Aquest any, el Teatre Condal ha volgut retre homenatge a la companyia basca Kulunka Teatro durant el Festival Grec de Barcelona. I ho ha fet programant tres de les seves peces teatrals que es caracteritzen per un estil únic i molt identificatiu: l'ús de màscares i l'absència absoluta de paraules. Un teatre gestual, on la mímica i els canvis d'escena ens expliquen una història tan humana i tan profunda que no precisa de text.
A l'escenari del teatre del Paral·lel hem pogut gaudir d'André y Dorine, Solitudes i, ara, Forever, una obra que segueix la mateixa estela de les anteriors: explicar una història sobre la intimitat d'una família, el seu amor, el seu dolor i la seva lluita. Aquest espectacle ha guanyat una gran quantitat de premis com el Premi Max 2024 a la Millor direcció i el Premi a la Millor autoria o el Premi Talía 2024 al Millor espectacle.
El declivi d'una família i la prevalença de l'amor
Forever és una obra dura i preciosa. És una obra que comença explicant una història d'amor i acaba amb una història d'absolut horror. Però, per molt horror que hi hagi, l'amor sempre hi és present: en una mirada, en un petó, en una carícia a la mà. I això és el més potent que té Kulunka Teatro: ens presenta persones humanes d'una manera natural, sense artificis, sense escuts ni pors; persones que senten, que estimen i que són vulnerables a les emocions.
I Forever, tot i ser una de les obres més doloroses de la companyia, continua tenint aquest cant a l'esperança i a l'amor. La història comença amb una parella jove que, acabats de casar, decideixen que és el moment d'anar a buscar un nadó. Però la recerca no serà tan fàcil: l'anhelat fill triga a arribar i la parella comença a distanciar-se lleugerament davant d'aquesta primera dificultat que han d'afrontar com a matrimoni. Finalment, el fill arriba, encara que la vida els serveix una altra pedra: neix amb una discapacitat física que, encara que no és invalidant, farà que els pares es bolquin molt més a la cura del fill.
A poc a poc, anem veient com la família evoluciona en aquesta nova realitat. Els pares, molt pendents del benestar del seu fill, l'omplen d'atencions, de petons, de cures. Un tipus d'educació sobreprotectora que es fa evident quan el fill arriba a l'adolescència i comença a demanar una mica d'intimitat i independència. Aquí és quan la família comença a experimentar la seva primera ruptura: els pares, entregats al seu fill, abandonen la seva relació i, aquesta, comença a deteriorar-se. El fill, per la seva banda, comença a patir assetjament a l'escola i es refugia en videojocs plens de sang i violència.
Una història narrada amb un estil molt cinematogràfic
A Forever ens trobem davant d'una història amb una gran quantitat de detalls, d'escenes, de moments que expliquen molt, sense necessitat de tan sols realitzar cap acció. Això és perquè la proposta beu molt del llenguatge cinematogràfic: gràcies a l'escenografia de Javier Ruiz de Alegría i Ikerne Giménez, així com a la plataforma giratòria, ens anem movent per les diferents estances de la casa. Ens colem dins de l'habitació del fill, de l'habitació del matrimoni i del saló per a "espiar" els personatges quan viuen en la seva intimitat.
La plataforma va girant i es va aturant quan es vol explicar una escena. Però, també hi ha moments on es va movent i els actors van desplaçant-se pels diferents espais, fent que el públic senti que està veient un pla seqüència de cinema. Tot això contribueix a dotar de ritme la proposta, així com d'una visió més calidoscòpica sobre el dia a dia d'aquesta família. L'escenari es converteix, així, en la roda mateixa de la vida, però també en una espiral que engoleix els protagonistes, els atrapa i no els estreny.
La incomunicació en el si d'una família
El principal problema que veiem en la família de Forever és que, per molt que ho intenten, els personatges no saben comunicar-se. Els problemes de cadascun d'ells, les seves pors, els seus conflictes familiars o les seves vergonyes fan que no s'entenguin i que, al final, aquesta falta de comunicació sigui la detonadora de l'esclat final.
En aquest sentit, hi ha una escena molt significativa que reflecteix els problemes que hi pot haver en una parella quan hi ha errors de comunicació. El matrimoni, totalment bolcat en l'educació i el benestar del seu fill, s'ha abandonat per complet. Les relacions íntimes entre ells brillen per la seva absència i, en un moment donat, el pare es troba la mare veient una pel·lícula eròtica al mòbil del seu fill.
Ella ho està veient per accident, però ell creu que pot ser una nova via per intentar reconnectar al llit. Quan la proposta sorgeix a la nit, la discussió és definitiva i la parella, en lloc de comunicar-se i afrontar el problema que té davant, decideix separar-se per falta d'entesa. I, en realitat, l'únic que hi bategava era l'amor perquè ell només intentava acostar-se i complaure-la a ella amb els seus suposats "nous gustos".
L'amor ho pot tot?
La presència de l'amor és constant al llarg de tota la proposta. Des de la primera escena, veiem aquest sentiment materialitzat en un coixí en forma de cor que ella li regala a ell pel seu aniversari. Al llarg de l'obra, aquest cor es va deteriorant, igual que ho fa l'amor en aquestes quatre parets. Ella, en un moment desesperat, el cus i intenta reparar-lo, però en lloc d'un cor, sembla una cosa amorfa, estranya i una mica terrorífica.
Veiem l'amor molt potenciat, sobretot, en la figura del fill: l'omplen a petons, a atencions, a cures... L'amor de la parella es desgasta, però l'amor el del fill roman. Fins i tot quan el fill fa mal, fereix i maltracta, l'amor segueix allà, dempeus. Encara que això sí: ara el cor està una mica més trencat.
Aquesta és la pregunta que sembla que se'ns llanci des de l'escenari: realment l'amor ho pot tot? O, millor encara: l'amor hauria de poder amb tot o hauríem d'aprendre a "deixar anar" aquest coixí malmès i donar-nos una nova oportunitat? Aquest Forever que indica el títol és el que ens fa replantejar el rerefons de la història: existeix (o ha d'existir) un "per sempre"?
L'autoria i dramatúrgia va a càrrec d'Iñaki Rikarte, José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Sense paraules ni text, es construeix una dramatúrgia basada en accions i en fotografies. José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo són els intèrprets de la proposta, un treball actoral immens que, amb gestos i pura expressió corporal, són capaços de fer-nos entrar en el viatge per les diferents etapes de la vida d'una família: riem amb ells, ens emocionem amb ells i, sobretot, plorem amb ells.
Perquè la història que expliquen és una història tan profundament humana, que és impossible apartar la mirada.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
