Tornem a la Via Laietana per al Capítol 27 d'Hoteles con Historia: la sèrie que publiquem cada quinze dies a The New Barcelona Post. Aquest cop toca visitar el número 49, on l'Ohla ens mira. Literalment. Mil ulls. Allà hi va haver uns grans magatzems que van ser bastant més importants del que la gent recorda avui, allà hi va haver (diuen, perquè mai s'ha pogut confirmar del tot i ja he deixat d'intentar-ho), una lògia maçònica, i allà hi va haver també una comissaria. Ara és un hotel. I els seus promotors, cal dir-ho, van resoldre una ferida urbana que portava dècades oberta.
Qualsevol vianant que baixi per Via Laietana acaba sentint-se observat tard o d'hora. No són els cotxes, ni els turistes, ni els ciclistes ni els aparadors camí del Palau de la Música. És una façana sencera coberta d'ulls de ceràmica que et retorna la mirada si t'atreveixes a sostenir-la-hi. Això és l'Ohla. I aquest gest de mirar i ser mirat no és un caprici estètic, per molt que ho sembli a primer cop d'ull. És, gairebé sense que ningú ho sàpiga, el resum de cent anys d'història d'un edifici regi. Quan ho entens, alguna cosa encaixa.
Abans de ser un hotel pensat per lluir quatre estrelles, tot i que finalment en van ser cinc, el número 49 de Via Laietana va ser moltes coses. Un aparador pensat per seduir amb la mirada. Presumptament, una lògia que s'amagava d'ella. I una comissaria que l'exercia sobre els altres. Ohla, en efecte: aquí sempre hi ha hagut algú mirant.
Casa Vilardell: del carrer Hospital a Via Laietana
La història del nom pel qual molts el recorden encara no arrenca a Via Laietana, sinó una mica més lluny, al carrer Hospital, el 1907, amb una botiga modesta anomenada Casa Vilardell. La marca va viure vint anys de creixement sense parar: una sucursal a Comte de l'Assalt (avui Nou de la Rambla) el 1911, una altra a C/ Carme el 1916, una altra a Fontanella el 1922, i una altra a Salmerón (avui Gran de Gràcia) el 1928. Vilardell encara no era el gegant en què acabaria convertint-se, però ja se li veien les intencions: descomptes, regals i anuncis cridaners en premsa. Aplicaven el que avui en diem màrqueting agressiu, tot i que s'adreçaven a una clientela de poder adquisitiu raonable. Hi ha cronistes que diuen que la venda per estímuls va néixer pràcticament aquí, cosa que dubto, la veritat, però és una bona història i aquesta sèrie hotelera va d'això.
L'edifici que avui ocupa l'Ohla no es va construir pensant en uns grans magatzems en el seu origen. El va aixecar l'arquitecte Joan Roig i Solé entre 1924 i 1926 com a bloc d’habitatges de planta baixa, set pisos i un vuitè per al servei, el van promoure Heribert Salas i Gloria Bilbena. Van ser els amos de Vilardell qui, atrets per la ubicació (un encreuament que trepitja el traçat del vell aqüeducte romà i l'antic palau de Guifré el Pilós, ni més ni menys, encara que a aquestes alçades això ja gairebé no sorprèn ningú en aquesta ciutat), van comprar el soterrani, els baixos i el primer pis Per deixar-lo al seu gust, van cridar Eusebi Bona i Puig, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura i autor també de l'edifici de La Unión y el Fénix Español al passeig de Gràcia, per convertir aquelles plantes en la seva seu central.
La lògia sota la cúpula
A dalt de tot, coronant l'edifici, hi ha un detall que sembla tret d'una novel·la lleugera d'aquelles que es llegeixen a la platja: dues plantes rematades en cúpula de les quals es diu (mai confirmat, i potser millor així) que van acollir una lògia maçònica. Mentre a baix el negoci feia tot el possible per ser vist, uns metres més amunt es feia just el contrari. Discreció total. Aquest és el primer gir del capítol, i a mi és el que més m'agrada: el mateix edifici que aprèn a mirar cap al carrer amaga al cap alguna cosa que prefereix no ser mirada per ningú. Avui aquell cap és una suite enorme. Bona manera de tancar el cercle... perquè se suposa que en aquella suite ha d'imperar també la discreció.
Uns grans magatzems
Els Magatzems Vilardell van obrir la seva seu central el 21 de setembre de 1928, aprofitant l'embranzida de les festes de la Mercè. La Vanguardia va anunciar la inauguració un dia abans. La ciutat, obsessionada per llavors amb els seus grans magatzems com si fossin temples moderns del consum (poc després, molt a prop d'allà, cremaria El Siglo, l'altre gran símbol comercial de la Rambla del qual ja vam parlar en un altre capítol referit al Manila i Meridien), va rebre Casa Vilardell com una festa dins de la festa.
