Quan parlem del Paral·lel no parlem només d’un carrer de Barcelona; parlem d’un mite. Des de finals del XIX a la dècada dels 70, aquesta avinguda va ser el cor de la cultura i la bohèmia a la ciutat. De fet, popularment, la gent la coneixia com “l’avinguda de la vida” i és que, aquí, era on la ciutat bullia, ballava i gaudia.
Treballadors de les fàbriques de Poble-Sec o de Sants es reunien als teatres de la zona per veure un espectacle de varietats, un cabaret o una obra de teatre popular. I el més destacat és que també famílies burgeses de l’Eixample baixaven fins a aquesta artèria per gaudir de la llibertat i la diversió que aquí s’hi respirava.
Amb el pas del temps, s’ha equiparat al Paral·lel amb el Montmartre de París, el West End de Londres o el Broadway de Nova York. Sigui com sigui, el que està clar és que res d’això no hauria passat si aquí no s’hi haguessin instal·lat espais i teatres que van passar de ser barraques a autèntics temples de la cultura.
I molts, encara hi perduren avui dia.
Teatre Condal
El Teatre Condal va ser fundat l'any 1903 pels germans d’origen italià Onofri i va ser un dels grans espais de la vida nocturna del Paral·lel durant dècades. Després d'un llarg període en què va ser reconvertit en sala cinematogràfica durant els anys seixanta i setanta, l'any 1983 els seus propietaris el van transformar en un espai d'exhibició teatral. Poc temps després, el 1992, el Grup Focus en va assumir la gestió per consolidar-lo com el referent del sector que avui dia segueix sent.
Des de llavors, la sala ha apostat per una línia de programació orientada a la comèdia i l'entreteniment de gran públic. Per el seu escenari han passat algunes de les millors companyies del país i parelles d'actors tan recordades com la formada per Paco Morán i Joan Pera, protagonistes de grans èxits de cartellera com La Jaula de las Locas, ¡Mamaaá! o Matar al Presidente.
A més, el Condal també ha acollit obres que s’han convertit en autèntics clàssics teatrals com El sopar dels idiotes, Políticament incorrecte o Germans de Sang. Des de la temporada 2018-2019, la direcció artística recau en el reconegut actor i productor Daniel Anglès, que segueix ferm en el compromís amb la comèdia i els grans musicals.
Teatre Victòria
La història del Teatre Victòria va començar l'any 1900 quan els firaires Ricardo i Manuel Soriano van arribar a Barcelona i hi van instal·lar un barracó de fira. En aquest espai organitzaven subhastes de productes tèxtils i, per atreure el públic, oferien petites actuacions de circ i varietats.
El 1916, va ser adquirit per Joan Fradera, qui el va redefinir i el va rebatejar amb el nom de Teatre Victòria. Però l'any 2019 es va obrir una nova etapa quan el grup Tres per Tres va vendre l'equipament a l'il·lusionista Antonio Díaz, conegut com El Mago Pop.
En pocs mesos, el seu primer espectacle hi va aconseguir la major prevenda d'entrades de tot l'Estat espanyol i, l'any següent, el Victòria va obtenir el reconeixement com el teatre més visitat del món gràcies a l'èxit de l’espectacle Nada es Imposible.
Teatre Apolo
El Teatre Apolo va néixer l'any 1901 en una modesta barraca de fira que feia de magatzem i on es van començar a programar espectacles musicals. Però una tempesta va derribar l'estructura original i, per això, els empresaris van construir un edifici d'obra que es va inaugurar oficialment l'octubre de 1904. L’Apolo es va convertir en un lloc de referència per a la sarsuela, la revista i el music-hall.
A banda del seu caràcter festiu, l'Apolo guarda moments clau de la història de la dramatúrgia catalana: l'any 1946 hi va tenir lloc la primera representació teatral en català autoritzada per la dictadura a nivell professional, El ferrer de tall de Frederic Soler. Als anys cinquanta i seixanta, sota la direcció de l'empresari Matías Colsada, el teatre va viure el seu màxim apogeu com a temple de la revista musical, fent famoses estrelles com Lina Morgan o Concha Velasco.
