Tendrament (ara al teatre Akadèmia del carrer Buenos Aires, però estrenada fa uns mesos a la Beckett) és una meravella interpretativa, conceptual i estilística. Poètica i humorística alhora, llueix d’una falsa senzillesa de producció (sobretot de concepció, de gestació i segur que de part) i d’una força extraordinària pel que fa al relat. Dic el relat perquè no puc dir el guió, perquè en aquesta obra des del primer moment sembla que el guió no existeixi: a l’auditori se’ns parla de manera personal i directa des del principi, convidant-nos a formar part de la situació (i dic situació, i no història). No hi ha ben bé una història, hi ha una parella que porta onze anys junts i que es van conèixer en el món del teatre. Dos personatges, o més aviat dues persones que viuen els records, els traumes, les esperances (l’estat de bona esperança) I les contradiccions amb una intensitat sincera, bella, tan transparent que gairebé sembla ingènua. Dos nens perduts, de vegades, en el món de les eleccions dels adults.
Autoficció, però sense gaire ficció: autoretrat en moviment, en diria. No ho havia vist mai tan ben reeixit en un escenari. Pau Vinyals és un huracà de sensibilitat, una bogeria hiperactiva, camaleònic i sorprenent, amb una pàtina de “joker” mal girbat. Un personatge/persona que mai en té prou en la pròpìa exploració (sobretot la sexual i afectiva) i que sembla creure’s lletra per lletra allò que diu, i gest a gest allò que fa: deu ser un dels avantatges d’allò que en diuen “teatre del jo” (o del “nosaltres”), a pèl, a raig, a sac. Perquè l’altra part del “nosaltres” és la Judit Colomer, hilarant, enèrgica, manlleuenca, d’una naturalitat tan còmplice que te l’emportaries de copes ara mateix, però també d’una versemblança emocional aclaparadora. Riu, pateix, és el pallasso llest de la funció, com ho son la majoria de dones a les parelles (i si és que en aquest cas podem posar gènere als membres de la parella, que tot és relatiu, com sempre ha estat relatiu que una taula i una cadira hagin de tenir gènere femení).
La idea, el concepte, és tan boig com brillant i honest. Funciona, de dalt a baix, amb la pantalla del nadó dormint al fons i les guerres internes (i mútues) que despleguen al voltant de dos mobles. La reflexió principal és sobre la parella clàssica heteropatriarcal, i sobre com la configuració i distribució dels mobles d’una casa ja prefigura (o no, segons els casos) aquest model. Ben trobat que els focus il·luminin cadira I taula mentre els dos actors son fora i continuen conversant, ben trobats els recursos teatrals que evoquen el passat de la parella (el primer petó, insultantment “mecànic”, o la primera mirada, en un descans teatral) i una bona manera de poder practicar un cert exhibicionisme interpretatiu (hiperbòilic, ansiós) per part de Vinyals. Ella no es queda curta, però no és cap exhibicionista: ja des del principi ens deixa clar que ella mai no ha fet això, que ella és escenògrafa. Si es descuida.
La reflexió principal és sobre la parella clàssica heteropatriarcal
Costa molt de condensar-ne l’argument i per això els programes de mà no acaben de fer-hi justícia. De què va, aquesta obra? Perquè no va d’una història que comença i acaba, va d’un estat, de la bona esperança i de les esperances trencades, va d’una situació que combina la mitjana edat i la paternitat (la maternitat) amb la intensitat demencial del món del teatre. Potser en algun moment costa d’entendre alguna referència, alguna metàfora, però la poesia global funciona igualment i continua Interpel·lant tothom. Per això riem, perquè ens hi veiem, perquè semblem tots plegats antics col·legues de la parella. Un abús de la tensió envers el públic, quan conviden a ballar claqué o a morrejar-se dalt de l’escenari, en una recerca (suposo) de l’empatia vers la incomoditat intrínseca del món escènic. Pànic escènic, que en diuen, però sofert des de fora de l’escenari. També una molt bona sortida, per incòmoda que sigui.
En definitiva, és una troballa pel talent presencial i per la idea mateixa. Sense història, sense relat, només amb un retrat costumista d’una parella en un món no costumista, o bé on el costumisme ha esdevingut massa ple d’opcions. La no-binaritat, el poliamor, l’homosexualitat, l’heretosexualitat, la bisexualitat, la condició queer, la confusió, la discriminació, el TNC, Joan Ollé, l’Institut del Teatre. El pis, el posar seny, el ser pares. Com ser pares davant d’un mirall tan trencat, davant de tantes ficcions possibles, tants relats íntims possibles. Teatre del nosaltres a la màxima potència, incloent-hi el públic en el concepte. De nou, una recomfortant celebració del nostre talent interpretatiu. Sí, del nostre. De la mateixa manera que diem, quan ho sentim, que guanyarem la Champions.