Nou ordre global: l'economia catalana en joc. Sota aquest lema, el Col·legi d'Economistes de Catalunya celebra aquest divendres la Jornada dels Economistes 2026, en un context en què l'economia catalana ha de fer front tant a les incerteses de l'escenari internacional com als seus propis reptes estructurals. El debat arriba, a més, en plena efervescència de l'agenda interna: amb l'accés a l'habitatge al centre de la preocupació social, una vaga general a tocar i en ple compte enrere cap a les pròximes eleccions generals. I és que, tot i que les xifres apunten a un creixement econòmic sòlid, persisteixen interrogants clau sobre fins a quin punt aquesta evolució es tradueix en més poder adquisitiu per a les famílies, major productivitat empresarial, millors infraestructures i més benestar social.
En parlem amb Carles Puig de Travy, degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, que posa el dit a la nafra d'una de les grans contradiccions econòmiques i socials del país: “apujar els salaris no resoldrà, per si sol, el problema de l'habitatge”, afirma.
— Quina lectura fa el Col·legi d’Economistes de Catalunya sobre la crisi de l’habitatge?
— En primer lloc, que l'habitatge és una infraestructura econòmica. Sovint aquest repte s'ha tractat només des del punt de vista social. I, evidentment, és importantíssim, però si només l'abordem amb polítiques socials, no el resoldrem. Hi hem de sumar polítiques econòmiques.
I hi afegiria un fet important: el problema no es resoldrà apujant els salaris. Si ara totes les empreses apugessin els salaris un 10%, tensionaríem encara més el mercat. El problema és l'oferta.
Això no vol dir que no s'hagin d'apujar els salaris. Estem d'acord que apugin, sempre que sigui a través de la negociació col·lectiva entre sindicats, empreses i patronals, i no per decret.
— I com es resol el problema?
— Incrementant l'oferta: posant més sòl al mercat, reestructurant-ne l'ús, reduint els terminis dels permisos i, sobretot, impulsant una gran col·laboració publicoprivada.
— Per tant, el topall dels preus…?
— Nosaltres creiem que aquestes polítiques s'han d'avaluar i n'hem de mirar l'impacte. Un dels problemes que tenim actualment és que, a diferència del mercat de compravenda, on disposem de dades fiables gràcies al registre dels notaris, les dades del lloguer són més difícils d'obtenir. Això fa que hi hagi interpretacions diferents sobre què està passant amb els preus i l'oferta.
Des del Col·legi pensem que aquestes mesures no contribueixen gaire a obrir el mercat. De fet, redueix l’oferta: estem veient que una part dels habitatges es trasllada cap a la venda. Hi ha indicadors que apunten en aquesta direcció, com ara la reducció del temps que passa entre que un pis es posa a la venda i es ven.
— Aquesta crisi també té un impacte directe sobre el poder adquisitiu de les famílies. El preu de l'habitatge ha pujat molt més que els salaris en els darrers anys.
— Sí, i això fa que el percentatge dels ingressos que les famílies han de destinar a l'habitatge sigui cada vegada menys raonable. Com a referència, s'acostuma a considerar que una persona o una família no hauria de dedicar-hi més del 30% dels seus ingressos. I actualment, estem molt per sobre d'aquest llindar, tant a Barcelona com a l’Àrea Metropolitana.
— Veiem aquestes serioses dificultats per accedir a l’habitatge –o mantenir-lo–, però les dades macroeconòmiques, com les previsions de creixement del PIB, ens diuen que l’economia va bé. Realment, l’economia va bé?
— En els darrers 24 mesos, les previsions de creixement s'han anat revisant a l'alça sempre. Ningú hauria dit que aquest any tindríem el creixement que acabarem tenint, ni l'any que ve el que tindrem.
Si augmenta el consum perquè hi ha més població, però la renda per càpita no creix, ens hem de preguntar si aquest és un model de creixement sostenible"
— Una qüestió de prudència?
— No pas. No és per prudència, sinó que creixem, i ho fem per sobre del que teníem previst. I això és molt positiu. Ara bé, el creixement actual està molt induït per l'augment de l'activitat i, principalment, per una major capacitat de treball, és a dir, per més població i més persones treballant.
I això té límits, perquè tensiona molts elements del sistema, com ara l'habitatge i les infraestructures. A més, si augmenta el consum perquè hi ha més població, però la renda per càpita no creix —sinó que fins i tot retrocedeix—, ens hem de preguntar si aquest és un model de creixement sostenible i si pot continuar tota la vida. La resposta és que no.
— I com destensionem el sistema?
— No hi ha cap altra recepta que incrementar la productivitat de les nostres empreses. Bé, de les nostres empreses i també de l’Administració.
— Fa temps que parlem del dèficit de productivitat de Catalunya i Espanya. Per què costa tant tancar aquesta bretxa amb les economies europees?
