Degut a l’efervescència del Mundial de la bimba, a la majoria de lectors els haurà aparegut a la pantalla del mòbil (de forma segurament involuntària, car l’existència virtual té cada dia menys a veure amb l’albir) la fotografia d’un jove Lionel Messi, encara amb pelussera llarga i sense tatuatges de quinqui, on s’hi veu el jugador català d’origen argentí banyant un petit bebè que, per coses de la vida, es diu Lamine Yamal. Vista des del present, que és com sempre s’analitzen les obres d’art o els documents històrics (i més encara a la llum de la final d’aquest diumenge), el filòsof amateur-culer té serioses dificultats per no analitzar la instantània com una demostració de la Santa Continuïtat del model de planter del Barça, encarnat en aital imatge de cura entre el que -passi el que passi demà passat a Nova York- cal considerar el millor jugador de la història i el jove que marcarà l’estil i el tremp futur de l’opi de la massa.
Tot i que abomino el cofoisme irritant de la meva tribu, haig de confessar que jo també sobrevisc d’una certa drogoaddicció futbolística i que, de tant en tant, busco motius que justifiquin la desgràcia d’haver nascut a Catalunya; en el cas que ens ocupa, cal dir que és molt difícil no entendrir-se davant d’una imatge que té un sentit esportiu molt impactant i també una lectura política que, en un present on s’estan capgirant moltes coses i des de la perspectiva dels orígens, mostra dos catalans universals amb sang estrangera solidaritzats en actitud paternal o de germanor (so sorry, proteccionistes racials-culturals). En aquest sentit, diria que el Barça pot fardar justament d’un model d’excel·lència esportiva el qual, diu la imatge, palesa que el lema “tant se val d’on veniu” no només és un verset intercultural xaró. Independentment de si guanya Messi o Freud, aquest Mundial serà molt i molt culer.
Dit això, el magnífic partit de diumenge també certifica que la història del futbol planetari no podria escriure’s sense els jugadors que han passat pel Barça. Si filem una línia d’astres inigualats que passa per Cruyff, Maradona, Messi i -creuem els dits- Lamine, entendrem que, de fer un rànquing de llegendes de la pilota, el nostre club en sortiria clarament vencedor (els lectors merengues, els quals passen per dies difícils, em parlaran de Di Stéfano; i jo els recordaré que fins i tot aquest jugador té relació amb casa nostra, perquè havia de venir-hi abans que ens el birlessin amb males arts o amb la cartera, com fan sempre). Diria que el meu club ha de fer més esforços en reivindicar aquest llegat continuista perquè, especialment en el cas de les dues primeres figures, representa un canvi existencial i tècnic en la manera d’entendre el joc. Si treus aquests noms del hall of fame, el futbol quedaria prou coix.
El que dic no només té relació amb el Barça perquè, agradi o no, aquest club és la primera marca (ecs) de la nostra ciutat i una de les seves vies de penetració al món. Ens plagui o no, insisteixo, no existeix cap altre àmbit (i ja m’agradaria poder dir el mateix de la nostra música o dels nostres científics!) on Barcelona pugui projectar una imatge d’excel·lència planetària impepinable. Per algú com servidor, que abomina per igual Espanya i Argentina, veure la final de diumenge com un triomf del Barça pot semblar un consol romàntic, i certament ho és, però és un sentimentalisme amb un fonament demostrable. Dit això, Leo Messi és dels homes que més feliç m’ha fet a la vida i, des d’aquesta modesta Punyalada, li demano que m’estalviï la tabarra insofrible sobre la diversitat d’Espanya i el multiculturalisme de Rocafonda que m’espera si venç La Roja. Leo, fill meu, per dolgut que estiguis, ens deus molts favors.
"La història del futbol planetari no podria escriure’s sense els jugadors que han passat pel Barça"
Aquest patrimoni que es relliga entre les figures de Cruyff, Maradona, Messi i el seu petit bebè caldria, insisteixo, que transcendís l’àmbit esportiu per entrar de ple en la reflexió patrimonial de la nostra ciutat. Llegir el model Barcelona (ecs) des del relat històric que va d’un holandès errant, passant per un argentí damnificat existencialment, a dos nous catalans d’adopció podria tenir la seva gràcia. Tot això caldria fer-ho, només faltaria, des d’una perspectiva de Barcelona com a capital d’un estat català que no tenim però que el Barça, qui sap si il·lusòriament, sovint ho fa semblar (i qui sap si això, per reblar el clau, també és una de les magnífiques alienacions que ens regala el futbol). Dit això, que la fotografia esmentada sigui una bona guia pel partit de diumenge... i, si et plau, Leo, fot-li un altre bany al nap- buf, que qui paga som els socis i el xaval, pels serveis prestats, ho entendrà perfectament.