El passat dilluns, a Casa Seat Cupra, Barcelona va tenir l’oportunitat d’assistir a una d’aquelles converses que no necessiten gaire guió perquè tenen molta vida al darrere.
Dos amics, dos genis cadascú en el seu univers: Javier Mariscal, pare del Cobi, aquella mascota olímpica que ell mateix diu que va passar a la història, entre altres coses, per ser la primera que va beure cervesa, i Javier de las Muelas, pare del Dry Martini i el Gimlet, dos temples de la cocteleria que han projectat Barcelona al món. Ben ambientat, l’artista oficial dels dos ja havia fet els honors amb un gintònic abans de començar.
Allò va ser menys una entrevista que una conversa de barra d’aquelles on el món s’arregla, es qüestiona i, sobretot, s’observa amb una barreja d’ironia i curiositat. Perquè la barra d’un bar, van reivindicar, va ser la gran xarxa social abans que arribessin les xarxes socials digitals. I encara ho és: hi passen coses que cap pantalla no sap reproduir.
Mariscal i De las Muelas van repartir estopa amb generositat: a ells mateixos, a la casa que els acollia, al diari que els havia convocat i a tot allò que es va creuar en el seu camí durant una estona maca de conversa per moments tendent al caos que, malgrat tot, vam saber conjurar.
Hi havia intel·ligència, mirada i una complicitat gens complaent.
Però darrere la broma hi havia intel·ligència, mirada i una complicitat gens complaent. Perquè ser amics no vol dir pensar igual. Ben al contrari. Potser fins i tot la gràcia és aquesta: poder discrepar, riure-se’n i continuar compartint barra.
Els nostres Javis, en estat pur. Perquè si el famós duet de joves cineastes descriuen el seu Madrid, els dos vells roquers que van ser convocats pel The New Barcelona Post descriuen també una capital de Catalunya “en colors” que mai els deixarà de tenir del tot, per molt que s’endreci.
Afegeix The New Barcelona Post com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
