
L'òpera de tres rals és una proposta innovadora, trencadora, divertida i amb unes actuacions que sorprenen des del primer minut. Però amb una durada tan extensa de tres hores, el ritme dramàtic acaba pagant el preu més alt. Hi ha algunes cançons que són excessivament llargues, interpretacions musicals que no sumen res a la trama i escenes teatrals repetitives. Tot això fa que el ritme decaigui, que les hores pesin i que el cansament físic es faci inevitable; una sensació que s'intensifica per les incòmodes grades del Teatre Grec, poc adequades per a una funció que s'allarga durant 180 minuts.
Un clar exemple és una cançó interpretada per Júlia Truyol gairebé al final de la proposta. L'actriu defensa perfectament aquesta escena, amb intensitat i emoció, però aquest tema, tan llarg i amb el ritme tan pausat, fa que el públic desconnecti i desitgi que arribi el final. El mateix succeeix amb l'escena que antecedeix al final alternatiu, quan Mackie el Navalla està amb la soga al coll, literalment; aquí, els personatges s'acosten a ell rebolcant-se a terra i fent que l'escena es torni densa, pesada i repetitiva. En un moment de tanta importància en la història, optar per aquesta coreografia fa que tota la tensió dramàtica desaparegui i que l'avorriment truqui a la porta.
La proposta que ha inaugurat el Grec 2026 mereix tots els aplaudiments.
Una proposta que es mereix tots els aplaudiments
Malgrat això, la proposta que ha inaugurat el Grec 2026 mereix tots els aplaudiments: per la interpretació mil·limetrada, coreografiada i humorística dels actors i actrius, sobretot el brillant i magnífic Nao Albet (quin espectacle!); per la direcció escènica de Marta Pazos que ha creat una òpera clown amb moviments impossibles i amb un to absolutament trencador; per la música en directe orquestrada per Dani Espasa que emfatitza el missatge de l'obra i aconsegueix crear un ambient còmic i dramàtic al mateix temps; i per la genialitat d'aquest final alternatiu, una proposta una mica happy flower, però que ens fa sortir del teatre amb un somriure.
