Recomano molt i molt als nostres lectors que visitin Mr. YouTube per veure el darrer acte dels Moments Estel·lars d’enguany que organitza aquest benemèrit digital, oportunament titulat La Barcelona de l’alcalde Maragall i tramat amb la col·laboració de veus acreditades com la doctora Montserrat Tura, el geògraf Oriol Nel·lo i l’activista veïnal Custodia Moreno. Celebro que el meu estimat Post enceti la reflexió patrimonial-urbana sobre la pervivència de maragallisme a Barcelona i aplaudeixo encara més que, com van indicar-nos aquest grup d’il·lustres ponents, hom gosi meditar-la (elogiosament o crítica!) més enllà de l’esclat olímpic. Com va dir na Tura, resumir la figura titànica de Maragall en una sola hora és una missió impossible, car parlem d’un fill predilecte de la tradició higienista-obrera del país que al seu torn, afegí Moreno, tingué la perícia de recrear la ciutat a mesura humana.
En aquesta línia, mentre mirava la conferència, em va sobtar l’absència recorrent i simptomàtica d’un mot: Catalunya. Aquesta paraula de tres síl·labes, faltaria més, hi fou pronunciada, concretament quan l’exconsellera socialista contraposà la tendència dramàtica-ploranera del nacionalisme conservador a l’optimisme tossut d’en Pasqual (una visió un pèl esbiaixada, diguem-ho tot...) i, al seu torn, quan Tura recordà com Maragall aprofità l’esfondrament del Carmel per dotar de més relleu l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. La catalanitat també es notà implícitament en les sàvies paraules del professor Nel·lo, recordant l’afany maragallista de transformar les ciutats de l’Àrea Metropolitanta en una espècie de nuclis urbans germans de la capital amb personalitat pròpia (per entendre’ns, a la novaiorquesa manera). El discurs nacional hi era, of course, però ben amagat al sarró.
L’absència em sembla notòria, en definitiva, perquè allò que defineix el barcelonisme maragallista (Revolució de les Clavegueres, retorn al mar i Cobi a banda) és l’assumpció política segons la qual vivim en capital d’estat que, a causa d’això, ha d’ésser tinguda com el nucli urbà més important del Mediterrani. No és casualitat que Maragall fos potser l’últim polític català i espanyol que intentà -infructuosament- una cohabitació sana entre Barcelona i "Madrit", com tampoc cal oblidar que la versió Molt Honorable de l’alcalde també fou el darrer intent de federalitzar Espanya a la força mitjançant el projecte del vigent Estatut. Tot això pot semblar molt allunyat de les reformes cimenteres del “Pasqual olímpic” però, abans de fer una revisió crítica sobre Maragall, cal tenir en compte el seu substrat radicalment catalanista i uns fracassos que, mal que li pesés, ens abocaren al procés.
Al seu torn, com a fill generacional del maragallisme, a mi em fa molta gràcia la contínua apel·lació a aquesta entitat tan curiosa anomenat “la gent”. No seré jo qui discuteixi l’innegable appeal d’en Pasqual entre la massa (amb llegendes, del tot certes, com ara la seva consuetud de quedar-se a dormir a cases familiars dels barris més paupèrrims de la ciutat per conèixer així de primera mà el pa que s’hi donava). Però també cal recordar que el projecte maragallista fou una aventura il·lustrada. Com va recordar la pròpia Custodia Moreno, ella mateixa i molts d’altres activistes progres de la ciutat no van cansar-se de demanar la dimissió de l’alcalde, oposant-se iradament i física contra el projecte dels Jocs. Jo era petit, però encara recordo els cupaires de l’època fent manis contra la creació de la Vil·la Olímpica, l’extinció dels (espantosos) xiringos de la Barceloneta o a la higienització exprés del barri del Raval.
Preguntat per com aconseguia el consens dels seus narcisistes músics berlinesos, Herbert von Karajan acostumava a dir que els donava absoluta llibertat per fer exactament el que ell volia. Aquest seria un bon resum de la revolució maragallista, puix que Pasqual aconseguí el caliu de la gent, però sabia que la intel·ligència (i més encara si el seu portaveu ve de família burgesa) sempre provoca un primer tic de rebuig. Maragall volia seduir però, com sabem els experts en aquesta matèria, sota l’art de la hipnosi eròtica sempre s’hi amaga un deix d’imposició. Reflexionar sobre el maragallisme també implica veure com hem transitat -dissortadament, al meu entendre- d’un paradigma regit per una certa megalomania documentada a uns alcaldes que semblen extrets d’un càsting funcionarial; ens pot doldre, però si enguany algú tingués la iniciativa de Maragall, a Barcelona no duraria ni mitja hora...
Tot això que escric, de forma un pèl desordenada, reclama un debat necessari i -com ja van dir els protagonistes de l’acte- una reedició de reunions com aquest magnífic Moments Estel·lars. Sobretot per veure com, més enllà de la caducitat d’un model urbà o dels límits d’un projecte olímpic als nostres temps, el que trobem més a faltar d’aquell alcalde és una actitud guanyadora, saberuda i... per què no dir-ho, catalana.
