A Nobelhart & Schmutzig, a Berlín, vaig sopar sola i sense mòbil. No perquè me l’hagués deixat a casa ni perquè l’hagués perdut, sinó perquè en aquest restaurant està prohibit utilitzar-lo. Aquella nit, en veure’m asseguda sense ningú al davant, una persona de l’equip de sala em va acostar uns quants llibres. “Mira si algun et sembla interessant”, em va dir. No va intentar omplir el silenci ni convertir la solitud en una escena incòmoda. Em va deixar llegir.
Un d’aquells llibres era Borrachos, d’Edward Slingerland. Tot i el títol, no és tant una apologia de l’alcohol com una investigació sobre una pregunta antiga: per què els éssers humans hem buscat una vegada i una altra la intoxicació, tot i conèixer-ne els riscos? Slingerland sosté que, en certs moments de la història, beure ha servit per afluixar jerarquies, crear confiança, deixar entrar idees inesperades i fer possible una convivència menys rígida.
Lawrence Osborne ho formula d’una manera molt més incòmoda a Beber o no beber: "És l’alcohol el creador de la màscara o, precisament, allò que ens l’arrenca?". Tots sabem que l’alcohol pot convertir algú en una caricatura de si mateix, fer aflorar violència, eufòria o crueltat. Però també ha estat, durant segles, una escletxa: un lloc on baixar la guàrdia, reduir distàncies amb els altres i, fins i tot, trobar solucions.
Lawrence Osborne: "És l’alcohol el creador de la màscara o, precisament, allò que ens l’arrenca?"
I és precisament aquest paper social el que fa més evident la pregunta: per què sembla que cada vegada rebutgem més l'alcohol? Només cal parlar amb alguns cellers per constatar que les vendes cauen any rere any i que, especialment entre la gent jove, hi ha menys interès per beure'n. Alguns, com Sumarroca, han optat per elaborar vins de menor graduació, mentre que d'altres han tornat a mirar varietats com el trepat, capaces de donar vins més lleugers. En el món de la cervesa, les opcions sense alcohol guanyen cada vegada més terreny.
L’alta gastronomia també està aprenent a escoltar aquest canvi. Durant molt de temps, no beure vi en un gran restaurant et convertia en una mena de comensal incomplet. Ara existeixen maridatges sense alcohol que intenten construir un llenguatge propi. Aleia i Mont Bar, per exemple, treballen amb fermentacions, tes i elaboracions pròpies que no aspiren a imitar el vi, sinó a construir acidesa, textura i capacitat d’acompanyar un plat. A Disfrutar, en canvi, han treballat la desalcoholització de vins per conservar, fins i tot sense alcohol, una part del territori i de la cultura que conté cada ampolla.
Però aquesta transformació no es limita a la taula: també arriba a l’oci. A Barcelona, les Caffeine Raves estan en ple auge. Són festes diürnes, sovint amb música house, cafè d’especialitat i una estètica de club que canvia les copes per la cafeïna. Cada vegada són més visibles a la ciutat, amb sessions en espais com Time Out Market. El Dionís barceloní ja no apareix amb una copa de vi, sinó amb un flat white a la mà a les onze del matí.
Sense convertir aquest canvi en una lectura nostàlgica, potser convé preguntar-nos què diu de nosaltres aquest nou desinterès per l'alcohol. Més enllà dels seus efectes nocius, la qüestió no és només que vulguem beure menys. Potser també hi ha una pulsió a no abandonar el control en un món on tot pot escapar-se de les mans: a evitar allò que pot ser gravat, a no semblar febles davant dels altres i, sobretot, davant de les seves càmeres.
Per això resulta tan eloqüent la metàfora que planteja el videojoc Ghost of Yōtei. Quan el combat es complica, el sake permet recuperar "esperit", l'energia que serveix per curar-se o activar tècniques i que remet, inevitablement, a l'origen mateix de les begudes espirituoses. Però beure'n massa té un preu: la visió s'enterboleix i el combat es torna més difícil. No és un elixir innocent ni una porta automàtica a cap veritat. Pot ajudar-te a recuperar força i, alhora, fer-te ensopegar.
La prohibició del mòbil a Nobelhart & Schmutzig també és, en certa manera, una resposta a aquesta necessitat de mantenir-ho tot sota control. És una norma restrictiva que, paradoxalment, obre un espai menys vigilat. Potser allò que la hipervigilància ens fa més difícil no és només l'excés, sinó també aquell marge d'imprevisibilitat que representaven les mènades: la possibilitat d'afluixar la identitat, sortir durant una estona de la versió més administrada de nosaltres mateixos i sentir, ni que sigui durant un instant, aquella "llum pura de finals d'estiu" que Píndar associava a Dionís.