L'entorn de l'Apolo incloïa la popular Bodega Apolo i un petit parc d'atraccions que van ser enderrocats el 1991. L'espai es va reestructurar completament, reservant la planta baixa per al nou teatre, que va reobrir les portes el 1993. Després d'una darrera reforma el 2021, la sala està dirigida per SMedia Producciones i manté una cartellera variada que combina comèdia, musicals, màgia, dansa i espectacles familiars.
El Molino de Barcelona
Seria del tot impossible entendre el mite del Paral·lel sense aturar-se davant de la façana d'El Molino. A finals del segle XIX es va construïr aquesta sala que funcionava com el temple de la transgressió, la bohemia i la picardia de la nit barcelonina. Va néixer el 1898 sota el nom de La Pajarera Catalana, va ser batejat el 1910 com a Petit Moulin Rouge i, finalment, la dictadura franquista va obligar a castellanitzar-ne el nom i així va ser com va aparèixer el nom actual d'El Molino.
Al llarg de més d'un segle, El Molino va ser capaç d'esquivar la censura mitjançant un llenguatge ple de doble sentit, l'humor satíric i espectacles de burlesque, revista i music-hall. Després del seu tancament a finals dels anys noranta i d'una rehabilitació que va recuperar la seva emblemàtica façana de 1929, la sala ha anat reinventant-se per adaptar-se als nous temps sense perdre el seu ADN.
Actualment, l'espai està sota la gestió de Barcelona Events Musicals (l'equip al darrere del Festival Cruïlla), i, tot i que ara mateix està tancat per problemes burocràtics, el cert és que acostumen a programar comèdia, jazz i concerts en petit format.
Teatre Lliure de Montjuïc
El Teatre Lliure es va fundar com a cooperativa l'any 1976 per un col·lectiu d'artistes liderat per Fabià Puigserver. Avui dia, és un dels centres de creació i exhibició d'arts escèniques més importants de l'Estat. L'entitat té el seu cor a la seu de Montjuïc, i està integrada dins la coneguda Ciutat del Teatre.
El novembre de 2001 es va inaugurar la seu de Montjuïc i el seu escenari principal: la Sala Fabià Puigserver, un espai de gran format amb capacitat per a 720 espectadors. Aquest recinte es complementa amb l'Espai Lliure, de format més reduït (fins a 172 localitats), que és l’escenari escollit per a propostes d'intimitat i més experimentals.
La direcció actual del Lliure va de la mà de Julio Manrique, que manté viva la missió de transmetre i transformar l'ofici teatral. Aquesta temporada, el Lliure celebra els 50 anys d’existència, i oferirà una programació variada i activitats paral·leles que reten homenatge al llegat cultural i teatral de Barcelona.
Teatre Grec
El Teatre Grec és un dels escenaris més singulars de Barcelona. Es va construïr l'any 1929 en el marc de l'Exposició Internacional per urbanitzar la muntanya de Montjuïc i va ser dissenyat per l’arquitecte Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. El projecte va aprofitar el fons d'una antiga pedrera en desús per excavar un amfiteatre a l'aire lliure inspirat en la planta del teatre d'Epidaure: es va emprar la mateixa paret tallada de pedra com a fons d'escenari.
A l’inici, el teatre acollia representacions clàssiques, però el recinte va patir períodes d'abandonament fins que l'any 1976 va iniciar la seva etapa amb el Grec Festival de Barcelona. Des d'aleshores, l'amfiteatre s’obre cada estiu per acollir espectacles de teatre, dansa, circ i concerts de música.
Teatre Tantarantana
També molt a prop del Paral·lel ens trobem amb el Teatre Tantarantana, un espai que compta amb més de trenta anys de trajectòria. Des de l'any 2017 està reconegut com a Fàbrica de Creació per l'Ajuntament de Barcelona, gràcies als seus programes de suport a la investigació artística, el desenvolupament de companyies emergents i la producció de projectes educatius i comunitaris.
