A la Casa CUPRA Raval, convocats pel The New Barcelona Post i la Fundació Catalunya Europa, hem pogut escoltar aquesta setmana tres veus que van conèixer Pasqual Maragall des de llocs ben diferents. L'activista veïnal Custòdia Moreno, el geògraf Oriol Nel·lo i l'exconsellera Montserrat Tura van conversar sobre què en queda, trenta anys després, de la Barcelona que va impulsar qui en va ser alcalde entre 1982 i 1997. I, sobretot va sobrevolar la trobada una pregunta que encara és incomoda: què n'hem fet, d'aquella idea de ciutat?
Hi va haver records personals, reivindicacions i també matisos. Custòdia Moreno va recordar el Maragall que trepitjava els barris sense necessitat d'escenificar la proximitat, però també va advertir que la Barcelona olímpica no va arribar igual a tot arreu. El Carmel, Can Baró o la ferida encara oberta de la Ronda de Dalt continuen recordant que les grans transformacions també deixen assignatures pendents.
Oriol Nel·lo va reivindicar una faceta menys coneguda: la d'un alcalde que abans d'actuar havia estudiat la ciutat. Va recordar que darrere de les decisions hi havia un pensament urbanístic sòlid i va deixar sobre la taula un dels grans debats del present: com fer una ciutat millor sense acabar expulsant els qui hi viuen.
Montserrat Tura va ampliar el focus. Va reivindicar una generació que va haver de construir ciutat gairebé des dels fonaments i va defensar que Maragall exercia un lideratge que anava més enllà de la gestió: tenia una idea de Barcelona i sabia explicar-la.
Potser aquesta va ser la conclusió més compartida de la tarda. Més enllà dels Jocs Olímpics del 92, de les grans obres o dels debats polítics, allò que els tres ponents semblaven trobar més a faltar era una cosa molt menys tangible, però probablement més decisiva: un nord, un projecte de ciutat. Perquè els llegats, al capdavall, no només es mesuren pel que transformen, sinó també per les preguntes que continuen deixant obertes.
