Odisseu i la masclosfera

Sí, aquest és un altre puto article sobre l’Odissea del senyor Nolan... i entendré perfectament que el fidel lector de La Punyalada passi de llarg. Dit això, i per deformació professional, un dels primers trets que em va sobtar d’aquesta meravellosa pel·lícula fou com l’acumulació de soroll —especialment, en les escenes anteriors al naufragi del protagonista— forma part essencial de la seva concepció narrativa. Perquè aquesta saturació de cridòria i d’atonalisme, ordida en clústers tan eixordadors que et porten a la saturació mental, explica molt bé el fet que l’amic Nolan s’hagi aproximat a la narrativa homèrica, bàsicament, per venjar-se que la providència no li permetés dirigir films com First Blood (sí, el primer Rambo). Degut a aital obsessió amb la psicologia guerrera, el geni londinenc ha transformat Odisseu en un veterà de batalla amb un estrès posttraumàtic de cavall obsessionat amb tornar a casa; i no només per recuperar el seu tro, sinó perquè, mentre exercita la memòria, recorda el petit detall que una manada de peluts se li volen follar la muller.

El món d’ara, i també la tribu, és curulla de mestretites (no sabia que, entre nosaltres teníem tants experts en literatura homèrica) i de moralistes (d’això sí que en tenia coneixement, perquè em trobo clergues de l’ètica a cada racó) i la majoria d’aquestes dues espècies, que poden conviure en una sola persona, han despatxat aquesta bellíssima Odissea adduint la quasi nul·la presència de les divinitats en la trama i el fet que la majoria de femelles hi tinguin un paper purament testimonial. Segons aquesta gent tan afectada, que acostuma a analitzar les obres d’art apel·lant a l’estadística, la present pel·li només pot llegir-se com l’enèsim intent de la masclosfera (a saber, la guingueta dels homes per contrarestar l’auge feminista) per retornar el cinema a les històries d’herois musculats i testosterònics. En el cas que comentem, hom podria pensar que Nolan despatxa la fogosa Calipso com la simple altra d’un triangle amorós (en efecte, així és com Charlize Theron se’ns mostra quan ell fot el camp) i Penèlope com el receptacle passiu de l’albir tossudíssim del senyoro.

Però com passa sempre, sota l’esmena perepunyetes s’hi amaga justament la gràcia del tema. En efecte, aquest Odisseu té una relació problemàtica amb els déus (als seus brevíssims diàlegs amb la misteriosa Atena-Zendaya, el guerrer l’acusa frontalment de parlar d’una forma incomprensible), però aquest entrebanc de comunicació i d’empatia és causat pel desengany de Troia, després del qual el nostre heroi descobreix que la inaudita crueltat humana —la base arquitectònica del cavall, i per tant de l’enginy dels guerrers— ha trencat el pacte ficcional entre uns homes que es creien modelables i l’Olimp, unes divinitats d’aparença perfecta. Aquesta Odissea va precisament de la descoberta d’un nou món on no és que els deus hi faltin, sinó que bàsicament hi sobren, no només perquè els humans els han descobert les mancances, sinó sobretot perquè ja no els necessiten com a motor de força. Entenc que, en una època de pesadíssimes filosofies col·lectives, a molta gent se li faci estranya la trama d’un matrimoni que, ras i curt, resisteix per la força dels individus.

En aquest sentit, a mi m’ha plagut especialment que l’estimable Nolan ens hagi transformat el primer heroi de la narrativa mundial en una espècie de Batman torturat de la vida el qual, una vegada feta la tasca que cimenta el deure moral d’Occident, arribi a la conclusió que el millor és cardar el camp de la llar i exiliar-se d’un món que ja no té esma de profetes (quelcom que, per cert, no han digerit bé els masclosferistes cinèfils). Això de transformar el trauma en acció us pot semblar una lectura psicoanalista un pèl d’estar per casa del mite tot i que, per altra banda, sigui una de les especialitats dels ianquis en l’art visual. Però a mi em resulta entendridor veure com els mascles accepten l’única tara que els du a fer aventures de profit, per risibles que semblin. Al capdavall, estimades, ja ens heu matat nostre James Bond, heu convertit Don Draper en un presidiari a qui torturaran pels segles dels segles (vegeu el final la darrera temporada de Fargo), i ara també ens volíeu convertir Odisseu en un titella de les dees. Deixeu que, si més no, ens quedem amb els tarats...

PS1.— A banda de tot això, hom ha d’entendre que el senyor Nolan sabia que les pel·lícules més intel·lectualoides sobre el tema en qüestió (com ara la celebèrrima La mirada d’Ulisses d’Angelopoulos, que m’he tornat a cruspir per recordar com n’era de puto pal) ja estaven fetes, i que allò que hom li demanava —i per hom entenc la gent que ha pagat els cabassos milions de pepinos que val l’invento— és una història d’aventures que faciliti el moviment de la penya a l’hora d’anar al cinema, afluixar uns quants euros, i sortir-ne amb la moral un pèl més joliua, independentment del seu gènere, sexe o trifàsic. El cineasta ho ha aconseguit, i també ha assolit el repte de fer que tres horetes de tabarra heroica se’t passin volant, la qual cosa és meritòria.

PS2.— Al seu torn, ha estat ben graciós veure com —en aquest tipus de situacions— hi ha gent que esmena una pel·lícula perquè no es prou fidel (en teoria) al llibre del qual s’inspira... quan es veu claríssimament que no n’han llegit ni un fucking verset. Tot això que m’has regalat, Christopher. A mi, i als editors de W. W. Norton & Company, que encara deuen estar fotent-se xampany, als headquarters de la Cinquena Avinguda. Qui els ho hauria d’haver dit, que fotrien tanta pasta amb Homer...