El Tantarantana ofereix un teatre compromès, arriscat i entès com un motor de canvi social. La seva activitat està arrelada al teixit veïnal del Raval, ja que col·laboren de manera habitual amb la Xarxa de Suport Mutu, els instituts d'educació secundària de la zona i diversos agents socials per apropar la cultura al veïns i veïnes. A través dels seus programes de residència artística com El Cicló, la sala actua com un laboratori per a la creació contemporània.
Dau al Sec Arts Escèniques
Dau al Sec es troba en una nau industrial d'estil modernista construïda l'any 1910 al carrer Salvà del barri del Poble-sec. El recinte va obrir les portes al públic l'any 2018 per convertir-se en un centre focalitzat en el compromís amb la paraula, el diàleg i la reflexió sobre els conflictes de la societat actual.
La sala central és una nau diàfana i gairebé quadrada de cent vint metres quadrats amb capacitat per a noranta espectadors que recorda la forma d'un dau. Això, sumat a la voluntat d'homenatjar el mític grup d'avantguarda Dau al Set, va donar nom a un projecte que aposta per la proximitat entre el text, els actors i el públic.
La seva programació es centra en espectacles d'autor, però la sala també impulsa el Premi Dau, una iniciativa pensada per donar visibilitat i suport econòmic a projectes professionals no estrenats de companyies emergents.
Barcelona Teatre Musical (BTM), un gran teatre en desús
Tot i que avui dia és tancat, el Barcelona Teatre Musical (BTM) és un dels grans recintes culturals a prop del Paral·lel. Té els seus orígens en l'antic Palau Municipal d'Esports de Barcelona, un projecte dels arquitectes Josep Soteras i Llorenç García-Barbón inaugurat el 1955 per als II Jocs del Mediterrani. Però l’edifici va deixar d'acollir esdeveniments esportius a mitjans dels anys 90 per acollir musicals i muntatges teatrals de gran format.
L'any 2001 el recinte va ser remodelat i reinaugurat com a BTM amb el musical Nôtre-Dame de París. Durant els seus primers anys d'activitat, pel seu escenari van passar muntatges de Sara Baras o les actuacions de Les Luthiers, a més del musical Mamma Mia!, que hi va superar els 400.000 espectadors.
A causa de les dificultats per adaptar l'antic palau esportiu a les necessitats tècniques dels grans musicals moderns, les empreses operadores van anar deixant el projecte. En l'actualitat, l'edifici es troba fora de servei i en deteriorament, a la espera d'un pla institucional que en defineixi un nou ús per a la ciutat.
El Paral·lel i la seva llegenda en la història del teatre
No podem parlar dels teatres del Paral·lel sense fer menció a la gran importància històrica que aquesta avinguda ha tingut per la cultura barcelonina. Aquesta artèria era la frontera natural entre la ciutat antiga i la muntanya de Montjuïc, però a finals del XIX va ser urbanitzada i es va transformar en el punt de trobada de l'oci popular.
La classe obrera i la bohemia de Barcelona anaven al Paral·lel, perquè aquí a cultura no era elitista, sinó accessible, divertida i colorida. A diferència dels grans teatres del centre de la ciutat, el Paral·lel era el territori dels gèneres populars i de masses; uns espectacles que es representaven als barracons de fira, als cafès-concert o als teatres d'obra que finalment es van construïr.
L'avinguda va veure néixer i triomfar la comèdia de varietats, la revista musical, el teatre d'efectes, la sarsuela i el cabaret. Va ser el nostre particular West End o Broadway, un lloc únic que la premsa de l'època va arribar a comparar amb el Montmartre de París per la seva animada vida nocturna, els llums de neó i l’esperit popular.
Avui dia, el Paral·lel segueix sent el símbol de la democratització de la cultura a Barcelona.