Al soterrani funcionava el taller de sastreria propi, on es tallaven i confeccionaven camises i vestits. Amb els anys, sobretot després de la Guerra Civil, aquella secció es convertiria en el segell d'identitat de la casa. És el que més recorden els qui van treballar o van comprar, i encara queda un grapadet de gent que ho recorda o els ho han explicat els seus familiars. A la planta de vendes, a més, hi havia panells que informaven cada dia de les notícies del país. Una modernitat fa gairebé 100 anys.
La guerra no va perdonar ni els temples del consum. El 1938, amb Barcelona sota les bombes, Vilardell va treure un anunci que avui costa de llegir sense que t'impressioni: un dibuix d'avions a punt de bombardejar la ciutat, convidant la gent a seguir comprant, gairebé com si fos un acte de patriotisme. A l'adreça d'aquella publicitat hi consta la Via Durruti, nom que va portar Laietana breument, fins al 1939. Durant el conflicte, l'empresa va ser col·lectivitzada, va passar a mans dels seus propis treballadors, i a principis dels anys quaranta va tornar a ser privada. Va aguantar diverses dècades més, fins que va tancar definitivament el 1980.
De la venda al DNI
Quan els magatzems van tancar, l'edifici no es va quedar buit gaire temps: va passar a acollir oficines de la Policia Nacional i una oficina ciutadana per a l'expedició de passaports i documents nacionals d'identitat. Un aclariment, perquè dir Via Laietana i Policia evoca certes coses i no convé barrejar històries: aquest edifici no és la tristament cèlebre Prefectura (del número 43), seu de la Brigada Político-Social durant el franquisme. Són coses diferents, encara que l'edifici sí que va haver d'acollir oficines administratives d'un edifici policial que s'havia quedat petit.
Els veïns que quedaven als pisos alts del 49 van ser desallotjats i, després de la seva fase policial, l'edifici es va enderrocar gairebé sencer. Només es va conservar el que segueix dempeus avui: la façana, catalogada, que l'estudi Alonso, Balaguer i Arquitectos Asociados va deixar literalment enlaire, suspesa sobre una estructura provisional durant un any sencer, mentre s'excavaven tres plantes noves: una per a sales de reunions i serveis de l'hotel, una altra d'aparcament, i l'última, sense cap glamur, tot i que fonamental, per a dipòsits i serveis tècnics.
Els mil ulls d'Amat
Aquí entra Frederic Amat a la història. A aquella façana conservada, l'escultor li va practicar el que ell mateix anomena una acupuntura: mil agulles d'acer rematades en ulls de ceràmica, clavades una a una, formant una mena de constel·lació que mira cap als carrers. "La meva intervenció neix de la voluntat d'una correspondència de mirades", va dir Amat en el seu moment, entre l'obra, els hostes de l'hotel i la gent que simplement passa per un dels carrers més densos de Barcelona, últimament una mica més tranquil, amb les voreres eixamplades i el trànsit limitat. Una dansa d'iris, la va anomenar ell. Bonic, sí. Una mica pretensiós també, per no negar-ho.
Hi ha qui s’estima llegir aquells ulls d'una altra manera, més terrenal: vigilància, protecció, un eco de tot el que aquest edifici ha mirat i ha estat mirat durant l'últim segle. Les dues lectures conviuen a la mateixa façana sense barallar-se. Que és, al capdavall, el que aquest edifici ha fet tota la vida.
Els arquitectes del projecte explicaven que el repte no acabava a la façana històrica. Calia fer-la "dialogar" amb una segona pell, més fosca i nova, aixecada cap al carrer Comtal, cosint així dos carrers que fins llavors s'havien girat l'esquena. Aquest diàleg entre el vell i el nou segueix jugant, d'alguna manera, amb la idea de la mirada: la planta és gairebé circular, així que no hi ha dues habitacions iguals ni en distribució ni en vistes, repartides entre el Palau de la Música, el tros de port al final de Via Laietana o els carrerons de Ciutat Vella.
Just sota la cúpula que abans s'associava a la lògia s'obre una suite dúplex de sostres altíssims damunt la terrassa i la piscina que miren cap a Comtal: una cinquena façana de veritat, amb vistes de 360 graus sobre la ciutat. Fins i tot al restaurant de l'altell hi ha un filtre de malla d'acer amb leds que deixa veure el carrer sense que et vegin des d'ell. Una altra volta més, ja en ple segle XXI, al joc de mirar i ser mirat que aquest edifici arrossega.
Avui l'Ohla és un hotel boutique de 72 habitacions repartides en sis plantes, amb Estrella Michelin des de fa anys al seu restaurant Caelis i una piscina a l'àtic des de la qual la vista va, sense pressa, del mar al Tibidabo. Qui creui Via Laietana i aixequi el cap es trobarà amb el de sempre: un edifici que, d'una manera o altra, mai ha deixat de mirar.
Des que és hotel, ho fa amb mil ulls.
El costat de l'edifici que dona a Condal ha passat de ser una mitgera a un mur blau ple d'ulls i a l'obertura d'una placeta en aquest carrer. © Aqua Hotels
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