— En primer lloc, és important saber que aquesta bretxa no s’està ampliant, al contrari. Fa dos anys que la productivitat a Espanya i a Catalunya creix per sobre de la mitjana europea i també de l'alemanya. De fet, estem creixent aproximadament un punt per sobre de la mitjana europea. Ara bé, això no vol dir que el problema estigui resolt: la distància que encara tenim és important i l'hauríem de reduir més.
Per fer-ho, hi ha diversos factors, i el primer és la dimensió empresarial. Les empreses més grans tenen més capacitat per invertir, especialment en actius intangibles, sortir a l'exterior, exportar, contractar talent i accedir a finançament.
I el nostre problema no és que tinguem poques empreses grans ni que n'hi hagi massa de petites. El problema és que les empreses petites no aconsegueixen fer el salt i convertir-se en mitjanes. Hem de trobar la manera que puguin créixer i guanyar dimensió.
— A banda de la dimensió empresarial, quins altres factors són necessaris per millorar la productivitat?
— Hi ha quatre elements més que són clau: la innovació, el talent, la qualitat i eficiència del sector públic i la regulació.
"El sistema empresarial català és millor que l'entorn que l'envolta"
— Creus que és una qüestió de cultura del nostre model empresarial?
— No pas. Crec que les empreses del sector privat tenen l'objectiu i la capacitat d'incrementar la seva productivitat. El problema no és, per tant, que no ho vulguin fer, sinó que necessiten les condicions adequades per aconseguir-ho. Calen infraestructures, una bona mobilitat, habitatge, una regulació més àgil i menys terminis per obtenir permisos. Sovint tractem tots aquests temes per separat, quan en realitat formen part d'un mateix ecosistema.
Malauradament, el sistema empresarial català és millor que l'entorn que l'envolta. Si millorem aquest entorn, les empreses podran avançar i créixer.
— Catalunya arrossega un dèficit acumulat d'inversió en infraestructures de 49.543 milions d'euros entre el 2009 i el 2025, segons l'últim informe de Foment del Treball. I, a més, segons aquest mateix informe, l'Administració central només ha executat el 59,5% de la inversió pressupostada en aquest període. Quin preu econòmic estem pagant per aquestes esquerdes del sistema?
— Primer deixa’m apuntar dues qüestions. La primera és la insuficiència d'infraestructures a Catalunya, que és una realitat. Una de les causes és el percentatge d'inversió que l'Estat assigna a Catalunya en els pressupostos. Tenim el 16% de la població espanyola, però habitualment el percentatge d'inversió que se'ns assigna se situa al voltant del 9% o el 10%. No és proporcional ni al pes de la població ni al del PIB.
El segon problema és l'execució. Cal millorar-la i, sobretot, garantir més transparència. Hauríem de tenir un observatori que permetés conèixer quines inversions no s'executen i, especialment, per quins motius.
"Si una infraestructura que necessitem triga cinc anys a estar enllestida en lloc de dos, perdem oportunitats pel camí"
A més, també hi ha un problema amb les inversions plurianuals i els cicles electorals que hauríem de corregir. Sovint ens quedem en l'anunci de grans inversions, però anunciar-les no és suficient: s'han de licitar, executar i posar en funcionament en un termini raonable.
I els retards tenen un cost econòmic molt important. Si una infraestructura que necessitem triga cinc anys a estar enllestida en lloc de dos, perdem oportunitats pel camí. Hi ha empreses estrangeres que podrien haver vingut a Catalunya i que, davant d'aquests retards, poden acabar instal·lant-se en altres territoris.
— Si hagués de fer una llista de les infraestructures prioritàries per a Catalunya, quines situaria al capdavant?
— En primer lloc, la mobilitat i les infraestructures logístiques. Aquí hi inclouria l'aeroport, la B-40, les línies L9 i L10 del metro, acabar-ne el desplegament, la L8, Ferrocarrils i el tramvia del Camp de Tarragona. També caldria tenir al radar una futura connexió ferroviària entre Girona i Lleida. És un projecte que no es farà a curt termini, però que podria tenir un impacte molt important, perquè connectaria dos territoris amb un gran potencial logístic: Lleida, que disposa de sòl, i Girona, que està connectada amb Europa.
L'aeroport de Barcelona és necessari i cal tirar-ne endavant el desenvolupament, però acumula retards i ja no s'inclou en el DORA 3. Això ens impacta moltíssim. També cal treballar en el conjunt del sistema aeroportuari i connectar millor els aeroports de Barcelona, Girona i Reus.
— I més enllà de la mobilitat?
— Les infraestructures energètiques i d'aigua són vitals. I afegiria l'habitatge, que hem de començar a entendre’l com una infraestructura econòmica, i impulsar inversions per a la reconversió industrial, especialment al sector químic de Tarragona.
— La Jornada dels Economistes d'enguany porta per lema ‘Nou ordre global: l'economia catalana en joc’. Està en joc realment l’economia catalana?
— El que volem dir és que tot el que passa al món, especialment en l'àmbit geopolític, té un impacte directe sobre les empreses catalanes. No ens podem aïllar del que passa als mercats internacionals. Qualsevol esdeveniment en una altra part del món pot condicionar les decisions d'una empresa a l'hora d'invertir, créixer o desenvolupar-se.
