Pink Barcino és un dels últims monuments instal·lats a Barcelona, en aquest cas en motiu del bicentenari del Passeig de Gràcia, obra de Lluís Lleó. La intenció inicial era que fos una instal·lació efímera (s'havia d'exhibir en la seva ubicació actual fins al gener de 2025), però finalment s'ha mantingut i, en dono fe, allí roman. Sorprèn l’escassa controvèrsia, en una ciutat tan acostumada a discutir fins i tot obvietats com la necessària continuació de la Sagrada Família, però és important que ens fixem no només en allò que porta dècades sumat al nostre patrimoni col·lectiu sinó, també, allò que hi anem aportant. I avaluar el seu significat, el seu simbolisme, el seu caràcter (o no) perdurable i evidentment el seu (o no) encert. Abans, el barceloní discutia sobre aquestes coses. Ara, el que fem amb les coses, és només passar-hi per davant. En això deu consistir ser contemporani, em temo.
Diré d’antuvi que a mi l’escultura no m’agrada, però això és el de menys. Deixaré la meva justificació en una frase breu: la seva combinació d’angles agressius amb pedra natural resulta massa dura, una combinació meitat freda meitat frívola, que sembla oblidar que el Passeig de Gracia és tou (i que era un camí que unia orgànicament una vila amb una ciutat, abans de ser la peça central d’una malla urbana). Jo crec que el problema no és l’escultura, que té una força expressiva indiscutible, sinó la seva ubicació i el seu pretext. El color rosa salmonat és un color agradable i impactant de per si, però es dona bufetades amb els colors propis de la ciutat. El problema del pretext no és el problema de l’obra, però és precisament allò que no li fa cap favor: la idea sembla més un homenatge a la ment quadriculada d’en Cerdà que no pas a l’elegància costumista, la comunió amb el modernisme i amb la Belle Époque nostrada que evoca (encara) el Passeig. Això fa que, més que un monument a un passeig, sembli un monument en un passeig. Per tant el problema no és l’escultura, sinó el lloc, de manera semblant a aquella antiga afirmació del candidat a l’alcaldia, Miquel Roca, quan li parlaven del futur del cinema Imax.
Hi ha coses que perduren a la ciutat i d’altres que amb prou feines perduren a les retines, però això podria ser culpa del problema que té la ciutat amb l’art contemporani. Un problema mutu, un menyspreu mutu. Aquest és un defecte en el qual jo no voldria caure i que, per tant, em fa posar les meves opinions en un racó que no és el central d’aquest article. Al centre de l’article hi ha el monument: situat, precisament, al centre urbà de Barcelona, que és aquest passeig que va des de Plaça Catalunya fins al Cinc d’Oros. De la cruïlla n’han desaparegut precisament els cinc oros, és a dir, els cinc fanals de ferro forjat de Falqués que ara es troben a l’avinguda Gaudí, però s’hi ha quedat l’absurd obelisc sense nom i sense causa que sembla, precisament, un altre monument al no-res. I en el nostre cas, el Pink Barcino es troba just davant del Palau Robert en un contrast d’estils estètics francament difícil de digerir. Estic segur que, ubicada en un altre lloc més adient i més sofert (per què no a la plaça de les Glòries, on també s’entrecreua l’Eixample amb la Diagonal, i que era el veritable futur “centre” de la ciutat segons Cerdà?), la rotunditat de de la peça trencaria bé l’aire, com pretén, sense trencar la mirada.
“Hi ha coses que perduren a la ciutat i d’altres que amb prou feines perduren a les retines”
Desconec si és cert que el rosa (fúcsia, en diuen les cròniques, però jo el fúcsia no el veig) evoca la proximitat de l’històric Saló Rosa o del Bulevard Rosa, però no ho crec, ja que diria que aquest to de color és simplement producte de la paleta personal de Luís Lleó, com es pot veure amb la meitat rosa del Morpho's Nest in a Cadmium House, instal·lada l’any 2017 entre el carrer 52 i el 56 de Manhattan, i que des de l’any següent és visible davant els jardins de Pedralbes (juntament amb la seva altra meitat, de blau Klein). Lleó vol agermanar la pedra natural i neutra (són tres metres d’altura i vuit tones de pedra massissa) amb la planxa uniforme i acolorida, la natura espontània i perdurable amb l’ordre humà al formigó, més artificial. Com a obra d’art contemporània, insisteixo, té força i personalitat. Crec que hauria pogut aixecar més controvèrsia la seva ubicació i la conceptualització simbòlica, i de fet diria que, en un lloc tan central com es troba, teòricament hauria d’atraure molt més les mirades. Que no sigui així pot ser culpa de l’art contemporani, o nostra. O bé d’una dubtosa intermediació entra una cosa i l’altra.