Però quan diem que l'economia catalana està en joc no volem dir que estigui malament o que no puguem fer-hi res. Al contrari: el missatge és que hem de jugar les nostres cartes. El que passi al món ens afecta, però el futur també depèn de nosaltres i de la nostra capacitat de reaccionar i avançar.
— I, a més de rebre un impacte, quin paper pot jugar Catalunya en aquest nou ordre global?
— Catalunya no pot competir amb països com els Estats Units o la Xina ni per volum ni per dimensió. Però tenim una estructura econòmica important i força equilibrada, que podria assemblar-se a la de la conca del Rin, un exemple de desenvolupament econòmic. Si som petits, què hem de fer per competir? Especialitzar-nos i invertir en actius intangibles perquè les empreses creixin, guanyin capacitat, siguin més tecnològiques i innovadores.
Tenim oportunitats en molts sectors: el quàntic, el biomèdic, la biotecnologia i l'agroalimentari. El món necessita energia, però també aliments. Hem de trobar els àmbits en què podem ser competitius i aportar valor. I no hem d'oblidar altres activitats que també ens donen fortalesa, com el turisme, el comerç i, sobretot, els serveis avançats: financers, tecnològics i logístics. És un sector amb molt potencial, que genera ocupació de qualitat i valor afegit.
Catalunya té centres tecnològics, universitats i capacitat exportadora. Hi podem ser líders, però necessitem talent.
"El que em preocupa és que els joves pensin que aquí no tenen futur"
— Parles del talent com una de les claus per aprofitar aquestes oportunitats. Però tenim talent suficient? Les empreses continuen alertant de dificultats per trobar professionals.
— La principal mancança està en perfils molt especialitzats, especialment de formació professional i comandaments intermedis. Això es pot resoldre potenciant la formació dual i la col·laboració entre empreses i administracions. Ara mateix, moltes empreses han d'acabar formant aquests professionals internament perquè no els troben al mercat.
Però a mi la qüestió que em preocupa sobre el talent és que els joves pensin que aquí no tenen futur. Tenim universitats i persones molt ben formades, però de vegades el que ofereix el mercat laboral no és prou inspirador ni motivador, i això fa que una part del talent marxi. Els salaris d'entrada tampoc no són els millors. Les empreses han de millorar la seva proposta de valor: no es tracta només del sou, sinó d'oferir trajectòries professionals, possibilitats de desenvolupament i un entorn on els treballadors puguin créixer i sentir-se realitzats.
— Si hagués de demanar una cosa al pròxim Govern per reforçar l'economia catalana, quina seria?
— No hi ha receptes màgiques, però crec que la base és l'estabilitat i la seguretat. Si volem atreure inversió, necessitem un entorn estable, perquè el capital és prudent. Això vol dir que els governs han de ser capaços d'arribar a consensos, negociar amb altres forces polítiques i aprovar pressupostos. També cal deixar de pensar només a curt termini i tenir una mirada de país a mitjà i llarg termini.
Catalunya necessita una millora molt important de les infraestructures i ha de situar l'habitatge assequible entre les prioritats, amb més recursos pressupostaris.
I hi ha un altre àmbit en què crec que Catalunya pot fer un pas endavant: la seguretat i la defensa. Tenim una estructura industrial important que pot evolucionar i participar en el desenvolupament d'aquest sector. S'hi destinaran molts recursos pressupostaris i crec que Catalunya hauria d'aspirar a tenir-hi un paper rellevant. De fet, la idea és que pugui participar en un 25% de la demanda que es generi en aquest àmbit. És una oportunitat industrial important que no hauríem de deixar passar.
"Si volem atreure inversió, necessitem un entorn estable, perquè el capital és prudent"
— I en clau municipal, per a les eleccions de Barcelona del 2027?
— Crec que Barcelona està fent bé moltes coses, però no ha de tenir tanta por del turisme. Tenim empreses turístiques extraordinàries, especialment cadenes hoteleres i una part important del sector de la restauració, que generen molt valor afegit. No podem renunciar a aquesta activitat. Alhora, hem de continuar avançant cap a una economia amb més indústria i més activitats de valor afegit, i seguir millorant la mobilitat.
Però hi ha una qüestió que considero fonamental: Barcelona ha de connectar-se molt més amb el territori. No pot pensar que competeix tota sola amb ciutats de deu o vint milions d'habitants. Ha de col·laborar amb l'àrea metropolitana, amb la regió metropolitana i amb la resta de Catalunya. Això també requereix una visió més cooperativa entre municipis.
I demanaria als ajuntaments que perdin la por a construir habitatge. De vegades hi ha municipis que temen que fer créixer l'oferta pugui tensionar el poble o canviar-ne la composició, però ajornar el problema no el resol. L'habitatge és una necessitat que tenim sobre la taula i cal afrontar-la.
— Comencem per l'habitatge i acabem per l'habitatge. Ens veiem aquest divendres a la Jornada dels Economistes!